Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Per què no votem els independentistes a l´Estat espanyol?

9

Ahir divendres 11 de novembre, acudirem a l’assemblea de veïns i veïnes de Benimaclet, gaudirem d’un soparot ben complet, i desprès xerrarem de quina era la postura de la gent independentista davant les eleccions generals espanyoles, a més de donar a conèixer el projecte de Solidaritat Catalana per la Independència.

Per què malgrat que el titol de la xerrada era per què no voten els independentistes a les eleccions espanyoles, el que diuen les estadístiques i enquestes es que sí que voten, és més, voten en un alt percentatge a opcions que ni de lluny son sobiranistes, molt menys independentistes. Entendre i respectar eixa decisió, al temps que es treballa per convéncer a la gent que l’opció independentista té recorregut, és la tasca que ens pertoca fer al País Valencià.

Una feina que no ens acabarem d’un dia a l’altre, i que obliga a canviar la forma de fer política que s’ha fet fins ara. La gent menys polititzada té en la picota a les formacions polítiques, i a poc que vegen una desviació en els plantejaments enunciats, eixirà corrent. Però cal afegir que la gent més polititzada bé esta molt escèptica, bé frustrada o poc disposada a participar en un nou projecte polític. Cal per tant, realitzar un treball de formiga, creant una base social que tinga al centre del seu discurs polític el projecte independentista.

Per què ahir ja és digué: ficcionar una xarxa tot el món sap, però això no ens durà enlloc, la proposta contrària, la que fem, és menys lluïda però a la llarga més fructífera, i això exigeix fer un pas endavant i participar activament.

D’una altra manera, la necessitat humana de veure’s partícip d’un èxit, la comoditat del possibilisme, fara que la gent independentista continue recolzant a formacions que no ho son. I ja ens va bé l’èxit de companys, però sempre que no ens exigesca abandonar batalles, abans de barallar-les.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El meu discurs al 52é Aplec del Puig.

4

EL PUIG 30 D’OCTUBRE DE 2011 – ELS ENCISAMS DE MÀTRIX

Resulta extrany estar a aquesta banda, en compte d’ahí entre el públic com he estat sempre quan he pujat a la muntanyeta de la patà, però avui m’han dit que havia de dir-vos unes paraules, i com no m’han dit de que us havia de parlar, jo he pensat en parlar-vos dels encisams, més concretament dels encisams de Màtrix.

Per què jo que sóc de Carcaixent, un poble on no hi ha industria i que per tant el sector serveis és mínim, el que tinc al meu voltant és la terra i la seva gent i probablement això influeix molt en el pes de les arrels en la trajectòria que he seguit, i que és de l’únic del que puc parlar-vos en propietat.

Per què sí, a hores d’ara ocupe un càrrec que té un nom així com impactant: Coordinadora de Solidaritat Catalana per la Independència, al País Valencià, però fins fa uns mesos no havia militat mai a un partit, el que havia fet i encara faig, és el que fan milers de persones al País Valencià, militar a moltes batalles socials, a organitzacions diverses i amb gran diversitat de gent, amb la que no sempre ho compartia tot, pot ser no opinàvem el mateix de molts temes, pot ser faria molts matissos al que el del costat feia, però deixava de banda eixes diferències per què teniem un objectiu comú, i podiem treballar per ell, senzillament consensuant uns minims. I qui d’ací, no ha estat mil vegades en una situación semblant? Quantes vegades no hem posat, inclús tàcitament eixos mínims, per a poder fer una xarxa forta que permetera assolir l’objectiu?

I eixa mateixa és la base del naixement de Solidaritat, i és com creix. Sí, hi ha diferències entre els que venen d’un lloc o un altre, però existeixen eixos minims i eixe objectiu comú, res nou doncs al que estem acostumats a fer al nostre barri, al nostre poble, on ens juntem unes i altres per arribar on ens hem proposat, fent concessions i creat aliances amb aquells amb qui tenim més a compartir que a dividir. I prova d’eixa forma de treballar de Solidaritat fou l’oferta de coalició a Esquerra que ja sabeu no pogué aconseguir-se, però que estic plenament convençuda que al llarg del camí la militància i també les executives ens trobarem, i ho és la reeixida aliança amb el PSM de les Illes, que ens permetrà dur les propostes dels Països Catalans al Congrés dels diputats, si és que ens interessa fer-ho arribat el moment. I eixa ha de ser també la nostra tasca ací, unir esforços, deixar al marge els prejudicis, recuperar la terra cremada i deixar que aflore el independentisme que a hores d’ara pot ser ha triat opcions més possibilistes per comoditat.

