La pluja per a volar
Açò em fa recordar deu anys enrere, quan anava a l’escola. Un dia com el de hui, segurament l’escena seria clara: jo pegant-li la tabarra a la mare, amb acudits i dient-li que demà a les nou del matí m’he d’alçar per anar carrer endins, a una escola que amb el temps sofriria una moderna metamorfosi, però que jo ja no coneixeria. També hi seria l’àvia, bonica i jove malgrat l’edat, a la seua cadira de rodes, i berenant amb mi, mentre riuríem i riuríem, i em diria que m’estic fent gran (qui no gaudiria d’una àvia així?). Uns metres més enllà, i amb el caliquenyo als llavis, l’avi em contaria una i altra vegada anècdotes que ja havia escoltat, però no per això menys importants. I, al cap d’uns minuts, el pare entraria al menjador amb un plat gran de rosetes, s’asseuria al meu costat i em contaria nous acudits perquè li’ls contara a la mare després. Sí, seria una escena graciosa i agradable. Potser, fins i tot, irrecuperable. Però som records.
Tal vegada, començaria a conéixer alguns dels llibres que més avant m’hauria de llegir. O alguns escriptors, com aquell home bo de Castalla que contava rondalles. Tal vegada, descobriria el jardí perquè uns anys després hi nasquera una flor que, amb el seu intens i no oblidable aroma, em provocara al·lèrgies i alegries. Tal vegada, també, aniria jo creixent amb la incertesa d’un futur tecnològic però anticomunicatiu que em prepararia paranys i sendes llises equitativament. I somiaria, segur que somiaria, amb somnis a curt o llarg termini. No tenen dret els xiquets i xiquetes a somiar quan són menuts?
Hui és un d’eixos dies. D’aprofitar el temps amb la família i de pensar amb els que se n’anaren al paradís ben guanyat. Hui toca alliberar la ment de la superfície cranial opressora i deixar-la volar. Volar tan lluny com puga, per llocs coneguts i per llocs on mai ha estat. Hui no toca reflexionar, sinó que la ment se senta lliure, senzilla, en blanc, com el cel. Contemplar la pluja, sentir-se tranquils, en calma. Comprovar que seguim sent aquells menuts que somiaven, però amb uns anys de més. No celebrem res, hui. O sí. Potser celebrem, tant hui, com demà, com a la setmana que ve, que som capaços de volar. Intentem-ho.
¿Qui sinó tots –i cadascú per torna–
podem crear des d’aquests límits d’ara
l’àmbit de llum on tots els vents s’exaltin,
l’espai de vent on tota veu ressoni?
Públicament ens compromet la vida,
públicament i amb tota llei d’indicis.
Serem allò que vulguem ser. Debades
fugim del foc si el foc ens justifica.
Miquel Martí i Pol
Bonics són els dies de pluja!