Blocs de VilaWeb

Sobre les 11 del matí havíem quedat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Jo no hi sabia anar i, tot i que hi vaig passar diverses vegades per davant, vaig haver de fer unes quantes telefonades i consultes al mòbil per tal de trobar-ho. Bé, la veritat és que crec que ho vaig encertar quan vaig veure un plànol dels de “Usted está aquí“. No em vaig pegar cap carxot a mi mateix perquè la gent hauria dit, “¿Este qué hace?“, però em vaig adonar que prou ase sí que sóc. En fi, al que anàvem.

Vaig obrir la porta i em vaig quedar una mica bocabadat: això és molt gran! A la dreta, a informació, vaig preguntar per ell i em van contestar que estava a la primera planta. Hi vaig pujar, i ídem, i que seguira el corredor a mà esquerra. I així va ser; allí estava ell dialogant amb una dona de Valladolid que volia aprendre valencià. Després de veure’m, em va fer passar, encaixàrem les mans i vaig sentir com li explicava que valencià i català són el mateix, amb tots els ets i els uts, i la dona ho va entendre a la primera. Quan s’acomiadaren, em tocà a mi.

-Bon dia, Àngel. Com estàs?
-Molt bé, Isidre. Com va per ací?

I aleshores m’entregà aquells mini-estudis que vaig fer el curs passat sobre Consells, proverbis i insolències del mestre Joan Fuster corregits. Hi havia bastants errades (que no errors, segons ell), i els estiguérem comprovant. Per a tot aquell que no ho sàpia, Isidre Crespo és l’autor dels Aforismes, de Bromera, o de Raons i paraules, de Castellnou. Amic e amat del gran suecà, aquest professor es dedica, a més de l’ensenyament, a estudiar i divulgar la vida de Fuster. Té quantitats numèriques increïbles dels seus escrits i articles de tota mena. També un recull respectable d’aforismes. A hores d’ara, està centrat en el tema de la música dins de la vida de l’escriptor de Diccionari per a ociosos (no només de Nosaltres, els valencians).

Açò últim també ens va servir de debat. La gent -jo el primer- sol dir de Fuster que és l’escriptor de Nosaltres, els valencians, però la veritat és que la seua obra política no arriba ni al 12% del total. Que va marcar un abans i un després, sí, però Joan Fuster era molt més que un home preocupat per la política del seu país -o països-: va ser un fantàstic i inigualable assagista. I parlava de tots els temes possibles, des de la ciència o metafísica, fins a l’amistat o el porro.

Després baixàrem a prendre algun àpat i seguirem dialogant. M’explicà algunes coses de Jaume Cabré que podria citar a la presentació que tenia de vesprada; em comentà futurs projectes que té en ment basats en el suecà a qui, en vida, li va prometre que estendria el coneixement de la seua trajectòria; em narrà altres projectes en els que, deia, algun dia jo podria estar implicat; i ens visità Enric Tàrrega que, quan em preguntà d’on era, em digué que ell havia estat a l’Olleria amb Carod-Rovira i que coneixia a Pep Albinyana.

Van ser dues hores xarrant sobre Joan Fuster, una persona, un escriptor i un mestre que ha d’estar en els referents de qualsevol valencià que s’estime la seua cultura, la seua llengua i el seu país. Finalment, ens acomiadàrem havent-me explicat a quina personalitat (Eliseu Climent, Núria Cadenes i etcètera) li correspon cada despatx. Ah, i se m’oblidava! Vam haver de furgar al seu bloc per poder posar etiquetes, però ho aconseguírem.

Fins a l’altra, Isidre! I com tu dius, Fusterianament.