Per què patim el tòpic de que som un país de meninfots, però jo no veig això per on em moc, jo el que he vist sempre ha estat un país ple de colles que ocupen el seu temps lliure en organitzar-se per a que al seu barri no s’instal•le una subestació elèctrica, o que lluiten per a evitar el dubtòs honor de tindre el primer camp de golf de la comarca al seu poble, per a organitzar salvems al llarg i ample del territori, que defensen el seu barri mariner, que posen en evidencia als hereus del franquisme o que volen erradicar la violència masclista, gent que abans de que aparegueren els mediatics 15-M ja omplia els carrers deValència manifestant-se contra la corrupció, o reclamant una educació pública, de qualitat i en català … Gent que recull més de mig milió de signatures reclamant la llibertat d’expressió i paguen més de mig milió d’euros de multa per eixa mateixa raó a un consell que no permet ni retransmitir en directe la dimissió del seu president, que no el nostre …

Per què eixe president és, era més bé, el d’una comunitat de veïns, no d’un país, una comunitat que és com un món paralel, fals i coincident en el temps amb el nostre País.

Per això estic convençuda que quan volen fer-nos creure que ací no hi ha independentistes, o que estem a anys llum d’aconseguir-la i no com a Catalunya, pensé que qui parla és de Màtrix, primer per que a Catalunya ja hi som, però sobretot per què precissament ací tenim la corfa dura, la nostra societat mai ha donat res per guanyat, ni res per assegurat, sempre esta en guardia i a punt per a fer xarxa davant l’enèmic, i això és un gran avantatge.

Un avantatge que no podem deixar perdre, per què com vaig escoltar fa una setmana als companys de la CUP de Barxeta, aquella gent que no fa res, i que qualifiquem de bones persones, precisament per què com no fan res no poden errar, més que bones persones son encisams, el seu impacte vital és igual a zero.

Per això, per què no volem ser i per què no som els encisams de Màtrix, paga la pena sopesar adequadament l’estratègia, l’oportunitat que tenim al davant d’unir-nos, i aprofitar-la. Pot ser nosaltres no haverem triat una cançó d’amor com a cançó de campanya, però haverem pogut triar una altra del mateix Pau, com la lletra d’Utòpics, idealistes, ingenus, i sí podriem fer nostres eixos versos que diuen:

D’acord, ens falta molta experiencia //convé sumar els esforços // i els càntics de tanta gent // però anem creixent, ens fem més forts cada dia // mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

Així que com diría la Núria: Amunt i crits!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dona, vota?m!!

0

El vot de la dona ha estat tan cobdiciat pels homes governants, que ha ocupat més d’una sessió de les seves exclusives i excluients discusions, i al llarg de la història han preferit restringir-lo-se’l o directament prohibir que votaren les dones, a arriscar-se a que la mitat de la població no els votaren.

Coneguda és la discussió parlamentària a la II República entre Victoria Kent i Clara Campoamor, i com a falta de millors arguments, es repetia la cantinel•la pels contraris al vot femení, de que les dones votarien a l’esglèssia. Des d’aleshores ha plogut molt, tant com 80 anys, i malgrat això hi ha qui continua aferrant-se a idees del passat.

I damunt idees falses, per què ni aleshores tenia vigència eixa aseveració, ni molt menys ara on els experts diuen que el vot ja no és divideix per sexe, edat o classe social sinó que son un conglomerat de factors – socioestructurals en diuen – els que fan que t’aboques a un partit o altre. Però a més a més, és que fou el vot femení el que dona les millors xifres electorals a Izquierda Unida, quan el seu lider era de l’ala dura del PC, i foren la clau del triomf de Zapatero.

És a més, el que diuen les enquestes i baròmetres, els porcentatges entre homes i dones entre posicions d’esquerra i dreta son similars, i inclús en les opcions independentistes la diferència porcentual normalment és minsa.

És per això, que els diferents partits munten estratègies específiques per a captar ara el seu vot. Les eleccions son un mercat més, i analitzar el target de cadascú i determinar les mancances per a esmenar-les, resulta fonamental. Compartit o no, és el que esta fent el PP amb una campanya pròpia adreçada a les dones, o el que cerca Rubalcaba apareguent al Vogue, amb la que caigué quan ho feren les primeres ministres socialistes de Zapatero.

Saber quins son els temes que preocupen a les dones, i explicitar el missatge adreçat a les mateixes, eliminant tòpics com el de creure que les dones som toves (i tontes) o creure que posar cares femenines a la vista dona vots, és el que la política analítica del segle XXI requereix.

