Blocs de VilaWeb

LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (II)

Malgrat tot, no tota la culpa recau sobre la societat. Com ja s’ha comentat anteriorment, la major part del mal prové dels éssers humans i usuaris d’aquest món consumista. Hui en dia ja no es té cap respecte per les arrels; les tradicions han sigut substituïdes per festivitats estrangeres que es basen en el capital i en els centres comercials. Em recorda aquesta negligència de les arrels pròpies a una visita que ens féu un supervivent dels camps de concentració nazis –un supervivent en persona!– a l’institut. L’home, ja molt major, tenia una mirada afectada, però també afectuosa, cap als més de tres-cents estudiants que, uns per voluntat pròpia, altres per imposició dels professors, s’havien aplegat al teatre per a escoltar-lo durant gairebé quaranta minuts. Quan una professora neboda seua el presentà, el públic no callà a la primera. Tampoc a la segona ni a la tercera. Van caldre els retrets de diversos ensenyants perquè les hormones maleducades pararen de fer escàndol. Finalment, pogué començar. No obstant això, a cada aturada que feia per a respirar, se sentia un rumor de fons que impedia una bona transmissió de la conferència que portava preparada. En acabar, aplaudirem tots, però un sector molt reduït intentà fer les gracietes típiques de l’estudiant irrespectuós. No es mereix una persona que ha sofrit tant, ha vist morir tanta gent i ha lluitat per la llibertat un mínim de silenci mentre parla o consideració i tolerància?

Encara que tampoc cal anar-nos-en a casos externs. Cada dia, en cada família, hi ha molts néts que criden o tracten malament els seus avis; altres només els rebutgen i els deixen en l’oblit. Ací ja entraríem en el tema de l’educació familiar que els han donat, ja que, probablement, són els mateixos que insulten els propis pares. Els poden tenir més respecte a una formiga que als parents més directes.

En altres cultures, en canvi, trobem que els avis i les àvies estan en la cúspide de la piràmide generacional. Per exemple, en una cultura inferior a la “gensaprofitosa” i “civilitzada” cultura occidental com és la gitana, el patriarca és el vell venerable amb una gran autoritat moral, és a dir, la persona per qui passen les grans decisions de la família i qui decideix si s’accepten o no. Açò resultaria impensable en la majoria de famílies occidentalment culturals. Les persones majors no conten per a res, només per a passar una herència que, sovint, és sucosa i que provoca les batalles més bèl·liques entre germans.

No podem oblidar de cap de les maneres que gràcies als majors existim nosaltres. Principalment i biològica, perquè són els pares dels nostres pares, és a dir, perquè són la nostra família i les nostres arrels. I, d’altra banda, perquè sense ells ara no podríem votar en democràcia –tot i que el mot “democràcia” no tinga tot el seu significat en l’actual sistema–; no podríem dir “taula”, “finestra” o “cadira”, ja que ens haurien format per a expressar-nos amb “mesa”, “ventana” o “silla”; no tindríem les (poques) llibertats que actualment tenim; menjaríem artificialment i uniformement; i els polítics farien el que voldrien de nosaltres. Salvador Espriu ho afirma així en un dels seus poemes: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra”.

L’Edat Daurada –un eufemisme, una mentida, com tantes altres– està composta, més que de gent amb una edat avançada, de persones, i no oblidem que, per “persona” s’entén tot aquell “subjecte de drets i de deures”, segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. I sí, com a persones tenen uns drets que sembla que se’ns obliden: tenen dret a tenir quatre parets i un sostre; tenen dret a una vida digna, després de tant de lluitar; tenen dret a un respecte i una tolerància; tenen dret, com qualsevol altra persona, a viure, a relacionar-se, a pensar, a opinar, a reflexionar, a expressar-se o a ser lliures.

La solució, encara que costosa, és senzilla: poseu-vos en la pell d’ells. Com us sentiríeu si tothom us oblidara, us maltractara, us aïllara del món, us llevara part dels drets que teniu o us silenciara? Adonem-nos que els estem assassinant, que els estem apagant la flama amb la qual ells ens encengueren un dia a nosaltres. Si teniu alguna mala creença que ja no ens són útils per a tal cosa, feu memòria i busqueu en les vostres entranyes. Recordeu quan ereu més xicotets i xicotetes i anaven a per vosaltres a l’escoleta; com, quan eixíeu, us compraven alguna llepolia o el berenar. Recordeu tot el que us han ensenyat i us han contat, i els moments més feliços que han passat al vostre costat. Només cal concienciar-nos i agafar el relleu que en el seu dia ens donaren, sense oblidar que ells estan al nostre costat per a aconsellar-nos quan creiem que el camí se’ns ha torçut.

LA SOCIETAT QUE TENIM: UNA SOCIETAT ASOCIAL (I)

Som una generació informàtica; no vull dir que som robots o màquines –no tardarem a ser-ho–, sinó que vivim dependents de la pantalla de l’ordinador, del so del telèfon o de les imatges televisives. Aquestos avanços, que tenen la seua utilitat en la justa mesura, minven la nostra capacitat crítica amb el món que ens envolta. És l’era de les comunicacions, diuen, tot i que ens fan, d’altra banda, menys comunicatius. I aquesta és la causa de moltes desgràcies que passen dia sí, dia també. Evidentment, la culpa no és dels aparells electrònics; l’origen del mal recau sobre l’usuari que, addicte a la xarxa o a la televisió, s’empassa tot allò que li conten, sense ànims de reflexionar sobre si és veritat o és mentida. La majoria de les voltes sol guanyar aquest últim element.

Divorcis, maltractaments de gènere, abusos a menors i pederàstia, esquizofrènies en aquells que creuen que són un dels superherois dels videojocs i maten els seus familiars, incursions en el món de la droga… O el tema que ens pertoca: l’oblit d’unes arrels que, per consegüent, es transforma en l’aïllament a les persones majors, en l’arraconament més silenciós que es puga sofrir. Per què parem més atenció a jocs informàtics o a sèries-fem que als pares dels nostres pares, és a dir, a sang nostra?

