El cost cultural
Fa uns dies entrevistaren a l’actriu Alicia Borrachero, i entre el que va contestar al periodista digué una frase que ha fet fortuna de titular: “El teatre no el pots trobar al top manta”. I té raó, però així i tot els teatres no s’omplin i les grans obres es queden a les capitals.
Trobe preocupant un fenomem de casa nostra: la desafecció majoritària al món cultural. Aquests dies que hi havia una promoció a les entrades al cinema, pot ser s’hagen fet més cues del normal, però almenys als pobles, anar un dimecres al cinema amb una entrada a quatre euros, no anava a significar en la majoria dels casos trobar-te més que un terç de la sala ocupada. Molt pitjor és l’escena si parlem de monòlegs o teatre, i ja deixa-ho córrer si parlem de presentacions de llibres, des que encertadament qui organitzen eixos esdveniments, es posaren d’acord en suprimir les picadetes.
Durant molt de temps he pensat que la causa de tots els mals era el cost de qualsevol producte cultural, i continue pensant que un musical a 50€ l’entrada (mínimament decent i ben posicionada), 40€ una entrada a un teatre clàssic, o 8€ una pel·lícula, són preus allunyats de la realitat social que ens envolta. Però sent així, no crec que eixa siga l’explicació del per què no hi ha suport a la indústria cultural. Sols cal pensar en la d’exposicions i museus que poden visitar-se de bades, o en què assistir a una presentació d’un llibre no obliga a ningú a fer una despesa, continuen existint les biblioteques, i també els cineclubs.
Comentant-ho amb altra gent, m’aporten l’argument que el fet que no hi haja un foment institucional del món cultural, fa que desaparega l’hàbit, que la societat no estiga educada en el consum i gaudi de la cultura, i que preferisca altres opcions més còmodes, que no requereixen esforç intel·lectual. D’acord, sumem-ho a l’argumentari, però tampoc em satisfa la resposta, per què en ella esta inherent que cal un esforç, una preparació prèvia per poder gaudir, i un punt de supèrbia al pensar que no tothom pot ser partícep.
Pot ser vaja errada, però pense de fa temps i cada vegada estic més convençuda, que el problema és que en realitat no existeix indústria cultural, que la gent no ho percep com un negoci legítim i que igual que pagues per graduar-te la vista o quan et compres la roba interior, hi ha gent que el que t’ofereix és l’intangible cultural, i precisa cobrar-te per allò que t’ofereix. I el que és més greu, al nostre País, el fet d’haver d’actuar contra la corrent institucional, i voler arribar a tothom, ha fet que en massa ocasions es devaluara el preu del producte, oferint-lo tan barat, que cap negoci privat pot competir amb ell. Sí, s’ha arribat a molta més gent, però a quin preu?
I a l’anterior li sumaria un altre fenomem massa extes, la gent acudeix als actes per afinitats ideològiques amb qui organitza l’esdeveniment, més que pel que s’esta oferint, i això provoca compartiments estancs absurds, en els que perdem l’ocasió d’enriquir-nos com a persones i col·lectius.
Un dia després d’escriure aquestes lletres, a Vilaweb publicaren aquesta interessant entrevista a Frederic Amat, on reflexiona sobre açó mateixa.