Blocs de VilaWeb

Són les cinc de la matinada i Pego està en el seu màxim
apogeu. No es pot caminar entre la multitud i per cada pas que dónes et peguen
una colzada. A més, comences a sentir la pudor a suor de la gent que balla.
Ixes de la gran massa i el primer que veus és un individu pintat tot de negre i
imitant l’Steve Urkel, aquell personatge de la sèrie nord-americana, Cosas de
casa, que tingué el seu boom allà per la dècada dels 90. És molt
paregut: ulleres de cul de got, tirants subjectant un pantaló que porta quasi a
l’altura de les aixelles… Però, al cap i a la fi, en el que em fixe és 
que s’ha pintat. Aquesta nova disfressa em fa endinsar-me en un tema com és la
immigració i, per conseqüent, en el racisme o xenofòbia.

Farà alguns anys, una voluntària del sindicat de les CCOO va vindre al meu institut a fer-nos una conferència
sobre les condicions que es donen i les conseqüències que sofreixen els
immigrants per voler aconseguir una vida millor. Va aplicar el seu conte –era
un conte, però amb situacions, escenaris i vivències reals– al cas d’un xiquet
malí. Aquest s’anomenava Moha, i tenia 14 anys. Treballava per a la seua
família, per a poder alimentar la seua mare i els seus tretze germans. Tan jove
i ja convertit en el cap de la casa, perquè el seu pare havia mort en no sé quina
guerra. Tots els dies s’alçava a les sis del matí i se’n tornava a les deu de
la nit. Els caps de l’empresa, que era nord-americana, l’explotaven al màxim.
La seua feina es basava en anar teixint sabates per mig franc l’hora per a
després ser venudes per setanta dòlars com a mínim.

Un dia arribà un inspector laboral per a revisar si es
reunien les condicions necessàries, i els peixos grossos amagaren tots aquells
menors de divuit anys. Va ser aleshores quan aquestos últims s’adonaren que els
estaven enganyant i decidiren partir cap al continent que tenien al nord per a
buscar una vida millor. Contactaren amb un home baixet, amb bigot, que semblava
ric, i els prometé que podrien arribar a la costa andalusa per només seixanta
francs. Això eren molts diners per a ells, però feren un esforç i li’ls
portaren. Partirien diumenge a la nit amb un vaixell luxós, amb tota mena de
comoditats. Moha s’acomiadà de la seua mare i de la resta de germans,
prometent-los tornar tan prompte com poguera.

Quan vingué el dia pactat, es trobà amb una pastera de no
més de quatre metres de llarg i dos d’ample. En eixe espai tan reduït havien de
cabre quaranta companys? Buscaren l’home que els havia promocionat la idea de
partir cap a un món millor, però no el trobaren enlloc. L’única esperança que
tenien era agafar aquell “transatlàntic”. Ho feren. Després de deu dies de
viatge amb rumb incert, arribaren al cap de Gata, això sí, amb quinze persones
menys que havien mort per les baixes temperatures i per la mala alimentació.
Moha, per sort per a ell, hi havia arribat sa i estalvi.

Una vegada en territori almerià, uns pocs turistes els ajudaren
i els portaren al centre de salut més pròxim. Allí els atengueren durant cinc
dies i, després, els feren abandonar el lloc. Moha estava en un país totalment
desconegut, sense cap ajuda, sense diners, sense casa… Decidí passar la
primera nit a una plaça, a l’endemà aniria a buscar feina. Quan s’alçà acudí a
la fàbrica més pròxima, però no el contractaren perquè argumentaven que “están
todas las plazas ocupadas”. Així en trobà quatre o cinc més, fins que abandonà
la recerca per al dia següent. En aquest tingué més sort i, de seguida, es posà
a treballar al camp. Cobrava tres euros l’hora, un gran negoci per al cap, ja
que a un espanyol li pagava tres vegades més. Però no totes les desgràcies
s’acabaren en eixe indret, ja que la gent el mirava pel carrer amb mala cara.
Mesos més tard comprengué que eixes mirades de malícia es devien al color
de la seua pell.

Moha vivia amb tretze immigrants més, que pagaven
cinc-cents euros al mes per una casa que no tenia aigua calenta ni llum.
Explotació, condicions inhumanes? Que va! Si estaven millor que a Mali! Per a
la seua sort novament –tots els immigrants no en tenen tanta– una vegada
ajudà una dona vella que estava sent atracada per dos veïns de la ciutat.
Aquesta dona era la venedora d’una botiga d’aliments, les típiques que estan en
girar el cantó. La primera cosa que féu va ser oferir-li treball, a la
qual cosa Moha no es pogué negar. Als pocs dies li oferí també que visquera amb
ella. La seua vida havia acabat de donar un gir impressionant: amb una feina decent
i un lloc on poder dormir i menjar tranquil·lament. I tot gràcies a l’ajuda que li mostrà a la velleta, a més de la ràpida acceptació que aquesta donà al jove
immigrant.

Situacions com aquestes en què els immigrants ixen
enganyats del seu país en busca d’un futur més digne són el pa nostre de cada
dia. Les màfies aprofiten les ganes de fugir d’aquesta gent per a traficar amb
ells. Pel camí moren molts, i els que arriben veuen que no era això el que
esperaven. Estan igual, o pitjor, que quan habitaven el seu poble natal, ja que
no tenen res ni ningú que els done ajuda. Cadascú s’ha de buscar la seua manera
de viure: hi ha qui opta per la prostitució, qui opta pel “Top – Manta” (molt
penalitzat, com si els cantants no guanyaren prou diners eixint a les portades
de les revistes o fent concerts que consideren necessari pagar per escoltar la
seua música. I si només m’agrada una cançó, per què m’he de gastar vint-i-dos
euros?), qui prefereix cremar-se l’esquena al camp o a l’obra. La societat,
lluny de prestar-los el suport que caldria, veuen en ells uns enemics. Quan hi
ha un robatori, “era immigrant el lladre”; quan hi ha un assassinat, “era
romanés l’assassí”. Però si ens fixem més, veurem que no tots els immigrants
tenen eixe “agradable” tractament. Si el país de procedència és Anglaterra,
Itàlia, França o Alemanya –països rics, països assassins– sembla que es tinga
més respecte i tot cap als que vénen al nostre territori. Un anglés ha de ser
necessàriament ric, mai podrà cometre cap assassinat ni robatori.

Per què no la mateixa cordialitat per a tots? Racisme?
Apartheid? Sembla que no tots els drets humans es compleixen com deuria ser.
Una imatge m’apareix al cap: Tommie Smith i John Carlos, l’or i el bronze a la
prova d’atletisme del mundial de Mèxic de 1986, alçant el puny com a símbol de
resistència en una societat que no podia veure aquells que eren “diferents” als
“blancs”. Moltes fotografies sobre el fet i molt de traure pit des de dalt, per
a prohibir-los, tot seguit, participar en les proves restants. Això sí que és
llibertat d’expressió!

En conclusió, el primer pas que hem de donar és posar-nos
en la seua pell. Què faríem si fórem nosaltres els que necessitàrem menjar? Què
faríem per tal de donar vida a la nostra família? Què faríem en un territori on
no coneixem ni la llengua ni res d’ell? Sobreviuríem deu o quinze dies en
pastera anant cap a ningú sap on i patint les condicions més infrahumanes que
ens podem imaginar? Tots, alguna vegada, hem sigut immigrants. Jo vaig nàixer
ací, però el meu pare és d’allí, el meu avi és del nord, el meu besavi ve de
l’est… Solidaritat i tolerància, res més.