Comencem, per exemple, en la publicitat. La nostra societat, a part de ser moltes altres coses, és una societat de consum. La societat de consum, a termes generals i sense ser experts en economia, és aquella societat que es caracteritza pel consum massiu de béns i serveis, disponibles gràcies a la seua producció massiva. Per a consumir, és clar, els productes s’han de promocionar i, en aquest circ d’anuncis –fins i tot en les bosses de plàstic, en els cartells que hi ha pels pobles o en les mateixes pel·lícules–, hi ha uns domadors que saben com vendre’ls. Per a les colònies o la roba interior femenines, unes dones “noranta-seixanta-noranta”, joves o, com a molt, fins a la trentena d’edat, sense arrugues i amb una pell tan fina que ni les mateixes protagonistes s’ho creuen quan es veuen; en el cas masculí, la cosa no canvia massa tampoc: joves o homes amb una musculatura caricaturesca, suposadament treballada al gimnàs. Aquestos són els productes que tenen més tirada, promocionats per persones amb físics photoshop. Però, on queden les persones majors? Per a elles, el domador els té reservades unes gàbies amb etiquetes amb noms com: “Bolquers”, “Residències” o “Fuet i Fesols asturians”. D’aquesta manera, el públic es fixa i aplaudeix més els trapezistes que mostren calçotets de marques excessivament cares i que han sigut fabricats seguint l’explotació infantil dels països més subdesenvolupats, o les malabaristes que juguen a passar-se d’una mà a l’altra flascons dels perfums més glamurosos que només estan a l’abast d’aquells que es visten amb bitllets dels grans. Ja ho cantava Raimon: “Les botigues ben plenes, les butxaques ben buides, les teues, les meues, les seues. Però és hora de saber qui és qui les té plenes”.

La pregunta que llancem és: per què la societat amaga les persones majors? El món globalitzat en què vivim està regit per una estratègia encriptada però clara alhora: som unes titelles manejades per una colla de governants que –argumenten– busquen el millor per al món i, ja de passada, volen produir i vendre. Així, ens divideixen en subjectes actius i subjectes passius o sobrants. Els primers som tots aquells de qui poden traure algun benefici, gent que està en l’edat d’estudiar o de treballar, gent que encara pot produir i de la qual encara poden vendre. Els segons són els que ja s’han jubilat, dels quals no es pot traure gran cosa perquè ja no serveixen per a res i han caigut en la màxima inutilitat. Com que no poden estar a les fàbriques fent bosses, taules, botelletes de colònia o tants altres instruments, queden apartats, només per al record d’aquells nostàlgics que han vist com els van fer de mestres i els van explicar moltes tècniques que els nous desconeixen.

A més, i crec que és una causa igual d’important que l’anterior, volen tenir el galliner quet. Sí, m’explique. Amb totes les andròmines electròniques, la gent viu en un estat de letargia immens. Ningú pensa, ningú opina; tots estan pendents de rebre un correu, una dedicatòria, un comentari als seus webs personals. Si no tenen webs personals, l’atenció va a parar als fòrums d’opinió sobre si el concursant de tal programa de televisió s’ha dutxat, ha dit un “me la sopla lo que quiera la furcia esa” o ha cardat amb la concursant rubia de mamelles operades i uns llavis plens de silicona barata. Ningú –gairebé ningú, perdoneu– es preocupa per si ens retallen uns drets o uns altres o per si ens claven mentides a les informacions suposadament objectives. Aleshores, què passaria si algun major decidira veure les coses i explicar que això no és així, que és d’una altra manera?

Us plantejaré una hipòtesi que, dissortadament, a poc a poc sembla traduir-se en fet real. Imagineu-vos un món gris, on tothom parle en anglés i tinga com a segona llengua el castellà. Imagineu-vos que tots els restaurants tenen el logotipus de la ema en groc i que són cadenes distribuïdores d’unes hamburgueses d’origen desconegut. Imagineu-vos que la música que sona a la ràdio i que senten tant joves com adults és el pop roïn americà. Imagineu-vos que totes les escoles són privades i van els alumnes amb el mateix uniforme –fixeu-vos en el significat que té aquest substantiu quan se l’adjectivitza–, sense llibertat d’anar cadascú amb roba més còmoda. Imagineu-vos aquest context i imagineu-vos que hi ha un avi, una àvia, o un grup d’avis i àvies que comencen a contar als néts que, quan ells eren menuts, la primera llengua era el valencià, o el català del País Valencià; que hi havia plats típics com l’arròs al forn o el putxero; que hi havia “jotes”, “fandangos”, “u i dos”, “malaguenyes”, a més de música rock, ska o reggae; i que a les escoles, a més de tenir una educació pública, podien anar amb la camiseta que preferiren i els texans que més s’estimaven. Llavors, hipotèticament sempre, els néts podrien provocar manifestacions i revoltes per tal de recuperar unes tradicions i unes llibertats que no tenen, i trencar amb l’homogeneïtat imperant. Els polítics es tirarien les mans al cap i n’eixirien perdent.

És aquesta por, la que tenen. Creuen que, després de la tràgica postguerra i de la benvinguda transició, ens tenen controlats i adormits, perquè no es tornen a produir nombroses insurreccions, no siga cosa que el poble pense i els facen fora. Per això tenen apartades les persones majors, perquè han viscut un passat i viuen un present, i les comparacions sempre són odioses. A més, són un pou de saviesa i això emprenya els governants. Per què creieu que, durant els anys seixanta i la meitat dels setanta, els polítics anomenats “demòcrates” van donar suport a cantautors per la llibertat com Ovidi Montllor i Raimon i, en arribar la transició, els van ningunejar i els van silenciar? Deixem de ser gallines que ponen ous per a d’altres i escatainem pels nostres drets.

(El treball següent es va fer durant el mes de desembre de 2010. Comente la data i l’adjunte al bloc per dos raons: una, perquè, aleshores, el meu iaio era a casa; i dos, perquè necessitava defensar la importància dels nostres majors en la societat actual)

Al meu iaio, que m’aconsella
des de casa, i a la meua iaia,
que em guia des del Paradís.