Per què posats a tindre presents situacions del passat, més val tindre present que aconseguir el vot femení fou una lluita de moltes dones al llarg de la història, i que aquelles sufragistes que obriren camí, ho feren soles i contra tots, imposant una idea ben transgressora: que les dones a més de cor tenim cap.

No tindre-ho present, es abocar-se al fracàs.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Darrer diumenge d?octubre

1

El proper diumenge, 30 d’octubre, es celebrarà a la Muntanyeta del Puig, coneguda com de la “patà” el 52é Aplec, baix el lema: Junts per la Independència. He estat altres anys allà, primer seguint al meu germà i desprès per què era i és un punt de trobada de la gent independentista del País Valencià, i el que allà es deia sempre ha estat interessant i capdavanter.

Enguany també hi seré, i confie en que l’aposta del PSAN per Solidaritat Catalana per la Independència en tots els sentits, i específicament en l’espai que ens cedeixen per a comunicar la nostra proposta, sapigam aprofitar-lo, i transmetre-vos que ara la nostra oportunitat ha de pendre fonament, més que mai, en la unitat d’objectiu.

Us espere, per fer camí: Junts per i cap a la independència!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

29 anys de Pantanada

3

A aquestes hores, fa vint-i-nou anys, el meu germà i jo amb la inconsciència pròpia dels nanos, ens anàvem a comprar “xuxes” a la paradeta de Carmen, a tocar de casa. No teniem ni que baixar de la vorera, i així i tot a la mare no li feia ninguna gràcia que anàrem, havien suspès les classes per avís de riuada, però al poble ja començaven a circular els rumors de que el que estava trencant-se era el pantà de Tous.

La mare sols recordava la riuada de Sant Carles, que feu molt de mal a la capital, i que els vells sempre havien atribuït al fet d’haver canviat el caixer del riu. Pensava doncs que si el riu havia fet allò, que no podria fer un monstre com el pantà, i temia no ens donara temps de tornar a casa. Però nosaltres estavem d’allò més comboiats, veiem la vesprada lliure, i no sabiem que era allò de la riuada ni de la pantanada, de fet el que anàvem xerrant-nos en els dos-cents metres escaig des de casa a la paradeta era que si seria com el que haviem llegit al tebeo de Mortadelo i Filemón, on en una escena es veia tota l’avinguda plena d’aigua fins a dalt de les faroles, i als personatges nedant entre mig d’elles.

Poc anàvem a pensar que sí, que vindria tal toll d’aigua com al tebeo, sols que aquesta no era gens clara, sinó tota plena de fang, era una massa marronenca que ho arrastrava tot i que pujava ràpidament pel carrer, apamant la façana i els graons de l’escala fins llepar la porta del primer pis.

Així i tot, nosaltres continuavem vesquent-ho amb ulls infantils, sense la por dels majors a que els fonaments de la finca no aguantaren, ni el temor a que si no queia la paret que tancava els horts del final del carrer, l’aigua no es quedaria llepant la porta, sinó que entraria. No veiem cap perill en els colps que els cotxes feien al entropessar amb les persianes de les cotxeres, ni en els animals morts o els bidons de la fàbrica d’olives que corrien pel riu de fang. Ans al contrari, trobaven divertit veure al Sr. Pepe intentant pescar el que passava per baix del balcó, i miravem encuriosits a l’endemà als homes que s’arrimaren en una bassa neumàtica a dur-nos pa i preguntar-nos si estàvem bé.

Sols desprès ens adonarem de tot, no haviem complit anys, però cresquerem de colp, quan la mare caigué un bac i es trencà el braç a l’anar a veure com els estalvis de tota una vida de treballadora emigrant de la seva germana, s’havien perdut. De la seva planta baixa no quedà res, ni l’escaiola del sostre. Com tampoc res quedà als camps, més que fang i taronges per terra. I més fadrins encara ens ferem quan ens donaren una manta neta però vella els soldats, i sobretot quan tinguerem que anar a fer la cua de racionament per a que ens donaren una mesureta de sucre o mig paquet d’arròs, al temps que per la nit veies que havia qui s’enduia el cabàs ple a casa.

I el pitjor encara estava per vindre: la cartilla de damnificats, les declaracions a la baixa, les cues llarguísimes per a que acabaren per no donar-te la cuïna, els prèstecs … i sobretot l’any 87, amb la riuada, plovent sobre mullat i repetint-se la història, ara ja sense inocència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Crits de independència

0

Repassant a la premsa d’avui, les notícies sobre la manifestació d’ahir a la vesprada, em trobe amb una sorpresa, o dues. La primera és la crònica del diari El Pais, ho conta més o menys com la resta, però al final, quan parla de la lectura del manifest per part d’Enric Valor, fa constar un detall important que altres mitjans han obviat sinó silenciat: que el discurs fou interromput en diverses ocasions pels crits d’independència de la gent allà reunida.

