La Societat de les disfresses: Tornant a casa (2009)
Sona el mòbil: és el despertador que m’avisa que són les
set i mitja i toca tornar cap a casa. M’espere cinc minuts que hi arribe l’autobús,
puge, em col·loque al meu seient, em pose els auriculars i comence a escoltar
música mantenint-me alié a tot el que succeeix al vehicle. És també una manera
de poder dormir amb tranquil·litat.
Diumenge, 10:00h, la nit s’ha acabat definitivament. Cal
anar a gitar-se, no abans sense pegar un mosset al forn més pròxim.
M’ho acabe ràpidament i arribe al meu pis. Em trac el meu vestit, sense
l’originalitat dels altres, i em pose el pijama. Em gite, però no puc
adormir-me. Després d’haver viatjat en pastera, d’haver xafat el Vaticà,
d’haver vist sense poder fer res una bufetada masclista, d’haver defensat
l’Horta com els de la Punta,
d’haver pensat, parlat i menjat en valencià, d’haver sigut tocat per un agent
de la Guàrdia Civil,
després d’una nit inoblidable en què no he pogut parar de pensar, ara no em puc
adormir. No és que patisca problemes d’insomni, però comence a traure
conclusions.
Aquesta societat, la nostra societat ens agrade o no, té
molts pareguts amb una simple festa de disfresses. El món està molt mal
repartit, uns se n’aprofiten, mentre que altres no arriben a fi de mes. Uns
compleixen condemna per trencar un cristall d’un cotxe, mentre que altres que
maltracten la seua parella moltes vegades no arriben ni als deu anys en presó.
Uns exploten els seus treballadors, mentre que altres són explotats. Uns fan
moltes cases on no hi viu ningú, mentre que altres s’han de conformar en veure
les cases buides des de davall del pont. Uns són anglesos, mentre que altres
són marroquins. Uns tenen impunitat, mentre que altres per qualsevol cosa són
penalitzats.
Quina és la solució que podem proposar? Una col·laboració
mundial, una ajuda des de tots els sectors, utilitzar la paraula en compte de
la violència, una unitat política en què el que realment interesse és l’ajuda
al poble i no l’autobenefici, en què existisca el diàleg per a aconseguir
projectes comuns i no discussions per un “ara governes tu, ara, jo”, un mirament
cap a les minories més minoritzades i no favoritismes als que tenen més money,
un respecte als que no són iguals que nosaltres, ja siga per raó de raça o de
sexe, una acceptació al fet que existeixen nombroses cultures dins d’un mateix
Estat. En definitiva, acabar amb tot aquest circ en què uns s’ho passen bé
mentre que els altres només podem observar-ho. Si hi ha un lloc per a
l’esperança, hem de seguir endavant i, si no, obrir-lo siga com siga.
Per cert, el vestit que jo portava era d’espia, amb la
meua jaqueta i els meus pantalons negres, camisa blanca, ulleres de sol i pinganillo.
No era un agent 007, però ho intentava. En paraules fusterianes, anava de voyeur.