A TALL D’INTRODUCCIÓ

Una de les raons per les quals desitge tornar cada cap de setmana al poble és, sens dubte, per a veure la seua mirada tendra i plena d’experiència, amb els ànims de contar-me alguna anècdota o batalleta dels seus temps de joventut. A més, quan passa algun fet a casa, sempre té un refrany a la boca per tal d’aplicar-ho. Quan de menut venia jo d’alguna picabaralla, ell soltava la sentenciosa frase de “qui no vulga pols, que no vaja a l’era”. Quan volia tenir jo la raó en algun assumpte en què ell estava involucrat i veia que sempre anava errat, ell em deia “sap més el dimoni per vell que per dimoni”. I així un llarg etcètera. Parle, evidentment, del meu avi, el qual m’ha ensenyat, m’ensenya i espere que em continue ensenyant durant molt de temps coses de la vida que no es poden llegir als llibres, que s’han de viure i s’han d’experimentar.

Els següents paperots pretenen ser un xicotet estudi o reflexió sobre l’Edat Daurada, és a dir, l’edat que comprén a les persones majors de 65 anys, amb ganes de viure, alegres i que, malauradament, lluiten per no enfonsar-se en l’oblit social a què les sotmetem. Hi ha moltes maneres de soterrar-les abans que els arribe el dia i, de fet, periòdicament sofreixen aquestos atacs profunds que, encara que no ho pareguen, els van apagant la flama de la vida. Per exemple, i com més avant desenvoluparem, hi ha unes certes actituds que hem d’eradicar: les paraules tabú, com la mort, les residències o la pseudoinutilitat –subestimen l’experiència?–; l’aïllament que moltes d’elles sofreixen per part de la família que un dia ells van formar; o la conversió en joguines que ningú vol i que passen de fill a fill mentre aquestos blasfemen contra déu i tots els sants per tal de llevar-se’ls de damunt. En aquest últim cas, reben el nom d’“avis oroneta”.

El treball aquest ha de ser objectiu o, com a mínim, no passar-se massa de la frontera que separa l’objectivitat de la subjectivitat. No obstant això, i davant d’un tema així, ho sent i demane disculpes, però, lògicament, no me’n puc estar, d’incloure la meua opinió cada dos o tres paraules. És un tema massa seriós com per a prendre-nos-el tant a la lleugera; està en joc la vida i els drets de moltes persones, que són això al cap i a la fi, persones, i no animals o objectes inanimats, de pedra o de cartró. Ara bé, el meu objectiu no és, ni molt menys, canviar l’opinió o la conducta dels lectors; si amb els mots que, tot seguit, llegireu, aconseguisc endinsar-me entre les escletxes de les vostres ments i provocar una mínima reflexió, sabrem que no hi ha res perdut i que l’espurna de l’esperança està encara encesa. 

Moltes gràcies a tots -cosins, amics, familiars, oncles, nebots- els que heu fet costat en un moment tan dramàtic com aquest, tant els que éreu físicament, com els que heu enviat el vostre condol per qualsevol tipus de missatgeria. Moltes gràcies per tot i a tots. Sé que el camí que se’ns ve al damunt és molt complicat i molt dur, però amb ànims com els vostres, tot és més fàcil. Moltes gràcies, de veritat!

Saps? Sempre m’havies dit que no em preocupara de res, només de la feina. I gairebé t’ha eixit bé la jugada, però una de tantes coses que em vas ensenyar és ser cabut o, més finament, seguir uns principis. Saps? Per un moment he pensat que t’alçaves i deies “Mecaguendéu! Calleu-vos ja!” i he somrigut mentre em regalimava una llàgrima. Saps? He parlat amb tu interiorment i t’he dit que eres el més gran del món. Saps? Aquestos dies no he parat de recordar unes paraules que algú em va explicar que deies “el dia més feliç de la meua vida, el dia que va nàixer el xic“. Evidentment, no m’ho has dit mai a la cara; eres dels que pensava que les lloances serveixen de veritat quan no s’escolten. Saps? Recorde quan era menut i anaven faltant iaios d’amiguets meus i mai volia que arribara el dia en què vos n’anàreu ni tu ni la iaia; tenia por, pànic, no sabia com respondria a la situació. Mai havia perdut ningú i, de sobte, la casa se’ns ha quedat gran. Entre setmana, només l’habitaran els pares; jo els faré companyia els caps de setmana. Saps? Ho sent molt, però el rellotge del Barça que tens me’l quedaré jo. Saps? Hui he somiat amb el dia aquell que estàvem al camp i et vaig moure el teu Ford Fiesta i quasi caic al bancal de baix. Em vas renyar, sí, però va ser com un secret entre els dos. Saps? Quan venies a per mi a escola, què tindria, sis o set anys?, sempre em compraves alguna llepolia de la tenda del cantó. Saps? M’encantava quan afirmava algun argument i tu feies que sí amb el cap, aprovant-ho. Crec que era l’única autoritatque em servia. Saps? De xicotet, et vaig posar aquell malnom, “setciències”, perquè ho sabies tot. Sabies quan hi havia de no sé quin poble a no sé quin altre; sabies com es feia açò o allò. Saps? M’encisava la manera com cuidaves la teua dona, la meua iaia, Pepica. Poques persones quedaran al món que tinguen tanta cura de la seua muller com tu la tenies -o com mon pare la té de ma mare-. Sí, em demanaves si podia ajudar-te a portar-la al vàter o gitar-la. I jo hi anava. Saps? Volies molt a la iaia, moltíssim. Potser hi ha persones majors que criden comentaris calents a les més jovenetes; tu no, tu et fixaves en les dents i exclamaves com de blanques eren. Eres especial, i ho sabíem. Saps? No solies somriure; la vida t’havia mostrat un camí amarg, però tu el lluitaves al màxim. Si sóc exigent en mi mateix, és en part per tu, per la iaia, pel pare i per la mare: estic rodejat de guanyadors!

