Un altre blog

El passat 25 d’abril, al Centre de Cultura Contemporània-Octubre, de València es feu el primer acte d’Homenatge a Joan Fuster, enguany que es celebren els 50 any de la publicació de ‘Nosaltres, els valencians’, per part de quatre entitats independentistes: MDT, ERPV, PSAN i Solidaritat per la Independència.

Fou l’inici d’una campanya que ens dura pel territori del País Valencià, la propera el 24 de maig a Elx, al Casal Jaume I.

Més o menys el que vaig dir el passat 25 d’abril fou el que segueix:

Posar-me a explicar a aquestes alçades què pretenia Joan Fuster amb el seu Nosaltres, els valencians, a més de pretensiós, seria, potser, absurd. No sols perquè ell mateix ho explica al llibre (i per si no havia quedat clar ho explicita al pròleg de la segona edició), sinó perquè en aquests cinquanta anys des de la seva publicació hi ha hagut una allau de textos, conferències, xerrades i ditirambes que ja ho han fet per mi.

Però a més, seria pretensiós perquè, quan es publicà el llibre, a mi em faltaven 10 anys per a nàixer, i sols en tenia 20 quan Fuster morí. Per tant, quan tinc cert, digam-ne, coneixement polític, ja han transcorregut molts anys de la publicació del llibre que en molts aspectes podem considerar fundacional del nostre pensament polític. No és, per tant, aquesta la meua font directa d’influència política, sinó que jo, igual com la generació que puc representar (per edat) i més encara les que em segueixen, rep sobretot la influència política de la gent que ha pres consciència nacional, d’eixos valencians dels quals parla Fuster al pròleg, la gent desperta que no vol resignar-se a perdre la seva, la nostra entitat individuada, que no vol deixar d’ésser el poble que som, que no vol cedir a la dissolució ni a la indiferència.

Eixe és un dels aspectes que no puc deixar de banda. L’obra de Fuster en conjunt i en especial la que avui ens aplega i que ens dóna aquesta etiqueta de “Nosaltres, els fusterians”, ha tingut molts intèrprets, i, com passa sovint, a l’hora de les interpretacions no hi ha hagut un trasllat fidel al discurs original, sinó que s’ha contaminat dels prejudicis, les preferències i les fòbies de qui ens ha interpretat el text. I tot plegat s’ha irradiat, ai, a qui ha vingut després.

No d’una altra forma pot entendre’s que hi haja qui s’empare en Fuster per a dir precisament el contrari del que ell cercava, per manifestar, per exemple, que cal un País Valencià fort, “independent”, que es puga enfrontar a l’estat i obtenir els mateixos drets que tenen d’altres territoris. Heus ací el sucursalisme pur i dur, el provincianisme, que en deia ell, un reflex distorsionat de la realitat que, a més d’estar abocat al fracàs, no condueix sinó a cercar aliances amb gent estranya al país, a augmentar la contradicció, a allargar una situació cada volta més insostenible.

En paraules seues: “Pot ser perquè se sentien ‘poca cosa’ davant el pseudo-Leviatan de l’estat borbònic, necessitaven ‘aliances’ més enllà del clos regional, i l’orientació centrípeta, natural pel mateix fet de l’existència de l’estat unitari, els induïa a sotmetre’s als clans del centre amb els quals trobaven alguna afinitat. I així, la ‘insurgència’ autòctona passava a ésser ‘sucursal’ d’una posició política que li era pràcticament heterogènia”.

Vull aclarir, que aquesta citació de Nosaltres, els valencians, fa referència a la política del segle XIX, i no a aliances recents que us hagen pogut vindre al cap (posem per cas i per exemple, l’estrafolària aparició d’Equo al País Valencià, que tan innecessàriament va convertir les forces autòctones en sucursal d’altres). És, en tot cas, el mateix provincianisme que amera també qui, a aquestes hores, s’emmiralla encara en allò que en diuen “els altres territoris”, i alcen la banderola ara d’un pacte fiscal, ara d’un concert econòmic. Sense entrar ara a considerar la inutilitat d’una protesta pensada sols per al consum intern (és tan utòpic afirmar que l’estat pot acceptar una negociació d’aquestes característiques com pretendre que un dia esdevinga federal), sí que voldria assenyalar que, de fet, acceptar eixe tracte implica que et consideres un més dins del grup, dins el “crisol de las requiones”, i que en comptes d’enfrontar-te a qui et sotmet, et limites a demanar-li que deixe anar una miqueta la mà. Déu estreny però no ofega, diu el refrany dels creients resignats: heus ací un estat fet déu i, sota aquesta concepció, sempre intocable, inviolable, immutable i etern.

Amb tot, no son aquests els únics casos de desvari que anuncia el text fusterià. Perquè també hi ha qui pren exactament l’extrem contrari, el de la confrontació esgotada en ella mateixa, el de les efusions infecundes que en deia: “Formes d’irritació col•lectiva que troben en la pròpia vehemència la millor satisfacció. En el quadre del seu destí ‘marginal’ de poble perifèric, els valencians no poden fer una altra cosa. O més ben dit: encara en podien fer una altra, i la feren. Que era: desviar l’antagonisme amb l’estat cap a un antagonisme exclusiu entre les faccions antiregimentals. Carlins, republicans i anarquistes –sobretot en l’últim terç del XIX i en el primer del XX– van esmerçar llur fogositat més combatent-se els uns als altres que no combatent les institucions estatals a què s’oposaven. És clar que ells amb ells havien d’ésser adversaris a mort, enemics irreductibles. Però el fet d’acabar malgastant tantes energies en una lluita petita, tampoc no podia conduir-los a res ni enlloc. Tancats en llur àrea ‘provincial’, això no tenia més significació que la de prolongar la revolta perquè sí, perdut el nord, en un estricte canibalisme domèstic”.

I és que a hores d’ara patim encara un excés d’efusivitat infecunda que condueix algunes organitzacions a preferir no saber res de les que treballen pel seu mateix objectiu, a no unir-se mai en la tasca comuna. Pesa més poder dir jo que nosaltres.

I, davant de tot això, hi ha alternativa? Sí és clar, i ens la dóna el mateix Fuster al text del qual parlem avui: queda establerta quan establim la nostra decisió de futur. La solució, al meu parer, passa per un pressupòsit bàsic: convertir-se en fusterià, en fusteriana, i no és un simple joc de paraules. Convertir-se en fusterià vol dir conèixer les nostres arrels, conèixer la nostra realitat actual, l’escenari que ell descriu i els canvis socioeconòmics que hi ha hagut; vol dir, evidentment, establir com a premissa bàsica que la nació que tenim són els Països Catalans (denominació que, per una altra banda, era ja emprada al segle XIX sense problemes); i significa, sobretot, no tenir por de dir les coses pel seu nom, significa evitar la paràlisi que deriva d’acceptar el mal menor.

I en eixa línia s’emmarca Solidaritat per la Independència: diem les coses pel seu nom, procurem tenir sempre clar que l’enfrontament és amb l’estat dominant, prenem com a marc d’actuació els Països Catalans i en reclamem la total independència. No acceptem fórmules falses i acomodatícies que no fan sinó mantenir-ho tot igual. Ha arribat l’hora de dir les coses pel seu nom. Amb naturalitat. Fusterianament.

Eixa és la nostra decisió de futur, eixe és el nostre front, l’aliança que els temps ens reclamen i que és, per definició, de progrés, una aliança per la independència que per damunt de les diferències, aconseguesca crear un pol per enfrontar-se a l’estat dominant, alliberant-nos-en i assolir la independència que ens albirava Fuster.