Una història de terror psicològic

Crec que feia anys, des d’infatil, que no m’havia fet pipí al damunt. No és que en vulga fer gal·la, perquè no és motiu de gallardia, però és que m’he vist amb els ous a la gola de veritat. De menut m’havien advertit que mai entrara en aquella casa abandonada dels afores del poble. Era vella, molt vella, impertèrritament vella, i senyorial. Però sempre havia tingut llegendes que allí habitava un ésser que es menjava tot aquell que s’hi acostara, tant xiquets com adults. Deien les males veus que el Vicentet havia desaparegut del poble perquè una pilota se li havia encalat al balcó i la volia recuperar. Després d’aquella vesprada, mai se’n va tornar a saber res. La veu racional comentava que s’havia pegat un colp al peu, que els pares se n’havien hagut d’anar fora a treballar i que no li havia donat temps per acomiadar-se de la resta. Jo he reptat la sort i n’he eixit escaldat.

Decidit a investigar d’una vegada per totes el secret d’aquella casa misteriosa, m’he vestit de negre, m’he abrigat -que la frescor d’octubre ja gela-, he agafat una llanterna de les d’abans (groga rectangular, amb un focus que n’ocupa la meitat) i he començat a córrer fins a arribar-hi. La veritat és que la cara de l’edifici que tenia al davant ja acollonia, tot sia dit. Per una finestra amb un cristall mig trencat, he pogut entrar-hi. Tot fosc. Tot ombra. Més por. He caminat amb peus de plom, però no gosava engegar el llum que portava a les mans tremoloses. M’he quedat mirant fixament i he acostumat la vista a la foscor. O això pensava jo, perquè al pròxim pas que he donat m’he fotut un mal de collons al turmell. Seré burro! No obstant això, el dolor ha passat en sentir aquell crit esgarrifós que m’ha glaçat completament la sang. Però tot ha tornat el silenci més profund i m’he quasicalmat. Una vegada allí dins, no anava a tornar enrere, no? Però merda, sempre pense les coses després que passen. En fi, m’he decidit a pujar les escales que hi havia, les quals tenien uns taulellets a proporció de l’antiguitat de la casa.

El corredor era llarg i estret, amb diferents habitacions a un costat i a l’altre. M’he arribat a imaginar que estava en un videojoc d’aventures, però no, jugava amb la meua vida. Ara sí que he engegat l’aparell per saber que trepitjava. La primera porta a la dreta era un vàter que m’ha fet esternudar de la pols que el cobria. Una aranya gran, negra i observadora m’ha imposat tant de respecte que m’ha fet pegar mitja volta. A la porta d’enfront no hi he pogut entrar perquè estava tancada en clau. La tercera era un dormitori, pareixia de xiqueta, ja que hi havia una nineta de tela amb uns ulls felins i blaus que m’ha fet esborronar-me. I he tornat a sentir el mateix grunyit d’abans, ara més fort i clar. M’ha caigut la llanterna i he patit per si allò que fóra que cridava vinguera a per mi. Feia fred, però, fotre!, estava suant. Al cap d’uns minuts, he eixit i he seguit fins l’habitació del final, la definitiva. He deixat l’aparell de llum fora. Era jo contra allò. O allons, perquè ara sentia dues veus o, almenys, sons que emetien paraules. He obert la porta a poc a poc, molt a poc a poc, i m’he gitat en terra perquè no se’m vegera. Una forta olor d’anís m’ha conquerit els narius, i a terra he vist les dues botelles de cassalla que la provocaven. A dalt d’una espècie de cadira -no he sabut ben bé quin moble era-, un vestit de Milano lluïa per la llum de les espelmes. Era un aquelarre, un autèntic aquelarre, com els de l’Edat Mitjana. Ell, sense gairebé cabell, nu, prim, afilat, amb unes orelles punxegudes, feia el so del vampir, res estrany si tenim en compte que ell i els seus amics ens xuclen la sang cada dia. Ella -bé, semblava femella-, encara amb la falda XXXXXXL roja, però amb els enormes pits i ennegrits mugrons a la cara del mascle, grunyia de plaer amb una frase que m’era bastant familiar: “¡Valenciaaaaaanos! Yo soy la reina de Valencia, y, ahora, tú, Paquito mío, eres mi esclavo. Hohohoho!”. He sentit por, pànic, terror, temor, he patit per la meua vida, pel meu futur, per saber que m’esperen setmanes, mesos, potser anys, de malsons, imaginant-me eixos éssers fornicant. M’he pixat, però no he sentit vergonya. Al contrari, m’he notat com al·liviat, una mica, no molt més, tranquil. M’he clavat al llit i m’he cobert el cap i tot, com si així em protegira d’aquells monstres endemoniats i infernals. Tinc el seu grunyit al cap, i no me’l puc llevar. Però no aconseguisc recordar de manera clara com eren aquelles dos criatures malignes que bevien, es despullaven i follaven.

He de reconéixer que no he dormit gens, i a l’hora de dinar mon pare ha vingut, m’ha llevat els llençols que em cobrien i m’ha vist, ullerós i blanquinós, amb la mateixa cara d’anit. M’ha dit si volia menjar alguna cosa, que estava pàlid. Redéu, si hagueres vist el mateix que jo… Però sí, m’he alçat, encara que fóra per donar acte de presència a la taula. Just quan anava a pegar una cullerada al plat de macarrons que tenia davant, a les notícies de la televisió autonòmica ha sortit la inauguració d’un museu a València. La cinta roja la tallaven dues personalitats. El que m’ha fet alçar-me corrents per a anar a vomitar al lavabo ha sigut escoltar aquell so greu, de monstre, cridar un ¡queda inaugurado el museo más grande de los valenciaaaanos!. A més, a la butxaca dels pantalons italians d’ell hi havia un objecte paregut a la meua llanterna groga. No he tornat a poder dormir mai més.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent