El patriota Dívar
Quan els socialistes (per als que diuen que no és el mateix PSOE que PP), triaren a Carlos Dívar com a President del Consell General del Poder Judicial, i per tant li entregaren la presidència del Tribunal Suprem, s’alçà una gran polseguera entre la pseudoprogressia i els mitjans de comunicació, als quals els agradava posar llum a les característiques més excèntriques del magistrat novell, per què inclús els seus veïns de Sala així el consideraven, vist que mai havia presidit una sala de justícia i de cop i volta, presidia tot el Tribunal Suprem.
Però entre rosaris i misses, havia una dada més important: els seus lligams amb la Hermandad del Valle de los Caídos.
Sols això, per a mi almenys, era més que suficient per a disvalorar al magistrat, ignore com pot ser compatible tindre cap mena de relació amb una colla de gent que lloa massacres i impartir justícia (per a qui ara s’escandalitza de les tendències polítiques del TS).
Però a més a més, fusant una mica encara es troben coses pitjors, com l’article que signa per a la revista d’eixe grupuscle feixista: “Justícia y Juan Pablo II“, on deixant de banda la seves qualitats literàries, trobem perles com aquesta:
“Examinemos ahora algunas ideas del pensamiento de Juan Pablo II sobre temas más concretos de lo que debe ser la Justicia:
Nacionalismos: «el patriotismo es el recto y justo amor a la propia identidad como miembro de una comunidad nacional determinada. El nacionalismo es la negación de patriotismo, pues mientras el patriotismo, amando lo propio, estima también lo ajeno, el nacionalismo desprecia todo lo ajeno y si no logra destruirlo, trata de apropiárselo» (L’obsservatore Romano, 22 de Octubre de 1993). Los nacionalismos han tenido a lo largo de la historia connotaciones de carácter racista, que condena expresamente el Pontífice: «La Iglesia rechaza cualquier forma de racismo como una negación de la imagen del Creador intrínseca a todo ser humano» (Jerusalén, 23 de marzo de 2000).”
Per tant, poc estrany pot semblar-nos ara que faça mofa del nostre dret a emprar el català en l’àmbit de la justicia. I si llegim bé, podem veure que el fet que haja triat la comparació amb el mandinga, no és gens casual. Si ho critiquem, és fàcil titllar-nos de racistes, i sil·logisme complet.
El senyor Dívar fa seves les paraules del Joan Pau II i jo també, almenys pel que fa a un nacionalisme, ja que si algún nacionalisme de per aquests verals no ha parar d’intentar destruir allò que no li pertany o d’apropiarse’n que vagi a confesar-se, ja que em sembla que els patriotes espanyols que siguin nacionalistes tenen tots els números, els patriotes espanyols No nacionalistes poden combregar se’ns confessió, car son lliures de pecat.
I pel que fa a la polèmica del mandinga, també em sembla que ens fa un favor quan pel tractament reconeix el català com una llengua estrangera a Espanya.
No puc estar-hi més d’acord senyor president del tribunal suprem espanyol. Un tribunal il.legitem al meu país imposat per la força de les armes i el dret de conquesta.