Un altre blog

Anna Oliver Borràs

Societat dormida

0

Passat divendres, com cada darrer divendres de mes a Alzira, estava convocada per l’Associació de Juristes Dones d’Alzira-AJUDA una concentració contra la violència masclista a l’haver hagut dones assassinades aquest mes.

 

Fa sis anys que venen realitzant-se aquestes concentracions, i al temps que hi ha un grup de gent, més enllà de les convocants, que acudeix sempre, hi ha un altre que fluctua, acudint unes vegades sí i altres no, el que ja preveiem quan començarem a convocar aquest acte de denúncia social.

 

Al llarg d’aquestos anys, sols en dues ocasions ha coincidit que el darrer divendres de mes fora Divendres Sant. En el primer cas, les concentracions les feiem davant la porta dels jutjats, una zona més amagada del trànsit diari un divendres a les huit de la nit. Tanmateix estavem ben a prop de l’Ajuntament, a cent metres a molt estirar, i per allà davant passava la multitudinària processó, i allà estava ple de gent que donava l’esquena al suplici i mort de les dones assassinades. L’altra vegada ha estat aquest any, i atenent a que ara ens concentrem a la Plaça Major i que allò és un dels centres més concorreguts per veure el pas d’andes, vestes i tambors, optarem per posar-nos a un lloc visible però sense impedir el lliure pas de ningú.

 

Denunciavem la mort de 18 dones a mans de homes vils que les han considerat objectes de la seva propietat i que quan s’han cansat del joguet l’han trencat. A Raquel, Thithanhtam, Larisa, E.V.V., Vanesa, Izabela, Montserrat, Margalida, Maria, Guacimara, Agniezska, Petra, Maria del Carmen, I.G.R. i dues dones més sense identicar, a les que cal sumar quatre víctimes indirectes (pare, mare i fills/es), la nostra concentració no les tornarà a la vida el tercer dia, però recordar-les, honorar-les i denunciar la barbàrie pot fer que la societat deixe de considerar que no és problema seu.

 

A hores d’ara, vesquent com des de les terrasses plenes de la Plaça Major la gent ens veia i ens ignorava, sols puc pensar que qui esta dormint és la societat i no com ha dit el Papa, el Crist crucifixat.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A contracorrent: m’agraden les Falles!!

6

Tots els anys la mateixa història, venen les falles o inclús abans, amb les mascletades i comencen els articles i comentaris despotricant d’elles, parlant dels seus excessos i que no són ja com eren, i per a posar-ho en evidència es remunten al segle XIX, per què òbviament les de l’època franquista són poc lloables i de fet són l’origen del mal.

Sempre m’ha sorprés eixa negativitat en una festa per a mi tan espectacular com ho són les falles. Fa anys, una amiga em comentà que hi havia un estudi de la Universitat de València que avaluava econòmicament la festa, i concloïa que no eren tan generadores de riquesa com es podia pensar. Mai he aconseguit llegir eixe estudi i no sé què avaluaria ni quin objectiu tenia, però a mi sempre m’ha semblat que és un sector econòmic molt important perquè afecta moltes àrees i de forma continuada (quasi) durant tot l’any, que les falles no són sols els quatre dies del carrer.

En qualsevol cas, tornant a les crítiques cícliques, quan les llegisc no puc deixar de pensar que estan tan endarrerides com el que se suposa que critiquen. Per què no s’adonen que ara afortunadament ja hi ha falles que fan els cartells en valencià, que hi ha premis pel bon ús de la llengua, falles experimentals que trenquen l’encartament clàssic, que ha desaparegut quasi de forma absoluta el tratge imposat als homes pel franquisme, que moltes falleres i fallers opten per no participar en l’ofrena … Canvis menuts i lents, perquè parlem d’un moviment ciutadà enorme que té com a objectiu evadir-se, no fer transformació social.

Però així i tot és una festa encara ara de carrer, on qualsevol pot gaudir sense atendre a la butxaca, on milers de músics donen vida a molts carrers de pobles que tenen poques alegries, on almenys als pobles la crítica local existeix …

I sí no perd de vista el soroll a deshora, les carpes ocupant els carrers massa dies, la brutícia, el caos circulatori, el turisme low cost, l’humor mala ombra, la complaença fàcil … però vull quedar-me amb la part positiva. Amb el fet que al País Valencià vivim encara al carrer, que el nostre tarannà és obert i mediterrani i que ja siguen les Gaiates, les Fogueres, els Moros i Cristians o les Falles, fem partícips de la festa a qui vol sumar-se a la festa pagana, perquè per molt que s’haja emmascarat i forçat a fer ofrenes, el cert és que no eixim al carrer darrere una imatge religiosa, com fan a les festes espanyoles.