I sí, efectivament així fou i, deixant ben clar que no forem els únics, ni hi ha cap ànim d’irrogar-se cap exclusivitat, almenys per a mi és ev ident que el fet que al cercle que es feu davant l’escenari estiguera la gent del PSAN i de Solidaritat Catalana per la Independència, tingué alguna cosa a veure amb eixos crits.

I és que com analitza fantàsticament Abel Caldera, al darrer número de l’Accent, quan parla de “Operació Equo”, al País Valencià sembla que sempre ens escorem cap al món associatiu i canvis pausats, per això trobe que calen els crits d’independència al parterre, davant Jaume I. Sense deixar de banda ni ignorar la nostra trajectòria de treball com a poble, cal començar a pendre consciència que cal avançar i posar als nostres fulls de ruta la paraula independència, quan més l’emprem més nostra serà.

L’altra sorpresa ha estat veure la pancarta de SI al noticiari de Canal9.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA CRISIS DE LES FESTES A CARCAIXENT

0

Hi ha qui és queixa de les festes majors al poble, però la veritat és que són d’allò més divertides, no el programa, sinó la política i els succeïts que les envolten.

Jo sóc d’aquelles que havera llogat cadira per veure la discussió entre el regidor de festes (per poc de temps ja, per què sembla, és diu, és conta, que la cunyadisima ha de tornar i s’ha de fer lloc. Però segur que tot és un rumor infundat, no?) i el d’hisenda (no sap el novato en quin cau s’ha posat), sobre la conveniència o no de fer Moros i Cristians desprès de més de vint anys sense fer-ne, sense que siga tradicional al nostre poble ni entorn (hi ha generacions senceres que no han vist això mai a Carcaixent), i senzillament per què al poble del costat ho han fet i nosaltres no anem a ser menys. Imaginació zero, però cost milers d’euros i això que estem en crisis. Els pagarem el transport en bus, els pagarem els dinarots, els pagarem … “el oro y el moro”, valga l’expressió. Al voltant de 6.000 euros sinó son més, que ara ve la banda de música …

És que és veu que la crisis econòmica no afecta a segons quines coses, i així mentrés que a algunes associacions del poble se’ls demana comprensió i col•laboració, i que facen la seva festa en aquestes dates sense rebre res a canvi, hi ha activitats que podrien ser a cost zero i en canvi ens costen diners: 2000 euros per al Dia de la bici, i això que la bici la posem nosaltres, 6000 euros la Volta a Peu, quan en altres pobles amb carreres populars consolidades no sols no costa diners sinó que se’n cobren … I la llista de despeses i despropòsits podria ser inacabable, 3000 euros la festa del cavall … No sé quants més a les dansades per què venen de fora …

I a tot açò el llibre de festes com sempre, i oblida-te’n de noves tecnologies i de retalls, res d’imprimir la programació que al remat és l’únic que la gent llegeix i digitalitzar la resta i posar-ho a la web municipal per a la seva consulta. No, ací a l’engròs, a tot color i a totes les cases, amb l’excusa que els patrocinadors paguen. Pot ser també haveren pagat per patrocinar activitats del programa i s’havera aconseguit rebaixar costos.

El més graciós és que tot plegat ocorre el mateix any que a les FACA se’ls ha denegant l’ús d’espais públics i de tanques per tallar carrers al•legant el gran cost d’eixes activitats.

En realitat han intentat silenciar-les per què la gent començava a preguntar-se com és que una colla de gent sense recolzament institucional, era capaç de fer unes festes més originals i atractives que l’ajuntament, i tot a cost zero per a les nostres butxaques.

*Publicat al Levante-EMV del 9/10/2011

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Solidaritat a Monòver

0

Demà, 1 d’octubre a les 19h estarem al Casal Jaume I de Monòver, presentant el projecte de Solidaritat Catalana per la Independència, donant a conèixer que al País Valencià existim i que estem treballant per a que el discurs independentista es visibilitze, més.

L’objectiu de les xerrades és el de sempre, trencar les partes virtuals, pendre contacte amb la gent i poder intercanviar opinions, no deixant-nos enlluernar per la xarxa i les seves teòriques virtuts comunicatives. Però és també un altre, més ambiciós, i és trencar la inèrcia cap a la postura que pot considerar-se “util”, a imitació de l’inútil vot útil.

