Un altre blog

Sóc una maleducada musical, ho sé, he escoltat més paxanga i música comercial i en espanyol, que altra cosa. I damunt allò que s’anomena cançó d’autor, mai ha estat entre les meues preferències, així que no he fet mai militància política d’eixe aspecte cultural i d’oci. Si escolte un disc és per que m’agrada, si vaig a una actuació igual, si recomane aquest o altra és per què m’arriba …

Així que quan vaig començar a veure a Feliu Ventura que anava escrivint sobre el seu nou disc, no li vaig fer cas. L’havia sentit alguna vegada, inclús fa anys a les primeres maquetes, per coses de la feina inclús vaig tindre l’oportunitat de coneixer-lo personalment i em va encantar com és, però escoltar-lo el que es diu escoltar-lo, res de res. Per això quan el passat 11 de setembre em vaig comprar el disc que anava amb l’Ara, va ser més per impuls (el marqueting funciona) que per voler-lo, per no saber ni sabia que el meu idolatrat Borja Penalba participava.

Però ja que el tenia, l’havia d’escoltar. I per a mi el millor lloc per escoltar música és el cotxe, i mare de DéuSenyor i tots els sants del cel: això és glòria beneïta.

No sé dir-vos quina cançó m’agrada més, si la del tratge de l’emperador que pense fer que s’aprenguen els meus nebots, si la dolcíssima número huit (per què sempre les millors cançons ocupen eixe lloc al disc?) sense gènere, plena de frases plenes, la màgica Lluna de safra o l’enèrgica Torn de paraules, d’on trac la mitat de la frase que titola aquesta entradeta i que sencera diu:

No coneixeu el sud que crema per guiar el nord …

Totes, totes elles son redones, amb una concisió en la música i en les lletres, que per a mi voldria.