*La foto extreta del digital RiberaExpress, representa la falla infantil d’aquest 2013, del Pes de la Fulla, a Carcaixent.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I ara que anem a fer?

0

Ahir celebràrem a Vic, el segon congrés de Solidaritat, i va ser encara més multitudinari que el primer, celebrat a Manresa, malgrat que ahir a priori estavem en una situació política més delicada. Tanmateix, el discòrrer del dia, i el resultat de les votacions evidencià una dada que ja haviem constatat a la reunió prèvia d’adherits i adherides del País Valencià: ningú es planteja abandonar.

Fa una setmana, a València ferem balanç de l’any

 

 

i encararem el congrés, amb l’autocrítica que cal sempre, però amb la mirada posada al futur: corregir les errades i augmentar el treball fet fins ara, especialment al País Valencià on estem construïnt amb altres forces, un referent independentista. Referent que cada dia és fa més evident cal, davant el deteriorament polític autonomista.

Per aconseguir-ho cal sumem esforços, per què amb el recolzament del nostre partit i de la nostra nova presidenta, bé que comptem.

Per això, seguint l’exemple de Núria Cadenes, que ahir tancava el seu discurs com a nova Presidenta de SI, amb unes paraules de Kennedy, i parafressant-lo, cal tindre present que aquesta és l’hora de veure què podem aportar nosaltres al projecte de Solidaritat, i no tant al inrevès.

Per adherir-se o fer-se simpatitzant (i per tant amb quota zero), sols cal seguir aquest enllaç i omplir el formulari.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Suc de taronja

0

Aquests dies ens hem trobat amb una notícia sorprenent, la Inspecció de Treball visitava acompanyada de la Guàrdia Civil, tres subjectes perillosos que estaven a Xeraco, esporgant uns tarongers al camp d’un d’ells, que acabat d’estrenar-se en això de la jubilació, va pensar que seria bona idea ja que, els tarongers estaven secs, tallar-los. Els altres dos eren un amic també jubilat, i un familiar del primer.

Que des del 2010 estiguen duent-se a terme campanyes d’inspecció als camps de tot l’Estat, per evitar el frau als treballadors i que els grans terratinents espanyols, d’Andalusia especialment, els exploten, fent-los treballar sense contracte ni mesures de seguretat, no pot conduir a l’absurd que s’apliquen eixes mesures com si fora un calc, a la realitat valenciana.

Ací, tothom sap que reina el minifundisme, la xicoteta parcel·la que és manté productiva més per sentimentalisme que per redits econòmics. Sols cal fer una passejada pels camins de les comarques tarongeres per a veure com cada vegada més hi ha camps secs, abandonats perque mantindre’ls resulta completament antieconòmic. I si no és vol passejar i conèixer el territori on es governa, sols cal des de la còmoda butaca de l’oficina llegir els titulars de premsa de final de cada campanya, on any sí i any també és publiquen casos sagnants referits a la falta de rendiment del camp.

Tant és així que han aflorat a molts municipis alternatives com la dels bancs de terra, que és cedeixen a particulars per que cultiven allò que vullguen, i al temps que es mantenen ells actius, permeten que el nostre paisatge sobrevisca.

Per això, per la falta de rendiment, per les especials característiques del camp valencià i pel secular abandonament quan no atacs (com l’especulació urbanística, l’obligació del reg per goteig, etc.) que ha patit del govern, és pel que aquesta actuació inspectora com si estiguérem parlant de grans terratinents, sembla una burla.

I ho és, una burla d’uns governants que legislen des de Madrid, amb absoluta ignorància i menyspreu pel que és i ocorre a les “colònies”. Una política aliena a la nostra cultura que sols fa que exprimir-nos, i traure’ns fins la darrera gota de suc, deixant-nos a la ruïna.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

I amb el somriure, la revolta.

0

La lletra de Llach, sempre he pensat que caldria que fora la màxima de la gent, i m’agrada veure com hi ha qui també la fa seua. Com per exemple, la gent que ens apleguem cada any a la muntanyeta de la “patà”. Vas allà, diumenge d’octubre, amb les primeres frescors de l’any i agraïnt el solet de la tardor que et calfa sense molestar, i et trobes un ambient distès, la gent escales amunt i avall, fusant per les paradetes, però sobretot fent cua davant els entrepans de llonganisses acabades de fer. I esmorces, i veus a gent que fa temps no has vist, i al que sols fa una setmana. I persegueixes a les criatures que no es cansen de pujar i baixar per la muntanya, corrent amunt i avall. I senzillament fas temps, fins els parlaments.

I quan la colla de dolçainers i tabaleters es posen a tocar, saps que allò ja va, i t’arrimes a l’explanada i observes com conforme avancen els parlaments, el rotgle va omplint-se de cares atentes.