És facil deixar-se arrossegar per la creença que primer cal fer País Valencià, abans que Països Catalans, que cal crear una base conscient abans d’espantar a ningú amb exigències maximalistes allunyades de la realitat quotidiana. Però és més senzill encara deixar en evidència eixe discurs, per què on ens han dut tants anys d’autonomisme? Quin contrapes pot oferir un autonomista a una majoria absoluta espanyola? I més quan els autonomistes son ells mateixa espanyols? Quin sentit té un independentista comportant-se com un autonomista?

Probablement hi ha qui pensa que els que estem de més som nosaltres, per nouvinguts destorbadors, però el cas és que ni som nous ni l’ànim és el de destorbar, sinó el de construir.

Per tant, si vols, demà tenim una cita.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Provocació

0

Diu l’alcalde d’Algemesí, del PP, que el fet que els antitaurins es manifesten contra les jonegades és una provocació.

He estat en diverses ocasions a les concentracions que convoca Folgança, en la darrera ocasió que vaig estar ens limitarem a posar-nos a un cantó i exhibir les pancartes i cartells contra la tortura. I això ens suposà que ens escridassaren colles de joves envalentonats per l’alcohol i no tan joves, alimentats de puro i carajillo de Soberano, un despropòsit que obligà que la policia fera un cordó i ens apartara a nosaltres, la gent que patia les increpacions, cap a les afores.

Certament hi havia música subversiva, unes dolçaines i tabals, que s’empraren contra els insults, fent que la música sonara per damunt dels improperis, calmant a les feres.

Enguany no he estat allà, i he vist a la premsa que ja directament els han obligat a fer una marxa poc més que per l’extraradi, quan més lluny millor, no siga cosa que el poble ho veja i desperte la consciència, degué pensar l’alcalde, que considera que exercir el dret a la manifestació i la discrepància és provocar.

Un pensament mol estès, per què justament a Carcaixent, l’alcaldessa que també és del PP, deu pensar el mateix, que hi ha gent molt provocadora, mala gent que vol fer festes alternatives, i nyas coca, les ha prohibit.

Tot plegat em provoca grans dubtes: quina és la mantellina que m’he de posar per anar als bous i a les processons? Negra? Blanca? No voldria jo, anar provocant per ahí, així que us deixe, que vaig a fer-me el pirri.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Som valencians

4

Avui es celebrava a la sala 18 de la Ciutat de la Justícia de València, el judici de faltes contra Juan García Sentandreu i els seus acòlits pels fets que ocorregueren a l’hotel Astoria, quan Solidaritat Catalana per la Independència es presentà a València.

Que va passar aquell dia, ja és conegut. Que ha passat avui em sembla més interessant de contar. I el que ha passat ha estat que s’han notat absències de gent que reclama la germanor quan son ells els atacats, però que avui no se’ls ha vist on tocava estar, com tampoc se’ls ha vist denunciar aquest tipus d’agressions al Jutjat, sols fan declaracions a premsa, i fan bullir l’olla cibernètica, però el que es diu arromangar-se i clavar-se en el fangar, poc.

També ha resultat interessant, que el Sr. García, imputat s’haja hagut de defensar a si mateixa i a la resta, és veu que no dona per a més la cosa. I que ho haja fet parlat tot el matí en castellà, i sols per a quatre frases tòpiques a final de l’al•locució, hi ha emprat el valencià. Menys mal que ells son els grans defensors de la llengua!! Amb amics així, no li calen enemics.

Previsible ha estat, també, el comportament de la justícia espanyola, volent ignorar el fet fonamental que estem davant actituds motivades per la discriminació ideològica, que com mai tenen una resposta sancionadora no tenen aturador. Pot ser quan vinga a crear-se una fiscalia especialitzada i/o prendre seriosament aquesta violència, ja siga massa tard.

Amb tot, el millor ha estat la declaració d’una de les imputades, que si estiguérem a la transició perfectament podríem anomenar-la de tiamaria, segons aquesta dona, ella va als actes convocats pels nacionalistes per escridassar-los, dues vegades: Som valencians, som valencians!!

Estava de públic i no he pogut dir-li: clar dona, com nosaltres: Som valencians, la nostra manera de ser catalans!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una Diada diferent

0

Aquesta Diada que hem acabat de passar, ha estat per a mi diferent, per molts motius. No era la primera vegada que Solidaritat participava a l’homenatge a Rafel Casanova, però sí que ho feia com a membres del Parlament de Catalunya, i el mateix a Girona. I no va ser malgrat això un homenatge protocolari i anodí, pel contrari, des de que els mossos ens deixaren passar les tanques de separació i els d’Unió entengueren o els ferem entendre, que no podien blocar el pas a la nostra gent (que volien fer creure que no ens acompanyava ningú?), poguerem avançar cap al monument al crit de INDEPENDÈNCIA, que almenys jo fins aleshores no vaig escoltar (i per la reacció de la premsa, sembla que tampoc la resta l’havien escoltat), i varem poder acompanyar a l’esforçada banda que interpretava una vegada més els Segadors, per què la lletra d’aquest himne és en ella mateixa un crit a l’esperança d’una nació independent.