El 1928, Julia i Emilio van engendrar el seu segon fill, José. El carrer Budeu es va omplir de felicitacions, de visites, de recomanacions. Eres el segon dels quatre fills que acabarien tenint. I ja, des de menut, la desgràcia. Quan va ser el torn dels quarts, vas tenir dos germans bessons, Joaquín i Julia, però aquesta va faltar al poc de temps. No sé si farien el cant del vetlatori, però l’albadeta havia deixat anar la seua animeta al cel. Ploraríeu moltíssim, i jo em quedaria sense veure l’única ganya de la família.

Al cap d’unes dècades, el 1957, el destí i, anteriorment, el casament amb la dona més bonica de València, et porten un regal petit esplèndid rodejat d’un llaç de poliomielitis. Ara vos toca lluitar perquè les cames es puguen moure i visites hospitals de tot l’Estat espanyol. El tractament serà llarg i només la cabuderia d’un i de l’altra farà que eixa xiqueta camine amb l’ajuda de dues crosses eternes. Durant el procés, porteu al món un altre fill, Daniel. Per raons d’operacions tu i la dona més bonica de València vos heu de separar un temps i el xiquet després no reconeix la mare, tot i que, amb el pas dels dies, ella en serà la màxima defensora.

Segueix el transcurs de la història, tu de mercader, la teua dona cosint, el teu fill heretant un ofici familiar i la teua filla sent volguda a Coceco -actualment, Consum-. Veus que coneix un jove andalús, de qui s’enamora. Es casen. Sé que al principi no veies bé el matrimoni, ho sé, iaio, però què t’han demostrat els anys? Que no sempre tenies la raó. Tenen un fill, el teu primer nétet, amb el qual sí que pots gaudir del seu creixement. Per això deies que era el dia més feliç de la teua vida, perquè podies passar el temps amb somriures i alegries amb ell. Ep! Però què et pensaves? Que la malparida de la dissort anava a deixar-te en pau? No; la vida continuava posant-te a prova.

Aquell febrer del 1993 o 1994, vos havíeu decidit a visitar el vostre nét, però alguna cosa va passar que ho va impedir. Pepa, no baixes? Va, vinga, que se’ns farà tard. Però no baixava ningú. Pepa, xe! Anem a ca la teua filla. Silenci. Serà possible, segur que se n’ha anat a la caseta! Però va pujar les ecales i allí estava, estesa amb terra. Ambulàncies, urgències, hospitals. Vessament cerebral. Li queden pocs dies. No obstant això, els metges també s’enganyen, i els pocs dies esdevindrien díhuit anys. Pepa, mira, repeteix, has de dir: Ángel! I la meua iaia es va aprendre el meu nom el primer de tots.

La vida transcorria amb lluites, amb constàncies i amb etcèteres, amb el casament del seu fill i amb el naixement de dos néts més. Fins a l’any passat, que una bossa d’aire al cap el va fer caure malalt. La dona veia que no estava i el necessitava; va passar un fet extraordinari: ell va tornar de l’hospital tres mesos després, encara que no era el mateix. Ella… bé, ella li va donar les seues forces i se’n va anar al Paradís, on viuria sola durant set mesos…

Fins a hui. Saps? He aprés de tu a no cansar-me, a no defallir, a lluitar per qualsevol somni impossible. M’he ensenyat a estimar les dificultats i a intentar superar-les. He conegut món i he conegut la vida, l’estima a la terra i a les xicotetes coses. Saps? Tots els que han vingut a vore’t sabien l’apreci mutu que ens teníem. No eres només el meu iaio; eres, a més, el meu segon pare. Les pel·lícules de l’oest, els partits del Barça. Diumenge, quan vaig comprovar que el Madrid havia perdut, vaig eixir al menjador, però tu ja feia setmanes que no hi eres. El llit ha sigut el teu principal acompanyant aquestos darrers dies, però sé que em vas escoltar tots els secrets que el vaig confessar. Com quan aquell dia, de farà tres o quatre anys, que et vaig dir que necessitava comentar-te una cosa. Sí, que, malgrat no ser jo massa expressiu, et volia, et volia moltíssim. Què em vas contestar? Sí que me’n recorde, no patisques. Em vas contestar que tu també em volies moltíssim, i que era molt més que un nét: era com un fill. Saps? Això no té preu. I saps? No puc entendre la gent que diu que li dóna fàstic besar els seus majors, o estar amb ells, o que no vol perdre-hi el temps. Saps? Donaria el que fóra per tornar a vore’t al teu sofà, segut, valent-te amb les teues pròpies cames, cagant-te en Déu, agafant-me la mà i jugant amb els dits, tornar de l’institut i trobar-te llegint el teu Sport, que m’aconsellares a triar un camí o un altre. Saps, iaio? Et vull, t’estime, t’adore moltíssim.

Casa es queda ja molt buida sense tu, sense l’olor amarg dels teus caliquenyos, sense les teues blasfèmies, sense les teues sentències, sense les teues paraules d’ànim. Si m’haguera de quedar amb algun moment amb tu, no elegiria: tots i cadascun d’ells. Perquè sé que algun dia impensat tornaràs; és clar, sé que mai te n’has anat.

Has lluitat i has vençut. I saps quin és el premi? Haver obert l’última porta, aquella que tan egoistament t’evitàvem obrir, i haver-te trobat la iaia amb els braços estirats, esperant-te. Amb la seua bellesa, amb els seus ulls, amb el seu amor. Amb tota una vida per gaudir, per somriure. Amb tot un Paradís. Ha sigut, és i serà tot un orgull i un honor ser el teu nét, ser el teu ullet dret, ser la teua alegria en tants anys de patiment. És, i cada dia ho dic amb més goig, un plaer indescriptible ser el nét del tio Pipo. Descansa en pau, iaio, que t’ho mereixies després de tant d’esforç. T’estime i t’estimaré per sempre! I encara no m’ho crec…

Sí, van viure per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa. I la nostra obligació és mantenir-nos fidels per sempre més a aquest poble, al nostre poble. Més polítics haurien de llegir Espriu… Com també haurien de llegir Fuster, Estellés, Sanchis Guarner, Maragall i etcètera.

La fidelitat al poble, per sempre!