Què és diu al Puig és important per a molta gent idependentista, per no dir per a tota, es compartisca o no. I enguany tenia un element afegit, allà a més del PSAN en funció d’amfitrió històric, estava Esquerra, estava l’MDT i estavem Solidaritat, per dir cadascú dels quatre, una mateixa idea: és temps d’anar junts per la independència, especialment, si volem que aquesta siga de la nació completa.

I dir això no va en contra de cap lluita social, com tampoc suposa abandonar-les o fer deixadesa. Però a més a més, és contradictori que ara es critique que es pose l’accent en l’espoliació econòmica, i al temps és diga que cal parlar més de les retallades i no d’independència a seques.

Sembla que hi ha qui pensa que estar enfadat contínuament, imprimeix caràcter independentista. Per la meua banda, m’agrada molt més veure gent amb un somriure contundent, amb qui poder dir allò de:

Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.”

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Volem la terra verda #9oct2012.

0
Cortes de Pallàs, Alzira, Carlet, Catadau, La Jonquera, Figueres, Felànitx, Capdellà … tot poblacions catalanes que han patit incendis aquest estiu, que han arrasat quasi 50.000 hectàrees, quasi 14.000 o “sols” quatre segons el cas, però en tots ells hi ha un denominador comú, les retallades en la prevenció d’incendis, la deixadesa de les administracions i la disminució d’efectius destinats a apagar els focs, el que explica el per què de la destrucció d’un estiu com el que acabem de passar.

I tenen també un altre denominador comú, governs del PP, ni que siga per donar suport, com en el cas de la Catalunya central on governa CiU.

Excusar-se en les condicions meteorològiques adverses, per a justificar el per què de tants i tan grans focs, és pendre el pèl a la ciutadania. En realitat, un govern dissenya els seus pressupostos d’acord amb el que és prioritari per a ell, i optar per una partida o altra no és res aleatori; com tampoc ho és optar per un model energètic o un altre.

Al País Valencià patim la central de Cofrents, però patim també un pla eòlic que no té cap planificació, i per no tindre no té ni un mapa de vents que justifique la instal·lació dels molins en els llocs on s’han posat, igual que no tenim una aposta clara per l’energia fotovoltaica, perqè al igual que amb els aerogeneradors una vegada acabat el pastís de les primes que es pagaven a les empreses, ja no és negoci seguir apostant per la publicitada “energía verda”.

Un desori en que fer amb el nostre entorn, per part de qui ens mal governa, ha dut a esquilmar recursos, urbanitzar salvatgement tots els racons possibles, al malbaratament de l’aigua, a la contaminació d’aqüifers … i tot mentres algunes empreses s’omplien les butxaques.

Quin és el model de país que ens volen imposar ja ho sabem, aconseguir un altre, aquell que reclamen tants “Salvem” i plataformes, esta a les nostres mans, i bé que podem reclamar-lo, una vegada més, el proper #9oct2012

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Espoliació fiscal #9oct2012

0

Avui en dia, qualsevol persona inmersa al món independentista, sap a que ens referim amb això de l’espoliació fiscal, però moltíssima gent preocupada per la crisi i les retallades del suposat estat de benestar, li queda molt llunyà el concepte i pot inclús arribar a pensar que parlar d’independentisme distrau del que ha de ser la preocupació principal ara: sumar esforços per superar la crisi econòmica.

Dubte que això siga casual, és un missatge matxacó i per tant interessat, que ha calat amb la gent, i que sols quan es dut l’extrem, com feu el rei espanyol dient allò de remar junts, és quan sona ridícul. En la resta de casos, és facilment confòs amb la solidaritat.

I a eixa confusió ajuda també els que s’entesten en parlar sols de malbaratament de recursos públics i/o de corrupció.

No li reste importància a cap d’eixos problemes, i cal erradicar-los i aconseguir una regeneració de les institucions que ens permetesquen confiar en elles, o mal podrem governar-nos democràticament. Però l’economia és com qualsevol altra àrea, segons on fixes l’objectiu ix una fotografia o altra.

Així, si analitzem les dades de l’espoliació fiscal*, ens trobem amb que si sumem tots els milers d’euros de les retallades i ho comparem amb els de l’espoliació anual, resulta que no caldria cap retallada si no patirem espoliació. I amb el malbaratament igual, si sumem 16 anys de mal govern i destarifos, són 2600 milions d’euros perduts, però és que en un sols any d’espoliació perdem 6.500 milions d’euros.

Per això, els que promoguem la independència parlem de no a les retallades, sí a la independència.

Una independència que aquest proper 9 d’octubre hem de reclamar més clar que mai.

