Flâner (La flânerie, 0)

“Un meu veí, petit botiguer loquaç i cultivat, que va viure de jove uns quants anys a París, em regala un llibre de Bernanos en edició curiosa. L’exemplar és una reminiscència d’aquells bons temps de la seva estada parisenca. En parlem.

—M’havia fet a mi mateix una doble promesa, i vaig mantenir-la rigorosament: no
empenyoraria cap objecte de la meva propietat ni manllevaria un cèntim a ningú… París és una gran ciutat, però una ciutat cara. Vull dir el París agradable, dels teatres i dels concerts, de l’òpera i dels cabarets. Ho era en la meva època.

—No crec que les coses hagin canviat gaire…

—Jo guanyava un jornal molt magre, i ¿què vol vostè que faci un jove estranger a París
sense diners a la butxaca?

Penso una resposta equànime, moral i evasiva:

—Passejar…

—Sí, senyor. No ben bé passejar: flâner. Hi ha paraules que no tenen traducció. Flâner, en
francès, i com ho traduiria vostè? Flâner és passejar, vagar pels carrers; d’acord. Però jo diria que això no ho explica tot.

—Potser no, certament.

Flâner és una gran diversió. Plegàveu a mitja tarda i no sabíeu què fer. La solució més
econòmica era aquesta: passejar. Caminàveu a l’atzar, reposadament, sense prejudicis. Era molt distret.

—Ja m’ho imagino.

Flâner és passejar, però passejar d’una manera especial. Ací la gent no passeja com
passeja la gent d’allà.

—Probablement, no. Ací ens estimem més de no passejar, i si passegem, ho fem per mirar el paisatge, o per continuar la conversa encetada al casino amb els amics, o per prendre el sol.

—D’aquella experiència he tret la conclusió que flâner és una creació específica del folklore parisenc. Només l’escenari de París possibilita una cosa així.

Fa una pausa, i jo espero que continuï.

—Els carrers, els individus que us trobàveu al pas… No us interessaven gens ni mica. Eren uns carrers com qualssevol altres, i uns individus desconeguts. I tanmateix, us entreteníeu força mirant-los i admirant-los. Els oblidàveu de seguida. Però, mentrestant, us divertíeu.

—El món és un espectacle curiós, certament.

—¿El món? París.

Potser tot això solament és el residu d’una intoxicació literària perdurat en la memòria del
meu interlocutor. No ho sé. Ni tampoc sabria dir si el valor semàntic que intenta donar al verb flâner, a base dels seus records juvenils, té alguna consistència.

Flâner… —repeteix encara en plena evocació.

Penso en Bernanos, i no me l’imagino a París. Però la cosa no té importància.”


Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (1964)


Com una pedra en un pantà

Quan la Crescenz -la Leporella, d’Stefan Zweig-, després d’anys de silenci, té una conversa amb el baró de la casa on serveix, el narrador omniscient, que ara fica la càmera en el cap de la dona, ens diu: “Certament: aquella ocasió no tenia en ella mateixa res de solemne ni de significatiu. Però en la sensibilitat subterrània, piscícola, d’aquest ésser tan obtús, aquesta conversa de cinc minuts va causar-hi el mateix efecte que una pedra en un pantà: a poc a poc, amb parsimònia, s’anaren formant uns cercles trèmuls que, en una successió d’ones lentes, pausades, arribaren finalment a la riba de la consciència”. Quedem-nos, doncs, amb la imatge de la pedra en el pantà.

Les relacions humanes no són, al capdavall, com una pedra en un pantà? El colp de la roca o del cudol en l’aigua; la bromera inicial; les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. No us sembla que les relacions personals converteixen aquest simple acte en metàfora? La il·lusió, la força del xoc del principi, que, amb el pas del temps, perd compacitat, moltes vegades sense saber ni entendre per què. En alguns casos, les ones duraran més en l’aigua; en d’altres, menys. Però arriba un moment que es fonen de nou en el pantà, i torna una calma angoixant, asfixiant, que t’obliga a resignar-te. El cas és que abans que llançaren la pedra, la roca o el cudol, ja s’intuïa que això passaria, o que acabaria passant si més no. I per això se’t queda un nus a la gola, un forat a l’estómac, un tu què saps que què saps tu. Tot i que no eres capaç de discernir si és per la pèrdua de violència de les ones o per l’empatx que portes des de fa uns dies per l’inici imminent d’una nova aventura que et traurà de la zona de comfort. Sí, aquella zona de comfort que et vas jurar que abandonaries però que ara se t’arrapa a la gola, a l’estómac i ves a saber on més.

Calidoscopi (La immensitat, I)

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!