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltes escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

El dia que vaig conéixer la Subjectivitat va canviar la meua vida per complet. Vivia en un món on el cel és cel, la terra és la terra, els diners són bitllets de paper de diversos colors que s’intercanvien per materials, les paraules volen dir el que diu el diccionari, la maldat només existia als contes infantils, la ignorància i la innocència regien el dia a dia… Però quan va entrar en el meu cercle vital la Subjectivitat, tot va fer un tomb. El cel va deixar de ser cel per a esdevenir el pou on van a parar tots els residus tòxics; la terra es va convertir en un full en blanc on uns empresaris anaven dibuixant edificis, gratacels, magatzems, multinacionals, palaus, la Moncloa, la Zarzuela, etc.; els diners van passar de comprar materials a comprar càrrecs, institucions i, fins i tot, persones; la maldat es va encarnar en un cos i va ser persona per un dia, cosa que va provocar que es reproduïra per milions i milions d’indrets; i la ignorància i la innocència es van transformar en inutilitats a partir de certa edat. Crec que sí, que la Subjectivitat va fer canviar moltes coses de la meua vida; em va ajudar a vore que la senyora Objectivitat era una falsa, per la qual cosa vaig deduir que calia saber llegir entre línies totes les accions de l’ésser humà i que el vertader mal venia per considerar que aquesta darrera era objectiva. Ara bé, aquella nit vaig prendre unes copes amb la Subjectivitat; m’hi vaig enamorar! A l’endemà vaig obrir el diccionari per buscar el terme ‘català’ aplicat a la llengua, i la resposta era clara: “Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberomàniques i a les llengües gal·loromàniques, molt afí a l’occità, pròpia dels Països Catalans”. Després, indagant, vaig trobar que els Països Catalans eren tots els territoris que parlaven català: el Principat, la Catalunya Nord, les Illes Balears, Andorra, a la Franja de Ponent, a l’Alguer, al Carxe i el País Valencià. Aleshores, vaig pensar que la meua llengua, la llengua amb què dic “boca”, “ulls” o “cadira” s’anomenava així, tot i que també es considerava correcta la denominació de ‘valencià’. Després, tot va ser molt confús; em vaig posar a redactar una carta per a enviar-la a Canal 9 i exigir que hi haguera una programació en exclusiva en valencià (concretament els vaig dir ‘català’, que sabia que els sentaria millor, que ells hi estan molt familiaritzats). A més, la Subjectivitat em va malvar tant que els vaig enviar un correu a Camps i Barberà. Crec que els deia que deixaren de fingir que el castellà és una llengua millor, que el valencià és tan bo per a tot com l’idioma de Quevedo. Com no em feien cas, en vaig enviar quaranta més, fins que al pròxim telenotícies de Canal 9 em van dedicar uns minuts: “Un terrorista vol imposar el català a aquesta cadena i a la Generalitat. Ha sigut condemnat i li poden caure trenta-dos anys de presó. Les seues declaracions han sigut: ‘El catalán i el valenciano son lenguas diferentes, y yo quiero que aquí se hable catalán, cojones’“. La pròxima notícia em sembla que explicava que una nova assassinada a mans del seu marit li havia costat a aquest any i mig d’encarcerament. I ara escric des d’ací, des d’unes reixes que resen el títol de: Cerrado por Subjetividad. Ja m’havien avisat, la Subjectivitat em portaria algun disgust. Encara que la Subjectivitat pareixia tan relativa…

Si naixem per a viure, per què morim? Ha de tenir alguna causa metafísica, sens dubte. No obstant això, cal trobar-la. Potser ens reencarnem? Qui sap. L’única cosa que podem fer, per no mantenir-nos paral·litzats inútilment, es recordar allò bo i fer costat a qui se li va acabant el camí.

Algun dia vam parlar que cada dia se’t tanquen unes portes, però que se te n’obrin unes altres. Això és una roda que roda. El problema és quan la porta que queda no està molt lluny. Espentar-la i vore’n el contingut, no ha de ser massa agradable. Tal vegada, és un precipici sense fi, com els dels dibuixos animats en què el personatge cau i cau, i segueix caient, però mai veus que arriba al terra.  No? O, a la millor, és una màquina detectametalls, com la dels aeroports, en què el cos se’t desapega de l’ànima, i aquesta comença a volar fins que troba un nadó que necessite eixir del ventre de la seua mare. Seria interessant poder descobrir què hi ha darrere d’eixa maleïda porta.

Crec que, al cap i a la fi, l’última porta sol arribar quan hi ha una raó de pes per obrir-la: retrobar-se amb la dona que sempre s’ha estimat, amb qui sempre s’ha viscut i amb qui s’ha vist la vida passar. Amb qui s’han tingut dos fills i tres néts. Aleshores, si eixe és el motiu, està més que justificat. No obstant això, som egoistes i ens neguem a deixar que la persona prenga eixe camí, l’últim camí. Així, l’agafem del braç, de les cames i, fins i tot, ens posem al davant del tros de fusta que el separa de l’abisme. Per desgràcia, sabem qui és el guanyador i és l’única volta que podrem afirmar que hi ha coses que escapen de les nostres mans, però, mentre que podem notar-nos vencedors i útils, seguirem sent cabuts i evitant que el mànec gire i tot s’acabe. Almenys, ho intentarem, i de la manera més fàcil i senzilla: amb abraços, carícies, paraules d’estima, de records i d’ànim. Com les que algun dia ell ens va donar.