*Ací podeu consultar el document elaborat per Víctor Silvestre i David Oliver, per a Solidaritat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

9 dies per al 9oct2012

0

Tècnicament cal afegir les hores que ja han passat del dia d’avui, per a que realment falten 9 dies per arribar al 9 d’octubre, però tant s’hi val, que no cal filar tan prim. El cas és que en un tres i no res estarem davant la festivitat que el guardià de les senyes d’identitat valencianes, ara dit Fabra, vol eliminar.

Certament, Fuster als anys de l’anomenada Transició, criticà que entre altres concessions s’haguera acceptat convertir el 9 d’octubre en la festivitat del País, en compte del 25 d’abril, i possiblement com en tantes altres coses tenia raó, i almenys a mi m’ha aprofitat per entendre la diferència de mobilització entre una data i l’altra. Però a hores d’ara eixe dia no podem abandonar-lo en mans de qui ja sabíem, i ara inclús ha mostrat públicament, que poc l’importa, plantejant inclús que s’anul·le per ofrenar noves glòries a Espanya, conforme aquesta li reclama.

Per tant, el 9 d’octubre és una fita més, un dia a reivindicar no les essències pàtries folcloritzants, sinó que som poble, que tenim dret a decidir, que no ens hem deixat anorrear i que com deia també Fuster som valencians com la resta, i amb l’afirmació catalana.

Ara més que mai ens cal mostrar (que no demostrar) que a València hi ha molta gent que té consciència nacional, per què malgrat que vullguen insistir en el fet que ací no hi ha independentistes, els fets mostren el contrari i sols cal atendre al nostre voltant per comprovar-ho: el saló de l’Octubre ple a la presentació de Nosaltres, els fusterians, un Micalet ple en un acte denunciant els abusos de l’operació Garzón abans de les olimpiades, un Palau de la Música en peu tancant l’actuació de #paualpalau amb crits d’independència, per dir tres actes diferents de la ciutat de València, però el mateix podríem dir de qualsevol poble del nostre territori, sempre que es tinga voluntat de fer visible l’independentisme, sense eufemismes.

Per això cal que els i les independentistes que fem de frontera amb Espanya, i que som coadjutors de l’èxit actual de l’independentisme al Principat, isquem al carrer i omplim València d’estelades, tant fa darrere quina pancarta ens situem, fem-nos visibles, per què ens juguem el nostre futur.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rus Alcalde Perpetu

3
Publicat el 10 d'agost de 2012

A les desset hores de l’11 de desembre de 1946, Xàtiva com moltes altres ciutats i pobles de l’Estat atorgava tota classe d’honors i titols al genocida Franco, no feien falta massa tràmits, una reunió extraordinària de la comissió gestora de l’ajuntament franquista d’aleshores fou suficient.

Avui, a hores semblants, el plenari de l’Ajuntament de Xàtiva ha convertit a Rus en alcalde democràtic perpetu, malgrat que és suposava que es tractava de retirar els honors mal atorgats al franquista anterior.

Quan la gent es pregunta perquè gent tan brofega,  tan pèsima, com Rus o Rita encara governen i una i altra vegada eixen reelegits, especialment quan s’ho pregunten “les esquerres”, és que ni s’adonen del que tenen com enemic polític. Aquestos sense llegir als neurobiòlegs, gurus de la política actual,fan el que aquells recomanen: connecten amb el món de les emocions del públic, del seu electorat, i sense arguments et desarmen, mentre que la resta navega com pot en un marasme de confusió, trencant les amarres amb l’electorat.

Avui Rus ha fet una nova demostració d’això. Davant la proposta d’Esquerra Unida de que se li retiren els honors a Franco, proposta que comptava amb l’acord de l’oposició (PSOE i Compromís), ell ha retrucat demanant-los que accptaren també retirar el nom de País Valencià a una plaça de la ciutat, al·legant que si un jutjat havia dictaminat que els honors contravenien la llei de la memòria històrica, un altre havia resolt que la denominació del País era Comunitat Valenciana, i cap altra. I sorprenentment els ha furtat la cartera, per què va i “les esquerres” ho han acceptat. Increïble.

Decepcionant, no sols pel poc respecte que han mostrat al seu electorat, al seu País, sinó sobretot per què no s’han adonat que estaven redirigint-los el debat, la qüestió no era que deien els tribunals en aquest o altre cas, sinó l’infamant dels titols a Franco. Considerar que ambdues coses eren comparables, i que atemptaven a l’ordenament jurídic, no sols és fals sinó vergonyant.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Espoliació i pacte fiscal.

0

Demà dimecres, si no s’imposa el tan nomenat seny, es discutirà al Parlament català, la proposta convergent de pacte fiscal, així que aquests dies la premsa en ve plena de ets i uts al respecte, amb opinions de tots els colors.

