Un altre blog

La resposta del poder davant l’allau de gent que esta sumant-se a la protesta contra els peatges de les autopistes, mil vegades ja amortitzades, esta sent de llibre. Primer ignorar-ho, com si el fet de no fer cas, anara a fer que l’assumpte passara inadvertit. Continuen les institucions anclades 20 anys enrere i continuen sense entendre ni atendre, al fet que avui qualsevol pot fer circular informació, que hi ha més canals que els tradicionals de la premsa.

Desprès no podent evitar tindre que donar una resposta, fer-la en clau electoral, desprès de tot no és sap qui esta participant de la campanya i el propi electorat pot rebre mal una crítica exacerbada, així que sí però no.

I finalment davant el desconcert que els provoca la situació quan se’ls ha escapat totalment de les mans, la criminalització del moviment, l’amenaça i el provocar la por, disuadir intimidant.

Però clar, formalment un poder públic no pot amenaçar, així que ha d’embolcallar-ho, i aleshores diuen allò de que les lleis estan per a complir-les.

Em pregunte que havera passat si Rosa Parks havera decidit aquell 1 de desembre de 1955, complir amb la llei i fer el que li ordenaven: alçar-se del seu seient i cedir-lo a un blanc. Afortunadament ella va vencer la por, mantingué la dignitat i si bé fou arrestada, enjudiciada i condemnada per conducta desordenada i per violar una llei local, també fou la seva acció la que donà lloc al boicot dels autobusos de Montgomery, que finalitzà quan s’abolí la llei de segregació.

I sobretot demostrà que el moviment pels drets civils, la desobediència civil, podia provocar canvis a la societat.

Ja fa temps que als papers que donen a la gent que el sistema sanitari considera malalta crònica fan constar el suposat preu dels medicaments. Dic suposat perquè, per una banda t’han de donar genèrics i per l’altra, el nom que apareix al costat del preu és el comercial, no saps doncs a què es correspon, sols saps quina és la seva funció: fer-te sentir malament.

Tanmateix, no aconsegueixen la finalitat pretesa amb eixa mesura, perquè una persona gran, que ha d’esperar mesos o anys per ser atesa per un especialista, que quan arriba a la consulta veu que està saturada i que aquella reivindicació dels 15 minuts per pacient s’ha fet més vella que ella, que probablement li restringeixen les proves de control que es consideren cares, o directament li donen l’alta i la instrucció de seguir el control amb medicina familiar o, pitjor encara, no existeix l’especialitat que necessita, posem per cas suficients geriatres , doncs no, no li afecta veure el preu dels medicaments.

I és que els vells, les velles no són gent obtusa, si els escoltes et fan una anàlisi que ja voldria Mato. Tenen claríssim que ja han pagat eixos medicaments, que ja han pagat per rebre assistència sanitària, que quan estaven en actiu i els modificaven les condicions de cotització, no tenien més remei que acceptar-les i pagar el “cupo”, era el que els quedava als pobres, ja que no podien accedir a la medicina privada.

Ja han pagat, no? Doncs no volen tornar a pagar. Però sobretot no volen tornar a pagar perquè mai han entès com els derivaven a clíniques privades per fer-los proves que podien fer-se al seu hospital (cas de les tomografies, per exemple a La Fe de València) o veuen coses com que el seu hospital de referència, l’hospital La Ribera, a Alzira (València), com és públic però de gestió privada, des de l’any 2003 ha acumulat més de 26 milions d’euros de benefici.

No els quadra -ni a mi tampoc- que un negoci tan ruïnós com el de la sanitat, atraga a empreses tan altruistes com Dragados, Adeslas, l’antiga Bancaixa, la CAM, Lubasa, La Caixa, Santander, la família Roig (Mercadona) … Tota aquesta colla, que necessiten que els seus amics del PP presenten primer un escenari catastrofista per a vindre ells corrent a salvar-nos.

Fa anys que el Fòrum per la Memòria del País Valencià, junt amb un grapat d’entitats i col•lectius i centenars de persones a títol personal, reten, el diumenge més pròxim al 14 d’abril de cada any, un Homentage a les persones assassinades pel feixisme i que están soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Enguany será aquest diumenge 15 d’abril, a les 12h.

I cada any, aprofiten el seu manifest per donar veu i llum a un aspect intencionadament silenciat pel poder. Enguany ens recorden els milers de criatures arrabasades a les families, a les mares “roges”, eixes que estaven incapacitades per a criar per què transmetrien la seva perversa ideologia als seus fills i filles. Eixes criatures que tingueren que suportar els experiments de Vallejo-Nàgera. Eixes criatures que no ens conmouen com ho fan les víctimes dels nazis, eixes que cap Fiscalia reclama exhumar, ni investigar la seva venda, eixes families que veuen com en els seus casos, la democràcia considera que el delicte ha prescrit, que els presumptes autors han mort …

Silenci …

I per si no ens queda clar que encara hem de callar, que hem de tindre la boca tancada i no alterar la pau del seu territori, l’Alcaldessa de València, ama i senyora , ens diu per escrit que ni se’ns ocòrrega interpretar els nostres himnes, les nostres elegies, que si volem fer homenatges els fem sense molestar, d’amagatotis, com quan les vidues dels “rojos” anaven amb el cap tapat per amagar les havien rapat, a dur flors al cementeri.

A les nostres mans està fer el millor homenatge a la gent que lluita fa 81 anys per la República, als que intentaren canviar el món revolucionant-lo, i en el cas de València, l’Homenatge és omplir el diumenge 15 d’abril el Cementeri, fent sentir les nostres veus.