Abans, la nit anterior, haviem participat als actes del Fossar de les Moreres, lloc emblemàtic de resistència i lluita pels drets nacionals, i allà on hi ha tants valencians soterrats en defensa de la capital i del país, vaig tindre l’honor d’encetar els parlaments de Solidaritat Catalana per la Independència.

Que els vaig dir? No ho sé replicar ara, tinc la costum de no escriure el que vaig a dir siga quin siga l’acte i tampoc sé doncs reproduir-ho fil per randa, sols puc dir que el vaig dir era el que sentia i pense, que era emocionant per a una valenciana que havia visitat ja feia anys eixe Fossar, i havia participat com a públic en l’acte, poder adreçar-me als que aquella nit estaven allà, per a dir-los que ès fixen en la nostra lluita pel valencià a l’escola i que es neguen a renunciar, pactar o a fòrmules de consens davant l’atac furibund espanyol contra la nostra senya d’identitat nacional: la llengua. Fer-ho no els durà res bo. I per a recordar-los que no poden, no podem, bandejar al País Valencià del projecte nacional, per què deixar fora a les Illes, a la Franja de Ponent, a la Catalunya Nord o al País Valencià és caure al parany autonomista, com si no forem una sola nació.

Finalment, els vaig dir que abandonen la idea de que encara no és hora, que no és el moment i que cal treballar altres fases abans de parlar d’independència, per què com havia recordat un company feia unes hores, el nostre estimat Pedrolo ja ens digué que no és pot demanar paciència a qui esta patint, i nosaltres ja fa massa anys que estem patint.

Els parlaments del matí de l’11 novament al Fossar, amb Núria Cadenes i Josep Guia, clars i directes com sempre, i la manifestació del vespre on feia goig veure el bloc de SI i la quantitat de gent que vingué a veure, fotografiar i afegir-se a la nostra pancarta Des del País Valencià Junts per la Independència, fou el colofó perfecte a un intens cap de setmana reivindicatiu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Clar i en català!!

0

Avui he comprat un joguet al meu nebot rebel, i per més voltes que li he fet a la caixa no hagut manera d’entendre res del que allà havia escrit, tot estava en llegua estrangera.

Desprès he tingut que fer una reserva a un hotel, a Barna, i al formulari em demanaven que indicara l’hora d’arribada, però que ho posara en anglès.

He acabat la vesprada al fútbol, acompanyant al meu altre nebot, i allà estava l’entrenador parlant als nanos en castellà.

De veritat hi ha qui es creu de bona fe que el català no precisa polítiques de protecció i normalització? Doncs, sols des de la mala fe pot dir-se una cosa semblant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BusSOS

0
Publicat el 21 d'agost de 2011

Ara que ningú sap explicar on estan tots els suposats beneficis derivats de l’especulació immobiliària, i menys que s’han fet dels econòmics, ve l’època de les retallades, però això sí que sols en allò que afecte la ciutadania en general. No s’escolta ni es llegeix a cap lloc, que els polítics dels grans partits que dominen l’escena i les institucions, hagen fet una rebaixa substancial dels seus guanys, al contrari ahí tenim a dos gran exemples d’austeritat: el Sr. Camps i el Sr. Fabra, polítics model que diu l’Honorable President. Ambdós han decidit mantindre els seus privilegis del càrrec, sols que ara ja no l’ocupen.

En canvi, a tot arreu se sent parlar del copagament: volen instaurar-lo a la sanitat, volen augmentar-lo a la justícia (on ja es fa un dipòsit per a poder presentar recursos), i a la calladeta van posant-lo a altres serveis com el transport públic escolar a Carcaixent, sols que no li diuen copagament, i volen fer-nos còmplices de la mesura dient que tota la ciutadania no té per què pagar els serveis que sols empren una part.

No sé sap si amb eixa aplatant lògica, els serveis destinats a la prevenció o deshabituació de toxicomanies a partir d’ara, correra a càrrec de qui faça ús d’ell. O si posaran un servei telefònic d’eixos de tarifació especial per que si crides a l’ajuntament a fer una consulta, pagues el servei tu i no tot el món, o si …

El plantejament es francament patètic, les administracions públiques i per tant els serveis que presten, son per definició deficitaris, i per això paguem impostos, per que desprès les institucions organitzen serveis d’ús general, amb independència que desprès en faces ús o no.