A l’edició d’ahir de “El Periòdic”, l’articulista Joaquím Coll signava l’escrit titolat: Pacte fiscal, la veritat de les mentides. Un titol molt literari, com el text en sí, on s’intentava jusificar l’injustificable i desacreditar als que malgrat ell, diuen la veritat. Era impresionant llegir açó:

“Per descomptat que ningú seriós discuteix que existeixca un dèficit fiscal català. Però és molt diferent afirmar que som víctimes d’un robatori sistemàtic, com fan els nacionalistes, que sostenir que hi ha un dèficit crònic en inversions. Els catalans no paguem més del que ens toca, sinó que rebem menys en relació amb la nostra població i del que estratègicament convé a l’economia catalana i espanyola per sortir de la crisi”.

I desprès de llegir-ho, ho relliges, i acabes traguent la llibreta i el boli per a tracsriure-ho, per què això s’ha de comentar, vege’s!!

És a dir que la gent seriosa quan diu que cada any se’n van milions d’euros a l’Estat que no retornen a l’autonomia, no pot dir que se’ns esta espoliant? Què ha de dir, que s’augmenta el “dèficit fiscal”? I amb l’eufemisme acabarem amb la realitat de que rebem menys del que ens toca? I si rebem menys, però paguem molt, no serà que paguem de més?

Per voltes que li peguen al nano, l’únic cert i segur és que a hores d’ara plantejar un pacte fiscal, un concert econòmic o com vullguen anomenar-ho, amb un estat en fallida és completament inassumible. Però si a l’anterior li sumem que la Generalitat catalana va a acollir-se al fons de liquiditat encara és més evident el buit de la proposta. Una autonomia intervinguda, demana ser rescatada a un estat intervingut, al temps que li diu que vol negociar això de la caixa … Absurd!!

És com si l’adolescent que treballa i dona el salari al pare que esta a l’atur, li diguera que no té prou amb la paga dels diumenges i que d’això n’han de parlar. Quan en realitat, el pare a la seva vegada esta diguent-li a l’àvia que els pague la hipotèca, que han estirat més el braç que la manega i si no paga ella, els embargaran.

La clau no és tant que ens deixen recaptar els nostres diners, sinó no tindre que regalar-los’els, i això sols s’aconsegueix quan u és independent. En cas contrari, la imatge que es trasllada és la de The Guardian, o com la d’un adolescent poca-solta, que no té seny ni tampoc rauxa per independitzar-se.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Políticament incorrecta. RTVV

2

Ho reconec, fa anys que no sóc habitual de Canal9, llevat d’algún programa setmanal no és una cadena que es vesca a casa. Ni tan sols quan ocorren desgracies al País Valencià, podies tindre informació de primera mà sintonitzant-la. I tanmateix avui m’he emocionat amb el gest dels treballadors i les treballadores, interrompent l’emissió.

Aconseguir posar la pantalla en negre, és tot un símbol.

I no deixa de sorprendre’m les crítiques que passats els primers minuts de solidaritat, ara planegen sobre la gent que ha protestat. Que si els ha faltat ètica periodística, que si no tenen credibilitat per què sols s’han mogut quan els ha afectat la butxaca, que si són massa per a un ens públic i ja esta bé de pagar entre tots a uns endollats, que on estaven la resta  …

Bocabadada em quede, perquè és com el proverbi bíblic: veure la palla en l’ull de l’altre i no la viga en el propi. Per què sigam seriosos, qui coneix cap empresa, tant em fa siga pública siga privada, on la gent que hi treballa i es guanya i jornal s’enfronte als amos, per què no són ètics? Jo no en conec cap. De fet, sempre ens queixem de que la gent obeeix cegament i no es revolta.

Ja avance que no conec la casa per dins, gens, sóc mera espectadora, però no puc deixar de comparar eixos comentaris amb el que passa a altres mitjans, per què la premsa escrita es salva? Per què també des de fora, jo veig molt de talla i enganxa, molta poca crítica al diari que cobra de les empreses, i que per tant no pot escriure contra elles, molta columna d’opinió que ja és més bé una trona pública per a l’ego de no se qui, que no interessa a ningú però que l’empresa decideix que ha d’estar per què el dia aquell feu el favor x, i pot ser més endavant calga faça el z … I els periodistes que treballen en eixos mitjans es revolten? O van a la seua, a intentar fer bé la seva tasca i tirar endavant?

I en altres sectors? Estan tots i totes els interins protestant? I la resta de la comunitat educativa esta recolzant-los? O esta de vacances per què l’any ja ha estat ple de protestes – en les que molts i moltes interins – també han participat?

