Blocs de VilaWeb

Continue la meua marxa i allunye del meu cap tots els
pensaments sagrats anteriors. Em situe a la barra per a demanar-me algun
refresc, ja que els dos guàrdies civils tenien tanta set que no podien
esperar-se a arribar a una gasolinera i comprar-se una botelleta d’aigua, sinó
que ens havien de llevar a nosaltres la beguda. Estic parlant amb un amic sobre
els vestits tan originals que porta la gent quan, de sobte, veig una parella
discutir. “¡Eres una zorra! ¿Por qué no haces lo que te ordeno?”, crida ell. “¡Serás hijo de puta! Hago lo que me da la gana, ¿te enteras?”, no es queda curta ella. El xic li solta una
bufetada i la xica surt corrent. La gentada està tota sorpresa de l’esceneta
que acaba de veure. No és la primera i, per desgràcia, tampoc serà l’última
sobre la violència de gènere.

Onze dies abans del festival, el 10 de febrer, a Sevilla,
una dona de 29 anys moria a mans del seu marit. Sembla que
aquest tenia dues denúncies per maltractaments, però ella estava indefensa i no
li havien assignat cap mesura de protecció. La parella tenia un fill i una
filla, els quals s’havien quedat orfes, ja que, després de matar la mare, el
pare s’havia suïcidat. La veritat és que tenir un cap de família així és com no
tenir res, o pitjor, com tenir un gos amb la ràbia.

Segons les dades aportades per l’Institut de la dona, cal
revisar els últims anys per adonar-se que no cessa la violència masclista. El
2001 van haver 50 dones mortes a mans de la seua parella sentimental, però va
ser el 2004 quan es va aconseguir el rècord negatiu d’assassinats: 74. El mes
de maig només ja en van morir 8.
A aquestes bèsties sense ni una mica de coneixement què
els fem? Mil anys a la presó perquè només en complisquen dos? Ja m’imagine
una conversa entre dos presos: “Tu quants anys tens?” “Jo? Quinze, i tu?” “A mi
me n’han caigut tres només. Què has fet?” “Vaig robar tres mil euros en una
casa, i tu?” “Vaig matar la meua dona perquè em sentia inferior a ella”.

El fet de sentir-se “inferiors” a elles, els cels, les
ganes de competir dels machos cabríos, tot això produeix eixa misogínia
de no deixar ni eixir de casa la seua parella. Creuen que són els seus senyors
–com si viviren a l’Edat Mitjana i parlàrem de senyors i vassalls –, que elles
són els seus gossets fidels. No, perdona, no cal confondre el terme
“fidelitat”. La fidelitat s’aconsegueix a base de donar afecte i de rebre’l
mútuament, no fuetejant tot allò que es menege ni humiliant-la en públic.

Moltes vegades també han aparegut casos en què la dona
“estimava” tant el seu marit que era impossible separar-se’n –curiosa manera
de voler algú, com si els lleons volgueren compartir llit amb els caçadors– i
ells per a agrair-los-ho practicaven la lluita lliure sense donar-li opcions al
contrari. Una única solució: no t’ho calles i denuncia-ho! Si ho fas i no et
presten la suficient atenció, torna-ho a dur als jutjats! Almenys, sabràs que
tu has intentat tot el que tenies a les teues mans, una altra cosa ja són les
penes que vinguen des de dalt. Ningú té dret a esclavitzar a la gent, ningú!