Fosc, nocturnitat. El precipici, la mort, als teus peus. La vida, la lluita, al darrere. Agafes distància per saltar i acabar per fi amb tots els malsons en què s’han convertit les últimes hores de son. Te’n vas a l’altre extrem. Sues, sofreixes, però ho tens assumit. És l’edifici més alt de la ciutat i ningú sap que estàs a unes passes del teu final: un trist final. Segurament, si els altres se n’adonaren, et titllarien de covard. Però, que en el fons no ho eres? Sospires, soltes aquell “buf” de resignació i comences a córrer, amb llàgrimes de suor des del front, amb gotes de plor des dels ulls. Ja queda menys, penses. Cinc segons… només alguna cosa et faria detindre la correguda… Quatre segons… s’han acabat tots els turments… Tres segons… ho sentiràs per la gent que ho ha donat tot per tu, però no tens escapatòria… Dos segons… I si… Un segon… T’atures, amb una maniobra més pròpia d’un trapezista que no d’un pare de família que acaba de ser acomiadat del treball. Reflexiones ràpidament: tens el valor suficient de soportar cinc segons d’infart per a acabar suïcidant-te i no podràs véncer el dia a dia, ni lluitar pels somnis que et queden per aconseguir? Clar que podràs guanyar-li la partida a la dissort, clar que podràs superar tots els obstacles del camí. Plores, plores com mai havies plorat, però somrius i et sents bé. Per primera vegada en molts mesos tens ganes de somriure, de fer-li ganyotes al destí, de creure en tu. Baixes a casa, no abans sense secar-te les llàgrimes. Entres per la porta i abans que la teua dona puga preguntar-te on has estat, l’abraces i li dius com l’estimes i l’omplis a besos. Després te’n vas a parlar amb els fills, els quals, amb cara de sorpresa, reben també abraços i besos. No saben què li ha passat a aquell pare que feia tant de temps que no vivia, però s’alegren moltíssim. Aquella nit jugaran a un joc en família, un joc on cada dos passes que tires cap avant, una o, potser dues, en retornes cap arrere, per això la victòria té més importància. Com la vida.

Es va gitar. Veles e vents han mos desig complir. Però va pegar la primera volta. La flama de tot un poble en moviment. Va obrir els ulls i ho va veure tot fosc. A València viuràs apalancat en qualsevol bar. Va tornar a tancar-los i es va posar de costat. Què vos passa, què vos passa, què vos passa valencians? Començava a posar-se nerviós perquè eren les dues i mitja de la nit i s’havia d’alçar prompte. Senyorama, els ‘quintos’. La voluntat per a la paella. Es va destapar, va esbufegar i es va estirar. A mi em diuen com em diuen, em diuen com m’han posat, si vols saber com em diuen, busca qui m’ha batejat. Agafa els llençols i es recobreix. Ara sí. Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. Càguensos! No hi ha manera de dormir o què? Deixa la ment en blanc, però. De sobte, un abisme, plou i l’aigua no mulla, de sobte, un abisme, paregut al no-res. Uff! Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat. Savi fan tornar l’hom orat, puix que d’ells n’haja. Es torna a alçar, es fa un got de llet calenteta, es menja una valenciana i se’n va de nou al llit. Em creureu mort, jo no hauré mort, faré vacances. Ara Ovidi? Huit metres de mur en el terme perquè la plebe jugue al frontó. Ja no sap com posar-se, ni cap per amunt, ni cap per avall. Es lleva el coixí del cap i se’l col·loca als peus. Hui estàs molt guapot, molt guapot, en el teu bigot. Fotre, fotre i refotre! Mira el despertador, són les quatre i mitja. Lloraré las penas de mi corazón enamorao. Abans del segon vers ja ronca.

Quan s’estan llegint uns apunts d’una assignatura i, de sobte, recordes que has de fer açò o allò que se t’havia oblidat, ja anem malament. I més si fins demà o divendres no ho pots fer, perquè el material no el tens davant. Aleshores, et pots angoixar una mica i entendre un món apart en unes lletres que et conten, només, que la poesia té camps semàntics per a cohesionar la composició. Caps desperts, ments obertes, si no, acabarem tallant-nos un dit i posant-lo en el quilo de bistecs…

Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la dona…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en son pare…
Mentre tallava, sàdicament despistat, pensava en la sogra…
Mentre tallava, sàdicament despistat, el guàrdia de la plaça…
Mentre tallava, sàdicament despistat, en García, el majorista
Mentre tallava, sàdicament despistat, el fill que fugí de casa…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la Lali, tan maca…
Mentre tallava, sàdicament despistat, la vida, tan boja…

I a la fi, distret,
es tallà un dit.
La clienta, esglaiada,
ofegà un crit
però ell, atent,
afegí el seu dit
al quilo de bistecs mentre anava dient:

Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent.

Se sent acorralat, no té més fugida. L’haurà d’emprar, la Sig-Sauer P200 heretada del pare, fanàtic de l’exèrcit suís. Per assumptes de polseta blanca, en els quals ell només acompanyava l’amic, fa mesos que el persegueixen. I ara està en l’atzucac més perillós de la seua vida: si no mata ell, moriran els dos fills i l’esposa. Evidentment, l’opció està clara. Però, com s’ho farà? No ha disparat mai i ara, si erra, pot transformar la seua família en cadàvers. La policia? No, ni està ni se l’espera; estan més pendents d’evitar que els parroquians fumen fora dels bars o a una distància superior de cent metres respecte als hospitals, escoles o parcs. A més, n’eixiria perdent. Mai ajuden al perjudicat. Està nerviós, sua i les gotes formen cercles sota les aixelles. Es vist amb roba negra; no sap ben bé el perquè, però ho ha vist a les pel·lícules i s’hi sent més segur. És hora de partir; mira la dona, mira els fills que somriuen entremaliats. Alça les celles en senyal de confiança i de complicitat, tot i que la muller s’olora alguna cosa. Fa temps que el veu diferent, estrany, distant, gelat. Potser és la feina. Potser és la mort de l’amic en circumstàncies estranyes. Quan torne, soparan, menjaran com fa temps que no ho fan, amb els plats de les ocasions especials. Vol alegrar-lo, vol sorprendre’l, vol fer-li canviar el rostre facial. A mitjan camí, es palpa l’arma, acció que repeteix fins que arriba al lloc assenyalat. Ací tens el que volies, malparit. Ep, ep, ep, això quines formes de parlar són? Les que et mereixes, refill de puta. Xe! Tampoc paga la pena clavar a les mares… Ara que a la teua dona sí que li la clavaria. Mira que està bona, eh? Com li faces alguna cosa et mate, desgraciat! Jo no li faré res que ella no vulga fer, i t’avise, de cames obertes… La cara li fa una ganyota d’ira i es llança a per ell, però un dels goril·les l’agafa. Tu, està-te quiet, no siga cosa que acabem lamentant baixes. Pren, ací tens els diners, i ara deixa’ns en pau, ja ho vas tenir bé amb el Lluís. Eixe era un mariconet que no sabia fer negocis i va acabar com havia d’acabar. Seràs fill de… T’he dit que t’estigues quiet. Bé, el mes que ve ens tornarem a veure. I, aquesta nit, mentre et folles a la teua benvolguda esposa, digues-li que no cride el meu nom. Et pot resultar violent. En aquell moment, es trau la pistola, lleva el bloqueig i apunta el cap de la banda. El teu nom només apareixerà als telediaris, cabró. Apreta i un tret impacta en el cap de l’engominat i uniformat. Aleshores, el guardaespatlles es trau una altra pistola i li dispara, just en el moment en què ell també ho fa. Cauen els dos a terra i, de repent, s’hi forma una bassa sangonosa. En aquell moment, un vigilant del parc més pròxim s’allunya de la jovenalla per anar a encendre’s un cigarret. Quan veu els tres cossos en terra tacats de roig, sent una veueta. Per favor, ajuda’m! Per favor, crida una ambulància. Sí… Sí… Mentre fa botiges. Es trau el mòbil, llança el cigarret i la furgoneta de l’hospital tarda uns vint minuts. Temps suficient perquè diga les últimes paraules. Explica-li a la meua dona que he venjat la mort de Lluís, que les pròximes víctimes hagueren sigut ella i els dos xiquets. Escolte… i on… Per favor, fes-ho! Sí, però… I en aquells moments tot es va fer obscur.

