25 d’abril
Aquest passat dissabte, Acció Cultural del País Valencià tornà a convocar a les entitats i ciutadania a manifestar-se als carrers de València, en un context poc favorable a la mobilització, enmig de la precampanya electoral, un govern progressista a la Generalitat, un cap de setmana llarg a la ciutat, vespra de Sant Jordi i aparentment sense un motiu concret per a sumar-se. I, tanmateix, va eixir bé.
Després de la manifestació, i després de set anys, tornàvem a tindre una nit de festa i reivindicació a la plaça de bous de València, i aquesta malgrat els mals auguris d’alguna gent que sembla mentida que diga li preocupa el país, va esclatar de goig, festa i missatge polític, perquè d’això es tractava de posar en escena la cultura, la llengua i el país. Una vegada més, tantes com calguen, per a deixar clar que no han aconseguit esborrar-nos com a nació.
Un primer 25 d’abril a la ciutat després de la COVID-19, paga la pena recordar que el de l’any del confinament tinguerem que inventar-nos un concert en línia. Que l’any següent les restriccions aconsellaren fer-lo a un teatre i acudírem a Llíria, i que l’any passat acudírem a Castelló per a homenatjar aquell Aplec de fa 40 anys i al mateix Fuster, en el seu centenari.
Era doncs una fita important, en un any on es complien els 30 anys de l’assassinat de Guillem Agulló. Un any on les tres noves presidències de la Federació Llull eixien al carrer, al País Valencià.
Hi havia un parell d’elements més a valorar, Acció uns dies abans havia fet públic un manifest amb una sèrie de reivindicacions: finançament, dret civil, posar fi a les discriminacions, enfortir la democràcia amb l’autofeixisme i l’autogovern. Unes reclamacions que s’unien a totes les que constaven al cartell de convocatòria: sostenibilitat, feminismes, memòria històrica, Guillem …
Al llarg de la nit anaren succeint-se les actuacions i els parlaments de les diverses entitats. En nom d’ACPV vaig eixir a l’escenari passades les onze i mitja de la nit, i si ja tenia clar que no era lloc ni moment de fer un llarg discurs, una mirada al davant ho confirmà. Així que en compte de parlar-los com tenia previst de la diferència de significats i història que hi ha darrere de la tria entre provincia i comarca, o de com podem aprendre del feminisme decolonial per a desempallegar-nos del supremacisme espanyol, vaig optar per centrar-me en la llengua i llançar dues consignes clares:
- Ens correspon a cadascun de nosaltres fer perviure la llengua. Si sols fem ús del valencià perquè ens dona rèdits, però fem diglòssia en el dia a dia, no sobreviurà en un món globalitzat. Si creiem que la multiculturalitat i el respecte a la mateixa va de la mà d’abandonar el valencià, per passar-nos al castellà no sols estarem permetent l’assimilació i per tant anant en contra de la riquesa cultural, sinó que faltarem el respecte a l’altra persona, a qui a priori considerem incapaç d’aprendre la llengua d’on viu.
- I per altra banda, que eixe deure individual va lligat a la corresponsabilitat política. Des del poder que els dona la seua representativitat, han de ser els primers que no folcloritzen la llengua, que no la reduesquen a certs àmbits i especialment que quan s’adrecen o estiguen a les comarques del sud, ho facen en valencià. Perquè a Alacant i a les seues comarques es parla valencià, i fer substitució lingüística és desprestigiar la llengua.
Crònica d’El Temps.
Crònica de Vilaweb.
Crònica diari Ara.