Un altre blog

La lletra de Llach, sempre he pensat que caldria que fora la màxima de la gent, i m’agrada veure com hi ha qui també la fa seua. Com per exemple, la gent que ens apleguem cada any a la muntanyeta de la “patà”. Vas allà, diumenge d’octubre, amb les primeres frescors de l’any i agraïnt el solet de la tardor que et calfa sense molestar, i et trobes un ambient distès, la gent escales amunt i avall, fusant per les paradetes, però sobretot fent cua davant els entrepans de llonganisses acabades de fer. I esmorces, i veus a gent que fa temps no has vist, i al que sols fa una setmana. I persegueixes a les criatures que no es cansen de pujar i baixar per la muntanya, corrent amunt i avall. I senzillament fas temps, fins els parlaments.

I quan la colla de dolçainers i tabaleters es posen a tocar, saps que allò ja va, i t’arrimes a l’explanada i observes com conforme avancen els parlaments, el rotgle va omplint-se de cares atentes.

Què és diu al Puig és important per a molta gent idependentista, per no dir per a tota, es compartisca o no. I enguany tenia un element afegit, allà a més del PSAN en funció d’amfitrió històric, estava Esquerra, estava l’MDT i estavem Solidaritat, per dir cadascú dels quatre, una mateixa idea: és temps d’anar junts per la independència, especialment, si volem que aquesta siga de la nació completa.

I dir això no va en contra de cap lluita social, com tampoc suposa abandonar-les o fer deixadesa. Però a més a més, és contradictori que ara es critique que es pose l’accent en l’espoliació econòmica, i al temps és diga que cal parlar més de les retallades i no d’independència a seques.

Sembla que hi ha qui pensa que estar enfadat contínuament, imprimeix caràcter independentista. Per la meua banda, m’agrada molt més veure gent amb un somriure contundent, amb qui poder dir allò de:

“Que vull trobar amb tu el camí dels estels
per llançar els somnis contra el temps.”

Cortes de Pallàs, Alzira, Carlet, Catadau, La Jonquera, Figueres, Felànitx, Capdellà … tot poblacions catalanes que han patit incendis aquest estiu, que han arrasat quasi 50.000 hectàrees, quasi 14.000 o “sols” quatre segons el cas, però en tots ells hi ha un denominador comú, les retallades en la prevenció d’incendis, la deixadesa de les administracions i la disminució d’efectius destinats a apagar els focs, el que explica el per què de la destrucció d’un estiu com el que acabem de passar.

I tenen també un altre denominador comú, governs del PP, ni que siga per donar suport, com en el cas de la Catalunya central on governa CiU.

Excusar-se en les condicions meteorològiques adverses, per a justificar el per què de tants i tan grans focs, és pendre el pèl a la ciutadania. En realitat, un govern dissenya els seus pressupostos d’acord amb el que és prioritari per a ell, i optar per una partida o altra no és res aleatori; com tampoc ho és optar per un model energètic o un altre.

Al País Valencià patim la central de Cofrents, però patim també un pla eòlic que no té cap planificació, i per no tindre no té ni un mapa de vents que justifique la instal·lació dels molins en els llocs on s’han posat, igual que no tenim una aposta clara per l’energia fotovoltaica, perqè al igual que amb els aerogeneradors una vegada acabat el pastís de les primes que es pagaven a les empreses, ja no és negoci seguir apostant per la publicitada “energía verda”.

Un desori en que fer amb el nostre entorn, per part de qui ens mal governa, ha dut a esquilmar recursos, urbanitzar salvatgement tots els racons possibles, al malbaratament de l’aigua, a la contaminació d’aqüifers … i tot mentres algunes empreses s’omplien les butxaques.

Quin és el model de país que ens volen imposar ja ho sabem, aconseguir un altre, aquell que reclamen tants “Salvem” i plataformes, esta a les nostres mans, i bé que podem reclamar-lo, una vegada més, el proper #9oct2012

 

Avui en dia, qualsevol persona inmersa al món independentista, sap a que ens referim amb això de l’espoliació fiscal, però moltíssima gent preocupada per la crisi i les retallades del suposat estat de benestar, li queda molt llunyà el concepte i pot inclús arribar a pensar que parlar d’independentisme distrau del que ha de ser la preocupació principal ara: sumar esforços per superar la crisi econòmica.

Dubte que això siga casual, és un missatge matxacó i per tant interessat, que ha calat amb la gent, i que sols quan es dut l’extrem, com feu el rei espanyol dient allò de remar junts, és quan sona ridícul. En la resta de casos, és facilment confòs amb la solidaritat.

I a eixa confusió ajuda també els que s’entesten en parlar sols de malbaratament de recursos públics i/o de corrupció.

No li reste importància a cap d’eixos problemes, i cal erradicar-los i aconseguir una regeneració de les institucions que ens permetesquen confiar en elles, o mal podrem governar-nos democràticament. Però l’economia és com qualsevol altra àrea, segons on fixes l’objectiu ix una fotografia o altra.

Així, si analitzem les dades de l’espoliació fiscal*, ens trobem amb que si sumem tots els milers d’euros de les retallades i ho comparem amb els de l’espoliació anual, resulta que no caldria cap retallada si no patirem espoliació. I amb el malbaratament igual, si sumem 16 anys de mal govern i destarifos, són 2600 milions d’euros perduts, però és que en un sols any d’espoliació perdem 6.500 milions d’euros.

Per això, els que promoguem la independència parlem de no a les retallades, sí a la independència.

Una independència que aquest proper 9 d’octubre hem de reclamar més clar que mai.

*Ací podeu consultar el document elaborat per Víctor Silvestre i David Oliver, per a Solidaritat.