A l’endemà, el diari provincial portava una foto amb una notícia de poc més de mitja pàgina sobre un “asunto de drogas“. Els que estaven al bar, seguien eixint fora a fumar, igual que els mestres o els metges, que havien de caminar més de cent metres. En aquella casa blanca de la ciutat, un sopar esperava a taula un home que mai tornaria.

El Blaquerna sospira per esdevenir ermità i tenir una vida contemplativa. Veges tu, aquestos filòsofs, les idees que tenien. No obstant això, no és tan dolenta, aquesta opció. Viure contemplant la vida? Qui sap, potser seria el principi del final de guerres, injustícies, fams, desigualtats i mals al món. Sí. M’apeteix posar una bomba a algun país oriental? Vida contemplativa, reflexione i veig que no és la millor opció. Tinc ganes de tenir tot el poder dels països subdesenvolupats en les meues mans mentre milions d’infants moren de fam? Ídem, i a reflexionar. Tinc il·lusió de ser un polític corrupte bipartidista? A un racó a pensar. Si quan els i les mestres castiguen així als xiquets és per alguna raó. Però en fi, què hem de fer? Per a tenir la vida contemplativa, Blaquerna va haver d’evitar casar-se amb Natana, va haver de ser bisbe i després Papa. I a mi els càrrecs eclesiàstics… És clar, tot s’ha de dir, guanyar diners, sí que en guanyaria, els suficients per a no pensar mai en l’atur en què va caient la gent cada dia. Pareix fàcil, però no, crec que no ho és tant, això de la vida contemplativa. Cal haver treballat molt per arribar-hi. Ara, que ja vos dic, això de bisbe i Papa, molta feina no sembla que done. De totes maneres, més per més, sempre és més, així que treball per esforç, doncs em quede com estic.

Tot açò ve perquè comença l’època d’exàmens. Com si d’un videojoc de lluita es tractara, durant els pròxims vint dies haurem d’anar superant adversaris en forma de paper, amb la inestimable arma del bolígraf BIC blau. Si ens enganyem, sempre està el tubet de típex en la reraguarda. Els enemics a derrotar són:

1) Vinguda des d’èpoques antigues, inventada pels grecs i seguida pels llatins, amb un llibre verd i blau, pleneta d’apunts i activitats complicades, amb un exèrcit format per substantius, complements directes, fragments i agents, la Sintaxi Catalana.

2) Medieval és l’adjectiu, això sí, sense connotacions pejoratives, només parlem d’èpoques de la història. Capitanejada per Ramon Llull, Bernat de Ventadorm, Jaume I o Ramon Muntaner, la Literatura Medieval i Moderna.

3) Té cura de les formes de la paraula; el morfema n’és la unitat mínima i el mot, la màxima. Entén de gèneres, de nombre, de temps, de aspectes, de modes i, fins i tot, de com fabricar noves paraules. Amb tots vostés, la Morfologia Catalana.

4) Sembla el rival més assequible, la “Ventafocs” del grup, però no ens en podem refiar. Completament atípic al que ens pensàvem; ni lingüistes ni estudiosos de la llengua. Exposicions del tabac, de la música, d’internet, de les bosses, de la premsa, de la mort o de l’Edat Daurada, entre d’altres, ens voldran plantar cara en, la Lingüística General.

5) Finalment, en la que ningú pensa, però que pot fer mal si ens troba desprevinguts. A la defensa, els heptasíl·labs o els octosíl·labs, amb una mitja formada per la cesura i una davantera encapçalada per Estellés o Salvador Espriu. Compte amb ella, perquè és l’Anàlisi de la Poesia Catalana.

Cap rival és dèbil i tots ens ho voldran posar difícil. No obstant això, hem tingut quatre mesos de preparació. Serem capaços de véncer-los?

“Esto con Franco no pasaba…”. Vos sona aquesta sentència lapidària? Quan ocorre algun fet dolent, se sol escopir aquest pseudoaforisme que comença a ser tan usual per tal de recordar la bona labor del dictador –també anomenat cap d’una dictadura. Té connotacions negatives aquesta paraula?– al capdavant de l’Estat. És el que tenen les col·lectivitats, que s’aferren a un individu o una ideologia dogmàticament i sense parar atenció als vèrtex que conformen les ments quadriculades. Una cosa semblant passa amb l’Edat Mitjana, com explicava Jacques Heers. I per a intentar desenvolupar-ho, posarem exemples pròxims als valencians.

El nostre rei, el gran Jaume I, aquell 9 d’octubre de 1238 –diuen– entrava i conqueria la ciutat de València. Ens conten que va ser el fundador de l’actual país que ara xafem, però –i ja ho deixa caure Fuster a Nosaltres, els valencians–, qui eren els vertaders valencians: els àrabs o els catalans i aragonesos que venien amb ell? Ai las! Bé, ja ho analitzaran els historiadors. On m’agradaria arribar és a un altre punt.