I al món de la justícia que és el meu, els i les professionals del torn estem a les baricades reclamant un torn d’ofici digne o majoritàriament com ara sols se’ns deu sis mesos, ja anem passant? No siga cosa alcem massa la veu i ho privatitzen …

Doncs això, no reclamem heroicitats a la resta, o almenys jo no pense fer-ho. Jo veig a la treballadora que ha llegit avui el comunicat, la vicepresidenta del comité d’empresa: Salud Alcover, i la veig també en videos de fa mesos en altres denúncies, com veig videos de la Intersindical de fa anys posant veu i imatges al que passava, i sé que més treballadors i treballadores han lluitat per fer dignament la seva tasca. I no vull ni imaginar-me el que haurà suposat estar al punt de mira de la democràtica i respectuosa direcció de RTVV, per haver dut a terme eixes denúncies que ningú escoltava.

Així que jo almenys, seré políticament incorrecta i no tiraré pedres a la meua teulada, per què en definitiva RTVV també és meua, encara que els peperos no vullguen ho siga.

————–

La fotografia és de la manifestació del passat 25 de febrer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

#PaísValenciàenflames

0

Fa quatre dies que València es crema, les autoritat es neguen a donar xifres reals de l’hecatombe i obliguen als mitjans oficials a dir-ne unes molt per baix del que veritablement s’ha cremat, al temps que es preocupen molt de posar l’accent en els dos desgraciats als que han imputat, no siga cosa que la gent del carrer s’adone que en realitat, negligències de treballadors a banda, els veritables responsables són els que han deixat la prevenció d’incendis sense recursos.

 

No és que ho diga jo, són els propis professionals els que ho han denunciat abans i ara, si durant quinze anys els incedis no han estat tan devastadors com els dels anys 90, no ha estat casualitat. Sequeres, negligències hi ha hagut tots aquests anys, inclús incendis, però de cap manera s’ha arribat a l’extrem actual, on el foc s’ha fet imparable i es confia en la providència per a que ens envie aigua. Sols els falta eixir en rogativa, o intercedir davant el Papa de Roma, a la visita del qual es desviaren part dels fons destinats a prevenció d’incendis.

 

A hores d’ara són ja 3.000 les persones desallotjades, i 50.000 les hectàrees cremades que difícilment recuperarem. I a l’anterior cal sumar el perill que el foc suposa per a la central nuclear de Cofrents. No sóc gens paranoica, però certament quan fa un mes vaig participar a la marxa per tancar Cofrents, em va sorprendre la falta de bosc de la zona, ara pense que és una mesura més de protecció, pel que sembla insuficient, per què malgrat tot s’han vist obligats a activar un dels generadors diesel de la central.

 

Quan va començar l’incedi, com tothom parlava de la central, i no es preveia que anara arrasar-se mig País, vaig pensar que no havia cap perill per a la central, per què s’enviarien mitjans per evitar el foc es propagara cap a ella. D’això res s’ha dit, i malgrat que tampoc sóc conspiranoica, llegint la notícia que m’informa d’eixe incident a la central, i que du com a titular “El corazón eléctrico de España se mantiene activo pese al siniestro”, em ve al cap el pensament de l’altre dia: s’han desviat mitjans d’un lloc a un altre, per a protegir “al corazón de España”?

 

No ho sé, el que sí sé és que al País Valencià patim una catastrofe però no és d’ara, és de fa anys, quan la prevenció i la contractació de brigades forestals es deixà a mans privades que sols tenen per objectiu maximitzar beneficis, quan desprès es rebaixaren els pressupostos destinats a eixa àrea, i d’eixos encara es desviaren a mises i rosaris, quan es modificà la llei que permet ara la reclassificació del sòl cremat, quan perderem la RTVV com mitjà d’informació … La nostra desgràcia té un nom: Espanya i un cognom: els interessos del Partit Popular.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Destinat (no únicament) a valencians*

0
Publicat el 29 de juny de 2012

Si algú pensava, l’any passat, que els cinquanta anys de Nosaltres, els valencians, havia de passar desapercebut, imagine que a hores d’ara tindrà ben clar que no sols no ha caigut en l’oblit, sinó que el país sencer es mou en homenatges i actes reivindicatius de la figura de Joan Fuster. O, almenys, ho fa aquell país del qual ell parlava, el que té consciència nacional i no s’ha rendit als cants de sirena  sucursalistes de falsos cosmopolitismes.

 

I si bé l’excusa és l’aniversari en xifra redona d’unes quantes obres (l’esmentada, i també Qüestió de noms, El País Valenciano i Poetes, moriscos i capellans), és tota l’obra fusteriana, que cal reivindicar, o honorar, perquè el cas és que, malgrat els entrebancs que hi posen alguns, tal com deia un assistent a un dels actes d’homenatge: la joventut ens ha eixit d’un catalanisme que impressiona. I és cert, les generacions posteriors a Fuster, les que no pogueren gaudir de les seves intervencions en directe, no sols han tingut la seva obra, sinó la de tota aquella gent que begué d’eixa font i no renegà dels textos aprofitant l’absència del mestre.

