Blocs de VilaWeb

Divendres, 15 d’octubre. Sobre les sis de la vesprada ja estava tot a punt. Vaig anar a la biblioteca a imprimir les línies que dues hores després havia de llegir. Em vaig posar més neguitós quan vaig veure el meu nom al costat del de la regidora, n’Àgueda Micó, i del magnífic escriptor que eixe dia teníem l’oportunitat d’escoltar i de veure. Al cap d’una hora i escaig, vaig tornar, el vaig conéixer, vam encaixar les mans i vaig saludar alguns amics i professors que havia tingut i que venien a gaudir de la conferència de l’escriptor de la Teranyina.

I n’Àgueda va començar, agraint-li a Jaume Cabré que haguera vingut i presentant-me a mi que, tot seguit, el presentaria a ell. Va ser una bona cadena de presentacions que tingué una mica un nus de la “primera vegada” en un servidor que llegí massa ràpid els fulls que tenia. No vaig alçar massa el cap, però està l’excusa de ser novell en l’assumpte. Al cap d’uns sis o set minuts, li va tocar el torn de paraula a l’estrella convidada que no dubtà en agafar el micròfon i alçar-se per parlar dret, més pròxim a un públic que esperava les seues paraules ansiosament. I parlà i parlà gairebé dues hores, però que si n’hagueren sigut sis, ningú s’haguera queixat.

Comentà com fa els personatges, com dialoga amb ells. Per exemple, l’Elisenda Vilabrú que, teòricament, anava a ser la protagonista d’una novel·la anterior, amb la seua evolució va esdevenir el personatge perfecte per a interpretar el paper que fa a Les veus del Pamano. O com va sorgir la idea d’aquesta obra, quan va veure una escola i un poblet per on només passava una vaca. Com podia fer una novel·la a partir d’un poblet on sols hi havia una vaca? Fàcil -per a ell, clar-. Es va traure de la mànega el vaquer, la resta de les vaques, les persones a qui repartiria la llet i etcètera. Sense assabentar-se’n, amb el pas dels anys ha vist com aquella història que començà a conrear set anys i mig abans de la seua publicació ha esdevingut una obra que parla sobre la memòria històrica amb els maquis, franquistes o les desconfiances de l’època.

Va parlar també de la importància del gat dins el llibre i ens va dir que, als Estats Units, una xica li va dir que anava a fer la tesi doctoral sobre el seu doctor Zhivago. Tingué temps per a contestar les preguntes del públic, una de les quals fou que si s’havien posat d’acord ell, Emili Teixidor i altres escriptors  per a parlar sobre els anys de la postguerra, o les diferències que veia entre la literatura espanyola i la catalana.

Malauradament, va arribar el moment d’anar tancant la paradeta i l’última cosa que afegí fou el perquè “les veus del Pamano” com a títol. Explicà que, quan ja tenia la novel·la finalitzada, va canviar el títol i li va costar refer algunes parts de l’obra perquè s’hi adequara. Les veus del Pamano les sent aquell que morirà…

Després, signà els llibres a aquells que volíem tenir el record de la seua visita a l’Olleria, l’única que havia fet fins a la data a la Vall d’Albaida. A part dels que la gent portava, també cal remarcar que els que hi havia per a vendre s’esgotaren, sobretot la que presentava, traduïda a més d’una desena de llengües.

La jornada s’acabà amb un sopar a l’hotel-restaurant Sant Miquel amb Emili, Pep Albinyana, Àngel Canet, representants de l’Ajuntament i Jaume Cabré, que encara tingué veu per debatre sobre la política als diferents territoris que conformen els Països Catalans. I això, dia per a emmarcar, de matí amb Isidre Crespo i de vesprada amb Jaume Cabré.

Moltes gràcies a Víctor i n’Àgueda per haver-me proposat, i si hi ha una altra, jo encantat!

A continuació vos deixe les línies que em van servir com a presentació…

Bona vesprada-nit a totes i tots!

En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies per la vostra assistència. Sempre és molt important que qualsevol jornada literària tire endavant, i més quan tenim entre nosaltres un escriptor de la mida de Jaume Cabré. Després, també m’agradaria donar-li les gràcies a la regidora de cultura, N’Àgueda Micó.

Bé, comencem, doncs. Qui és Jaume Cabré? Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947, que compagina l’escriptura amb l’ensenyament, ja que el 1972 es va llicenciar en filologia catalana. A més, és un lector voraç. Entre les seues aficions, en destaca una al vértex de la piràmide: la música. Aquest melòman aprofita totes les ocasions que troba a les seues novel·les per clavar qualsevol element que hi estiga relacionat. Per exemple, L’ombra de l’eunuc(1996) té una estructura amb nombroses reminiscències musicals, segons paraules de Joan Josep Isern: recursos operístics o el dolor que conté aquell concert per a violí “A la memòria d’un àngel”, d’Alban Berg. D’altra banda, Cabré és un gran coneixedor del País Valencià. No hem d’oblidar que va treballar a l’institut de Vila-real.

Per a Jaume Cabré, escriure és un plaer tan agradable com la mateixa lectura. I les seues obres beuen de fonts tan meravelloses com Borges, Garcia Márquez, Proust, Calders o Mercè Rodoreda.

Moltes vegades ho ha comentat: aquest barceloní escriu per posar en ordre la seua vida interior i abocar allò que pensa i que el preocupa al paper. No obstant això, i segons ell, no escriu veritats, sinó opinions que puguen ser interessants per a un debat posterior.