Si seguim els principis estrictes que emmarquen l’Edat Mitjana, aquesta comença el segle V i acaba el segle XV, per tant, el Conqueridor entraria dins del període. Militar i religiós, Jaume I usà la violència per fer seues les terres per on passà. Era una tàctica típica de l’època, emprada per ell o per qualsevol gran rei que tinguera fam de possessions. No obstant això, l’arsenal utilitzat no passava de cavalls i fletxes. En canvi, què fan els EUA, líders de la nostra actual i estimada civilització occidental, per envair trossos de terra? Tancs, armes, bombes i etcètera. També conten que el fill de Pere el Catòlic cremà collites musulmanes. No llancem una quantitat excessiva de gasos a l’atmosfera que estan acabant amb la natura? El progrés, afirmen.

Avancem uns segles en el temps i se n’anem fins el 1519 (dins l’Edat Moderna), quan l’espanyol Hernán Cortés entra a Mèxic, conquereix el territori, imposa una llengua, saqueja els tresors i els seus homes violen les dones. I això ja finalitzada l’Edat Mitjana. O, per què no parlar-ne: a la Guerra de Successió tots recorden com al dolent a Felip V, jo el que més si s’escau, però per què oblidem que l’arxiduc Carles d’Àustria, el que anava per a rei i que revoltà tant de camperol o maulet, fugí amb la por entre les cuixes aquell 25 d’abril de 1707?

Ara farem un flashback en la història i viatjarem als temps dels grecs. D’on surt la retòrica? Sí, l’art de parlar bé, contant mentides, tot s’ha de dir. D’on ixen els primers maltractaments de gènere, violacions i el desempar de la dona? Sí, del bressol de la intel·lectualitat més civilitzada. I, per què es recorden els déus hel·lènics amb certa simpatia o gràcia? Al cap i a la fi, eren doctrines que llevaven llibertats i la base del Jesucrist medieval.

La ignorància és un bon punt de partida per a posar etiquetes, tant positives com negatives. I la contradicció resideix en què aquells que creuen que la racionalitat i el bon fer van nàixer a l’Antiguitat i al Renaixement, són una mica irracionals i autòmats. No hi ha èpoques històriques; el que de veritat hem tingut, tenim i tindrem són vencedors i vençuts, governants i governats, privilegiats i no-privilegiats (i no és un concepte medieval). Què cobren els vostres pares, oncles o vosaltres mateixos en comparació als que ens governen? Per què cremar una fotografia d’un “ningú” no és delicte i d’un “algú” sí?

A més, en què difererix la relació de vassallatge senyor-camperol i la relació empresari-assalariat? Sí, el primer, almenys, garantia una protecció. En tot aquest quefer de l’atur i els acomiadaments, quan et quedes sense feina, vés i busca qui t’ha pegat.

Si hem de millorar, fem-ho a partir de nosaltres mateixos i deixem estar el nostre passat. I si, pel contrari, ens apeteix furgar en el temps, veiem quan s’han portat a terme les guerres més cruels de la història. A més, en aquell medievalisme tan menyspreat no hi havia un Tercer Món. Siguem crítics, observem amb els ulls de la raó i acceptem que hem errat moltes vegades. Tampoc ens deixem portar pel maniqueisme polític que, a partir d’un líder insulta un col·lectiu, o a partir d’un nom engrandeix el seu govern. Vivim en una civilització: demostrem-ho.

No podia suportar-ho més. Era un nervi a l’estòmac. Ho necessitava soltar d’alguna manera i no sabia com. Feia temps que no ho feia i era el dia elegit. Suava i es moria per dins. Ja no menjava, ja no dormia. I ho decidí: eixe dia ho portaria a terme. La panxa i el cos li pesaven, es va asseure i… al cap d’una estona va estirar la cadena del vàter.

Sopar en Gandia. Xarrada. Exàmens. Cesk Freixas. Andreu Valor. Discussions. Pau Alabajos. Abraços. Amics del poble. Amics de classe. Obrint Pas. Promeses. Passejades. Xavi Sarrià. Fi. Pep Botifarra. Núria Cadenes. Treballs. Paelles. Exàmens. Projectes. Utopies. Realitats. Contes. Bloc. Col·lectiu l’Olla. Escriptors. Jaume Cabré. Vilaweb. Llibres. Ovidi Montllor. Presentacions. Exposicions. Família. Iaia. Iaio. Pare. Mare. Biblioteca. Bacs. Alçaments. Alegries. Plors. Tristeses. Passat. Futur. Present. Al voltant. Amistat. Ajuda. Pilars base. País Basc. Experiències. Ondarroa. Sant Sebastià. Hernani. Picasso. Ikurriña. Furgoneta. La Pegatina. Els Amics de les Arts. El Camp de Morvedre. L’Horta. La Plana. La Safor. El Comtat. La Marina Baixa. La Costera. La Vall d’Albaida. Pobles. El poble. L’Olleria. Cagades. Arranjaments. Professors. Cercle. Institut. Universitat. Repàs. Camps Elisis. Torre Eiffel. Amélie. França. París. Poemes. Festes. Antoni Rubio. Còlic de renyó. Ferran Torrent. Al Tall. Isidre Crespo. Nervis. Ràbia. Pou. La llum. Incendi. Serra de Mariola. Sofriment. Esforç. Reconeixement. Premi. Frases. Oracions. Telefonades. Correus. Cementeri. Mort. Vida. Estudi. Resums. Pintures. Quadres. Escrits. Textos. Nadar. Últim partit. Futbol. Soledat. Companyia. Sentiments. Gelor. Sambori. Ànims. Força. Pols oposats. Sí. No. Ara. Hui. Ací. Demà. Ahir. Preguntes. Respostes. Solucions. Problemes. Any nou. Reptes. Objectius. Història. Històric. Inoblidable. Paciència. Il·lusió. I a per totes.

Feliç any 2011 a tots!