El filòsof
Eixa mirada m’ho va explicar tot. Tenia els ulls oberts, enormes, i observava per la finestra embrutada del tren com anava passant el paisatge. Segurament, estaria reflexionant sobre el canvi climàtic o sobre algunes lleis matemàtiques. Potser, d’altra banda, estaria pensant alguna teoria per tal d’aplicar-la a allò que estava visualitzant. Els ulls, com deia, eren dues pilotes de bàsquet i la mà subjectant-se el mentó li donava un caire aristotèl·lic. Tot es remunta a uns mesos abans, quan només feia dies. Aquell jorn va plorar molt, però, quan s’aturà, els seus ulls ja es fixaren en la distribució d’aquella cambra. Tenia els taulellets simètricament posicionats, i es posà a contar-los per tal de traure altres lleis. A l’hora de menjar, emprava algun mètode d’algun francés que creia que s’ha de dubtar de tot, i feia una ganyota pensativa quan li treien el dinar. Després, va entrar al món de les Idees quan li feren el primer regal de la seua vida. Que bonic era! Però no, sabia que a la seua edat ja no estava per a això, que havia de créixer i madurar, que això de (més) menut, d’acord, però ara? No, havia de llegir Kant, Rousseau, Voltaire, Llull i altres referents que li servirien per al dia de demà. I així ho féu. Li regalaren llibres il·lustrats amb dibuixets: un parlava del geni maligne, i s’hi representava una mena de geni -com el d’Aladí- amb cara de mala llet; l’altre, sobre l’existència de Déu com a manipul·lador de tots els objectes del món, i eixia un home amb barba i cabells llargs fent castellets i persones d’arena sobre una esfera que s’assemblava a la Terra; també hi havia una cova, amb ombres i focs i un exterior molt paradisíac en què el Sol ho envaïa tot, mentre un homenet anava escalant i observant les coses. Crec que d’ací li venia aquell rostre que li vaig veure en el tren. Ho mirava tot i m’haguera agradat saber què en pensava, aquell nadó d’uns set mesos que seia sobre les cames de la seua mare.