Però a més a més, per què ara desprès de 10 anys s’ha de retallar un servei bàsic com és el transport escolar? Per què eixe i no un altre? I per què es fa la ronda de contactes a un mes vista de començar l’escola, quan la major part de la gent que fa ús del servei (i la resta del món) esta de vacances? No han tingut temps de planificar-ho abans?

Tot l’anterior, la improvisació, l’arbitrarietat, les presses … tindrien una senzilla solució, molt transparent i democràtica, i que passaria per fer uns pressupostos participatius, res de l’altre món per què és una mesura que altres municipis apliquen.

Amb els pressupostos participatius, és la ciutadania qui decideix quina és la prioritat de la despesa, i precisament la idea sorgí davant una situació econòmica en la que el govern de Brasil no podia complir amb totes les peticions ciutadanes. Era l’any 1989, vint-i-dos anys desprès ací, a Carcaixent, encara no hi ha cap proposta en eixa línea.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Tio Canya d’Alginet

4
Publicat el 19 d'agost de 2011

Apareix avui a la premsa, que un veí d’Alginet acudí al Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 5 d’Alzira, i se sentí marginat pel fet que tot el judici es desenvolupà en castellà, sentint-se espentat a emprar eixa llengua, malgrat que ell el que sempre ha fet i volia fer en eixe moment, era parlar en valencià.

Per raons laborals conec de primera mà les dificultats de fer servir el valencià a l’administració de justícia, no t’ho prohibeixen (per què no poden) i a vegades inclús existeix la situació en què et dicten una resolució en valencià, el que tot el món celebrem molt, com a cosa extraordinària i insòlita en el dia a dia. Però la pura realitat és la del Tio Vicent d’Alginet, al món judicial tot gira al voltant del castellà, malgrat les moltes hores i diners que s’han emprat en fer cursos de valencià per al personal, que al remat sols valen per a sumar punts en les oposicions i concursos.

Tanmateix, la clau de la situació viscuda per Vicent Daràs no rau al meu parèixer en el fet que ell se sentira discriminat, per què cap investigació va a provar que això haja estat així, no se li negà parlar valencià. La clau, deia, esta en el detall que narra el nebot que l’acompanyà, i que quan s’oferí a traduir-li al valencià a son tio, el que li preguntaven en castellà, fou quan segons conta, la jutgessa li digué que: “Això faltava, un intèrpret per emprar el castellà”.

Clar, no estem davant un ciutadà estranger, i per tant estava sotmés al manament constitucional de saber castellà, una obligació, no un dret. Un deure que en cap altra constitució del nostre entorn, malgrat ser igualment estats plurilingües, existeix.

I és que el sotmetiment a Espanya i la seva constitució comporta això, que no pugam exercir amb llibertat els nostres drets.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mitjans de comunicació nacionals

2
Publicat el 3 d'agost de 2011

Aquests dies que dues capçaleres de diari en català han passat a ser una, i on el President Fabra com era imaginable, ràpidament ha reculat en els seus postulats d’Alcalde que considera normal que es puga veure la TV3 al País Valencià, he recordat unes jornades de la Universitat Rovira Virgili de Tarragona, a l’estiu de l’any 2008.

Les jornades duien per títol: A LA RECERCA D’UN ECOSISTEMA COMUNICATIU PER A LA LLENGUA CATALANA, i la xerrada en què vaig intervindre ja concretava prou més la cosa: Desestructuració territorial versus fragmentació comunicacional.

Doncs ara, deia, l’he recordat i he volgut rellegir-la, i com imaginava si en compte de ser del 2008 us havera dit que era un text que preparava per a demà, doncs la cosa estaria igualment vigent, llevat del fet que ara la TV3 ja no és veu al sud de Catalunya.

Aleshores parlava sols de la televisió com a mitjà de comunicació, atès que acudia a les jornades en nom d’Acció i em referència al càstig per emetre TV3 al País Valencià, però si ampliem el punt de mira, apostar per uns mitjans propis, i que abasten tot el territori, i que no siguen sols una opció a la xarxa, pense que és un element que caldria reintroduir, si és que mai ho ha estat, a les agendes polítiques.

Us deixe el text d’aquella xerrada:

Dir que al nostre país no hi ha una televisió pròpia, entés en el sentit d’una mateixa televisió per a tot el territori, amb uns criteris clars de defensa de la llengua i de la identitat cultural pròpia, no és vindre a dir res que no es sapiga ja.