El seu primer llibre va ser un recull de narracions, Faules de mal desar(1974), encara que la novel·la que li comença a donar un nom important en les lletres catalanes és La Teranyina (1983), obra amb què li van concedir el premi Sant Jordi. A més, és l’inici del cicle Freixes, que seguiria amb Fra Junoy o l’agonia dels sons (1983), també amb el premi Prudenci Bertrana, i “Luwoski o la desraó”, novel·la breu que forma part del volum Llibre de preludis.

A partir de 1985, comença a col·laborar en l’elaboració de guions per a televisió –Vosté jutja– amb el Joaquim M. Puyal. Açò té continuïtat i segueix amb La vida en un xip o Estació d’enllaç. A partir de tots aquestos projectes audiovisuals, s’implica en altres com l’adaptació cinematogràfica de La Teranyina.

Altres llibres que ha escrit i ha publicat són: Senyoria (1991), segons la crítica, una de les populars de l’autor; L’ombra de l’eunuc (1996); El sentit de la ficció (1999), assaig on explica els mètodes de la seua escriptura; Viatge d’hivern (2000), llibre de relats; Pluja seca (2001), primera obra en el gènere teatral; i més recent, Baix continu (2007), també de relats.

Però, la causa per què Jaume Cabré està ací és per presentar una de les obres clau de la literatura catalana actual; traduïda a més d’una desena de llengües, entre les quals trobem l’alemany, el neerlandés, el grec, l’hongarés o l’eslové; premiada amb el Premi de la Crítica (2005), el Premi el Seté Cel (2007) o, un dels més importants, si no el que més, el 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2010). Sí, estem parlant de Les veus del Pamano (2004).

Aquesta extensa, increïble i immillorable novel·la ens conta dues històries paral·leles, la de l’Oriol Fontelles, mestre de l’escola de Torena que es veurà enmig del conflicte que enfrontà els franquistes i els maquis, i la Tina Bros, mestra que investigarà, ja el 2002, qui va ser l’Oriol i per què se’l va jutjar malament, unides per uns quaderns que trobarà aquesta última.

Avise a qui encara no se l’haja llegida: agarreu-vos uns dies lliures de les vostres respectives ocupacions, ja que és una d’aquelles històries que enganxa i que ens captiva des de la primera pàgina, el capítol 0, en què algú el·limina uns arxius d’un ordinador. Una vegada hi entreu, necessitareu saber-ne més: qui és l’Oriol, qui és la Tina, qui és el Valentí Targa o qui és l’Elisanda Vilabrú i Vilabrú (mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm), per citar només alguns dels personatges.

Jaume Cabre fuig dels maniqueismes, de representar només una falsa bondat o una falsa maldat. Tots els personatges tenen un perquè en la seua forma d’actuar i ni l’Oriol és el més miserable pel fet que se li va atribuir, ni el Valentí Targa és el més repel·lent de tots. Aquestos protagonistes compten amb una psicologia interior molt ben treballada. El que l’autor presenta són diversos matisos per tal que el públic lector pense i reflexione per ell mateix.

Quant a l’estil, destaca el joc de salts temporals que li dóna una agilitat i versemblança significatives al text. Hi ha moments en què sembla que estem veient una pel·lícula, ja que hi ha flashbacks o mescles d’escenes, a més d’estils directes i indirectes als diàlegs que ens obliguen a estar-hi atents i concentrats constantment. El tema, com en altres de les seues obres, és el poder: sacrificar-ho tot per tal d’aconseguir-lo.

M’agradaria comentar dues anècdotes que m’han impactat a la novel·la. La primera és la desconfiança que generava el franquisme, fins i tot amb la pròpia esposa, com es pot apreciar quan, en el moment que tres homes troben el maquis Marc al riu “van evitar parlar d’aquell descobriment macabre a ningú, ni a la dona, perquè els temps no estaven per a confidències”. A més, tampoc és que es pogueren fiar de massa gent, ja que la Cecília Báscones, quan donava tabac o paper als republicans, els mesclava amb dosis de diferents medicaments. Ja ho deia l’Ovidi Montllor “els amics érem tots, els enemics érem tots”.

L’altra, quan la Tina, que veu com el seu fill Arnau es fa monjo, pensa “el meu fill que lliurement tria un camí que jo he lluitat perquè no l’obliguessin a triar mai”. Açò, a part del tema religiós, és aplicable a altres camps, per exemple, el lingüístic, o el dels mateixos drets humans.

Finalment, vull aprofitar l’ocasió per criticar la negligència que des de la majoria dels instituts valencians es fa cap als escriptors del Principat. Ahir mateix, parlant amb una companya de classe sobre la conferència de hui, aquesta em va dir que una cosina seua d’Alemanya tenia un llibre –una traducció–, d’un escriptor català, de Jaume Cabré i que es titulava Les veus del Pamano. Ni la meua companya de classe ni la majoria dels estudiants de la meua generació el coneixien. Jo el vaig conéixer per altres mitjans aliens a l’institut. Per què? Doncs perquè ens acostumen a Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó i etcètera, mentre que només de passada, i no en tots els centres, s’esmenten el mateix Jaume Cabré, el Quim Monzó o la mallorquina Maria de la Pau Janer. Si en llengua espanyola s’expliquen els autors llatinoamericans, per què al País Valencià no ens obren les fronteres cap al nord o cal a l’est?

Bé, no m’enrotlle més i li done el torn de paraula a un autèntic fabricador de literatura, a un treballador incansable de la paraula, a una ploma que transforma els sentiments en lletra. Sempre eres tu qui reps els premis i tots els honors, però hui no, hui es pega la volta a la truita, i eres tu qui ens premies a nosaltres en poder escoltar-te.

Moltes gràcies per haver vingut!