Fill meu
Les dunes es mouen pel fort vent. El sol que de dia crema, de nit s’amaga i deixa pas a una lluna brillant que refreda l’arena per on va caminant descalç. I sí, s’ha decidit a emprendre eixe viatge de nit perquè la seua mare no pot més, necessita aquell medicament. El marit, que hui està en una de les altres quatre dones amb què està casat, no pot fer-se’n càrrec. Però serà el fill major, Omar Alqhoad, qui l’ajudarà. Va molt abrigat, perquè les temperatures són de sota zero. Sap que el mínim moviment mal donat pot valdre-li un tret per la forta vigilància del país dictatorial. Tanmateix, és valent. És ell o la seua mare, la decisió és clara. I ha optat per la vida d’aquella dona que li donà l’oportunitat de conéixer aquell desert, aquell món oriental, aquella vida de resistència i, sobretot, aquell amor, la Suzanne. Lluitarà contra qui calga, però ho ha de fer per la seua mare. A més, té la cama dreta nafrada, i li costa córrer. No obstant això, és valent i per la sang li corre ràbia i indignació. Eixos blancs que arribaren per a colonitzar feren experiments amb la dona que ara té malalta al catre de palla de casa. I, com que no pot enderrocar-los, buscarà com ajudar-la. Té llàgrimes als ulls, i en el cap la Suzanne, cuidant la seua sogra. Sap que no serà com el seu pare, sap que no pecarà de poligàmia, tot i ser normal al seu país. Ell viurà per la Suzanne, i tindran fills, que seran néts de la seua mare, perquè podrà evitar una mort gairebé previsible. I també pensa amb els altres cinc germans, fills d’ella, innocents, desproveïts, sense el costum de menjar. Tot això ho pensa en aquella nit d’hivern al Sàhara, mentre corre, mentre lluita, mentre estima la seua mare…
Uns milers de quilòmetres al nord, la notícia és que un jove saharià acaba de morir a trets per uns franctiradors que temien per les seues vides. Segons sembla, el jove només tenia com a arma uns papers i un bolígraf -o un estri paregut- per aconseguir una medicina per a la seua mare que estava infectada d’una malaltia estranya. Els vigilants l’han vist córrer i no han dubtat a… El xiquet no li deixa veure les notícies a la mare, s’arrima i li diu que és una “puta”, que no li deixa fer el que vol i, a sobre, li pega una bufetada. Canvia de cadena i res li apanya. Es torna a quedar mirant aquella dona i li llança una mirada de menyspreu mentre se’n va a l’habitació a jugar a algun dels seus jocs de violència. La mare no sap ja què més fer i només plora, això sí, ara d’amagat. Si el toca, ell la podria denunciar, que li ho han ensenyat a l’escola. La fera mai més li tindrà respecte i se sent poderós. El pare s’ho mira indiferent.