Tampoc és res nou dir que conseqüència de l’anterior és que la TV3 oblida en moltes ocasions que encara es veu al País Valencià i que també a ella li pertoca la tasca de defensar el seu territori, i que eixos principis fundacionals de defensa de la llengua i la cultura ho siguen en el sentit més ample. El contrari és caure en un nefast provincialisme, que no fa sinó reforçar la desestructurada comunicació que ara suportem.

I que dir del cas de Canal9, des del conegut diccionari Amadeo amb els llistats de paraules permeses i prohibides, segons sonaren més o menys catalanes, a la televisió actual, on els propis treballadors han tingut en el seu dia que batallar judicialment per a impedir la privatització, o s’ha tingut que crear una plataforma en defensa d’una televisió pública i plural.

En quant a les Balears, mentres que aquests dies s’anunciava l’acord de reciprocitat per a poder rebre IB3 a Catalunya i els canals d’aquesta a les illes, i un poc més enrere però en aquest mateix clima d’arribada d’acords de reciprocitat es parlava de la Televisió Pública Valenciana, el cert es que a hores d’ara les emissions valencianes es veuen a les illes però a l’inrevés no.

Però el problema més que eixe, que ja ho és, és que la legislació vigent sembla feta per impedir ara per ara el que podem anomenar un projecte de televisió clàssic, d’eixos que engegues l’aparell i tries la cadena.

Així igual que tenim (junt a altres territoris en situacions semblants) el dubtós honor de tindre un precepte especial a la Constitució dels espanyols, el 145.1 que prohibeix la federació de les comunitats autònomes, l’anomenada Llei del Tercer Canal (Llei 46/1983, de 26 de desembre) preveu igualment una prohibició semblant.

L’article 6 de l’esmentada llei indica que la gestió que es concedeix no pot ser transferida, ni total ni parcialment ni baix cap modalitat a tercers, corresponent l’explotació a la societat anònima que a cada comunitat autònoma s’haja creat per al desenvolupament del nou canal.

L’unic que la citada llei permet són acords com els esmentats, de reciprocitat .

Però més encara, en el cas dels catalans del sud, la Llei 1/2006 de 19 d’abril de la Generalitat, referida al sector audiovisual, sembla que a imitació d’aquell article 145 de la CE ha volgut fer un text legal ad hoc per a nosaltres, així a l’article segon referit a l’àmbit d’aplicació de la llei indica que és el dels serveis de radiodifusió sonora i televisiva que no excedesquen de la CV.

Tanmateix afegeix un segon paràgraf per a dir que tb serà del seu àmbit d’aplicació les emissions de cobertura llimitada a l’àmbit de la CV realitzades per mitjans de comunicació l’àmbit de cobertura de les quals siga superior.

Incís que si es fixeu bé en la redacció sembla fet per al cas de les emissions de la Corporació Pública Catalana al País Valencià: una emissió de cobertura limitada a l’ambit del PV però realitzada per mitjans de comunicació amb un àmbit superior.

Matissació que és objecte del recurs d’inscontitucionalitat plantejat pel Govern espanyol a la llei. Pendent de resolució. I que contradictoriament no ha servit d’ajut ni ha defensat els seus propis interessos al procediment judicial engegat per ACPV per la sanció imposada arrel de les emissions de TV3. El Govern espanyol malgrat haver impugnat la llei, i ser qui té les competències en les freqüències per les que s’emet la TV3 al PV s’ha desantés absolutament del procediment.

Aquest panorama no millora amb l’aparició de la Televisió Digital Terrestre, al correspondre als governs de cada autonomia el concedir les llicències per a les freqüències que se li han cedit. I com era d’esperar, ens havem trobat casos com el d’Info TV, una televisió que ha emès fins fa poc en analògic, i ara ja sols per internet, a l’haver-la exclós del concurs de televisió digital que convocà la Generalitat Valenciana. Malgrat la seva modèstia (330.000 espectadors mensuals, segons la darrera medició oficial disponible, de l’any 2007), el model de televisió que propugna és molest per als que tenen la potestat de decidir i no s’ha dubtat en deixar-la fora de joc.

I retornant als acords de reciprocitat ocorre cosa semblant, per que la concessió dels múltiplex pel Govern Central no hi ha cap garantia de per a que seràn utilitzats ni quins acords es signaran, així igual podem trobar-nos al País Valencià amb el cas de que l’acord de reciprocitat es signe amb Múrcia.

Cal doncs un pas endavant, que a més la legislació europea ja preveu. La Carta Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, feta en Estrasburg el 5 de novembre de1992 i en vigor a l’Estat espanyol des de l’1 d’agost de 2001, obliga a l’art. 11.2 a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels païssos veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima … i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua.

Sols una televisió nacional, recomposaria els fragments actuals.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari