Un altre blog

Aquests dies les xarxes estan revolucionades, dimecres passat es varen publicar els resultats d’una enquesta sobre coneixement i ús del valencià, i des d’aleshores la bambolla digital va plena de soflames: calen polítiques valentes, no s’ha fet res fins ara, una vergonya, el que cal és fer política, mesures clares, el que cal és un requisit efectiu … I amb eixe nivell d’indefinició va tot, perquè ja sabem que les xarxes són això. És l’espai on pots ignorar la dada clara de l’enquesta que et diu que la majoria del personal que treballa a l’administració coneix, entén el valencià. Dada que tampoc ens hauria de sorprendre, després d’anys de cursets de valencià a l’administració.

El cas és parlar per no callar, perquè aquest món d’ara també exigeix respostes immediates i simples a problemes complexos i que reclamen reflexió i planificació. I si no entres a la roda, sembla que et sembla tot bé i t’assenyalen.

Però sobretot, el més important és cercar un culpable i eximir-nos de tota responsabilitat. No soc sociolingüista, no tinc la solució màgica, però si tinc una cosa clara i és que la claudicació lingüística, la diglòssia, és també una decisió pròpia.

Hui he estat a una reunió esmorzar, per a planificar les activitats d’una associació per l’any vinent. Hem anat a un bar regentat per uns xicons argentins. He demanat la primera: una torradeta de pa amb tomaca i un café americà. La resposta del cambrer ha estat: ¿no quiere jamón? Quan han demanat la resta de la taula, tot dones cabals i valencianoparlants, han demanat “tostada y café con leche“. El xic havia entés perfectament que li havia demanat, de fet ha suggerit el complement perfecte, calia parlar-li en castellà? No, evidentment. Coneguen a les companyes, s’han adonat que ho feien? Apostaria que no.

I per a mi, aquí rau la clau, la substitució lingüística comença en cadascú de nosaltres, per moltes campanyes que puguen fer-se, la consciència de ser poble comença per nosaltres, fent del fet privat una qüestió política, no a l’inrevés.

Malgrat els 40 anys d’estatut que hem celebrat enguany, el desplegament normatiu en l’àmbit autonòmic amb rang de llei dona un resultat ben minso. La llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) que té quasi els mateixos anys, fou aprovada el 23 de novembre de 1.983, amb un govern de majoria absoluta del PSPV.

A hores d’ara i malgrat que tota aquella institució, persona o entitat preocupada pels drets lingüístics ha denunciat o informat del seu pobre desplegament normatiu o mancances, continua estàtica. I això que, hi hagué dues legislatures més de governs socialistes amb majoria absoluta.

Però eixa mateixa llei, en vint anys de govern de dreta, tampoc fou derogada. Sí que s’aprovaren decrets i resolucions per a dificultar la seua aplicació, però la norma continuà vigent.

Sent eix la realitat del nostre país, entitats, universitats i sindicats signaren el 2016 un acord perquè els drets lingüístics tingueren un impuls legal més enllà d’eixa llei i els àmbits que regula. Es buscava una seguretat jurídica, un reforç als nostres drets que ja existeixen des del moment de l’aprovació de l’estatut d’autonomia, i la mateixa LUEV, que obliga a l’administració a atendre’ns amb independència de quina siga la llengua oficial que emprem. Perquè cal recordar que no pot obligar-se a ningú a parlar una de les dues llengües.

Fruit d’eixe acord i tot el treball posterior, i després d’una legislatura sense resultats, en l’actual, els partits que governen en coalició aprovaren la llei de la Funció Pública. No fou senzill, sols cal atendre a què en 12 anys de govern en solitari i majoria absoluta i 4 més en coalició, no s’havia fet. Perquè la llei poguera promulgar-se, calgué incloure un condicionant: Per acreditar la competència lingüística, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents – redactat conforme a la doctrina constitucional que obliga a establir eixa proporcionalitat – calia un reglament.

Per tant, la flamant Llei de la Funció Pública sense el corresponent reglament, no podria desplegar els seus efectes.

En eixe escenari i a portes d’unes eleccions és on ens trobàvem. No podem saber que hagués ocorregut a partir de maig, sols coneguem els antecedents: paràlisi o obstaculització al desplegament de la norma, probablement sense atrevir-se a derogar-la perquè tampoc caldria fer-ho si no hi havia un reglament que permetera la seua aplicació.

A hores d’ara, el text dels decrets que permetran l’aplicació de la llei no es coneixen, però s’han anunciat i la seua entrada en vigor també, abans acabe la legislatura.

Avancem, sense deixar de continuar treballant pels nostres drets. I sense oblidar que des de la promulgació de l’estatut, podem parlar valencià en tots els àmbits i exigir se’ns atenga. Ni la llei de la funció pública obligarà ningú a parlar valencià, ni a nosaltres se’ns pot obligar a parlar castellà.