 

I, igual com ha passat, per exemple, amb la memòria històrica, que després d’un llarg silenci d’oblit i rebuig han fet acte de presència les generacions que reclamen saber i reivindiquen la lluita dels qui els precediren, ara al País Valencià tenim  eixes generacions que reivindiquen qui són com a poble, sense complexos. I si això ha estat possible, ha estat per l’esforç dels qui mai no han renunciat a exercir de catalans a València. Ja ho deia Fuster el 1977 en un article publicat a La Vanguardia, i que titulava “El caso valenciano”: “Han de aceptarlo, tirios y troyanos, en el País Valenciano: aceptarnos a los valenciano-catalanes. Estaremos en cualquier esquina para dar testimonio de nuestra razón. Si somos ‘cuatro gatos’, paciencia. Seremos valencianos como los demás, y con la afirmación catalana. Pueden darnos palos, multas, coronarnos de infamia. Es igual”.

 

Efectivament, amb paciència, en poc més de trenta anys, aquells quatre gats són ara un col·lectiu nombrós que sap que parla català, que l’escriu i llegeix normalment, que reconeix el marc territorial del seu país més enllà de Vinaròs i que no està disposat a renunciar a res. I si hi són és precisament perquè aquells ‘quatre gats’ decidiren resistir, sense renúncies en nom d’un consens impossible amb aquells que, com també deia Fuster, sols veuen les nostre demandes com a ànsies “cabilistes”, els mateixos que, si en “concedeixen” res és perquè fan seua la màxima de diu que que és millor perdre que més perdre: més val donar autonomia que permetre que cresca l’ànsia independentista, més val parlar de concert econòmic que permetre que cresca l’ànsia independentista, etcètera.

 

Però, a més a més, eixa fermesa nacionalista, dóna fruits en els llocs més insospitats. Fins i tot en formacions polítiques espanyoles com la del PSPV, que havia arribat a plantejar en un congrés l’eliminació de la denominació “País Valencià” de les seves sigles, ara, quan sembla que ja han tocat fons i volen ressorgir, la primera cosa que fan és ressituar eixes sigles al seu lloc, fet que haguera estat impossible si abans tothom haguera renunciat al nom del nostre país.

 

Tampoc no seria possible parlar ara amb normalitat de balances fiscals, d’espoliació institucionalitzada, sense que hi haguera hagut qui fa anys posà el dit a la plaga: el problema no és tant la corrupció –què també– sinó el robatori sistemàtic dels recursos dels Països Catalans per part d’Espanya. I eixa introducció d’un aspecte nou en el debat polític és un pur homenatge a Fuster.

 

Per una altra banda, si bé és innegable que hi ha estudis que parlen de la mala salut de la llengua, també és cert que som davant del que podríem anomenar una malalta amb una mala salut de ferro, perquè és ara quan hi ha més escolarització en valencià, quan, encara que siga testimonial (abans era inexistent), des de la universitat i els col·lectius es promociona el cinema en català, és ara quan hi ha un bon grapat d’editorials que es juguen els diners publicant tota mena d’oferta literària en català, des de la novel·la a la poesia, tan minoritària com diuen que és. I si ho fan és perquè hi ha públic, menys del que nosaltres voldríem, és cert, però n’hi ha. Com també és ara quan trobem despatxos professionals del món del dret que empren el català, o quan és notícia que a un jutjat o una comissaria posen problemes per emprar-lo. Si ningú no s’indignara davant d’eixes situacions, res no se’n diria.

 

En realitat, si no s’exerceix l’autocensura ens adonem de la normalitat amb què és pot viure fusterianament. En posaré un exemple: dos col·lectius de tarannà diferent organitzen una activitat que s’ha de publicitar en el món escolar, sempre ho han fet dient que és una activitat en català, fins que, al tercer any, una de les entitats considera que eixe mot pot molestar el públic i proposa llevar-lo. No es lleva perquè l’altra entitat s’hi nega i, dos anys després, en una entrevista a la ràdio, és la mateixa locutora qui anuncia l’acte dient que hi participa gent de tots els Països Catalans, malgrat que al comunicat sols es parlava de gent procedent dels territoris de parla catalana. La locutora, per tant, passa per damunt de l’eufemisme consensuat per les organitzacions.

 

Ja és veu que no sóc pessimista. Trobe que hi ha molt per fer encara, i que res no s’ha guanyat. Però trobe també que els cinquanta anys transcorreguts des de la publicació del llibre que ens feu prendre consciència que érem nació, han significat una transformació social molt important. I això, tot i tenir uni un problema afegit: que durant un bon grapat d’eixos anys ja no es lluitava unitàriament contra la dictadura i, per tant, els llaços entre les forces del país es diluïren i es va cedir  espai a idees i col·lectius aliens a la nostra nació mentre que s’afeblien els llaços amb la resta de la nació catalana.

 

Probablement, els reptes d’avui dia per als qui ens considerem fusterians i fusterianes, són, precisament, reforçar eixos lligams, i canviar l’actual situació, aquesta existència de gent independentista que no inclou tots els territoris en la seva lluita. Val a dir que aquesta situació que tampoc no és nova, perquè ja Fuster ens avisava del fet que la burgesia catalana era més provincialista que una altra cosa, i que per això calia, tant al País Valencià com a les Illes i la Catalunya central, treballar per a trencar eixa simbiosi entre provincialisme i nacionalisme.

 

I, per a fer-ho, al País Valencià, on partim de tantes precarietats, no en queda una altra que fer un front comú, com més ampli millor, que aplegue totes aquelles forces que no han abandonat la consciència nacional per un neosecessionisme que no ens durà enlloc. No cal que es perga la particularitat organitzativa, és evident que cada organització té coses que la diferencia de la veïna, però malgrat això poden confluir en l’objectiu comú, que en el cas dels independentistes és ben clar: la independència de tota la nació.

 

En cas contrari, malbaratarem els guanys d’aquests anys, la tasca acumulativa que ha de concloure en la declaració d’independència pot disseminar-se en opcions possibilistes. En termes electorals ja ho exposava Fuster a “La teoria del ‘vot útil’”: “’Votar útil’ – i a repèl-, de fet, no és votar ‘a favor de’, sinó votar exactament ‘en contra de’. L’elector tria allò que abans en deien ‘el mal menor’. Si la cosa, al final, serà un ‘mal menor’, o simplement un ‘mal’ com qualsevol altre, queda pendent dels fets posteriors. I això paralitza.”

 

I continuava dient al mateix article: “Un sector d’aquesta franja d’electorat els negarà el vot, i tan nacionalista com és! Trobaran que el cap de llista és poc convincent, per exemple. Ha fet massa declaracions antimarxistes. No tantes, potser, com les dels factòtums dels partits espanyols exmarxistes. Però la clientela és distinta: la clientela hipotètica.”

 

Potser eixe siga l’altre repte dels qui avui reivindiquem la unitat de la gent fusteriana, que hi haja qui considere que no som prou “istes”, prou feministes, prou ecologistes, prou marxistes…, sense voler adonar-se que en aquests moment la prioritat és impulsar fortament el procés d’independència. Al sud no ens en podem quedar despenjats, i eixe ha de ser el nostre nexe d’unió. Al temps que des de cada entitat lluitem pel món que creguem millor, però sense renunciar a la nostra nació en benefici d’un altermundisme dominant.

 

Un company ho explicava amb el símil de la dona-nació: “Potser tingues entre les teues amistats moltes dones, però quan decideixes tenir una relació estable i familiar, tan sols ho fas amb una. El mateix ocorre amb la nació, pots tenir en compte la resta, però has de centrar-te en la terra que t’acull”. Bé, ell ho exposava més cruament, com correspon a un punt de vista androcèntric, propi d’eixe paradigma occidental, religiós i masculí de què és la nació, però això és matèria per a un altre article.

*Artícle publicat al número 284 de la revista Lluita, dedicada especialment a “Nosaltres, els fusterians

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Als 20 anys de la mort de Fuster

0
Publicat el 21 de juny de 2012

Desprès del primer acte de “Nosaltres, els fusterians” el passat 25 d’abril a València, les quatre organitzacions polítiques que treballem baix eixe paraigües, varem acudir a Elx, on l’acte d’homenatge polític a Fuster canvia el seu format, possibilitant desprès de les nostres intervencions, que hi haguera un col·loqui amb el públic. I la gent té ganes de debatre i parlar de Fuster, perquè al remat allà estaguerem més de dos hores, el que a la societat de la instantaneïtat en què vivim, és quasi un milacre.

I més encara, desprès de l’acte ens han arribat les reflexions del públic, com les que Joan Carles Martí fa al seu blog.

Avui ens traslladarem al poble de Fuster, a Sueca, i afegirem a la xerrada-debat – que tindrem l’honor que presente i modere Jaume Lloret – un previ homenatge al cementeri, on ens acompanyara la colla de dolçaina i tabal l’Estrela Roja de Benimaclet.

El programa previst és el següent:

· 18:30h. Ofrena floral a la tomba de Joan Fuster al Cementeri.Parlament a càrrec de Josep Guia

· 19:30h. Acte “Nosaltres els fusterians” amb debat posterior a Casa de Cultura (carrer de la Mare de Déu, 2). Presenta: Jaume Lloret.

Agustí Cerdà (ERPV)
Anna Oliver (SI)
Toni Infante (MDT)
Gaspar Jordan (PSAN)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari