Temps de silenci

En un moment determinat de la sèrie The end of the F***ing World, James, el protagonista, paga als xicons d’una banda perquè li peguen una pallissa després d’haver renyit amb l’Alyssa, l’altra protagonista. El públic entén que és a mode de redempció, tot i que crec recordar que la discussió ha estat cosa dels dos. Despús-ahir jo mateix necessitava exposar el que sentia -una necessitat que havia anat creixent i bollint-me els últims dies- perquè necessitava un bon colp a l’estómac, una bona bufetada de realitat. Encara que guardava una última i impossible esperança, en sabia la resposta de bestreta, però necessitava que me la posaren al davant. Gràcies, per tant, per la sinceritat i l’honestedat. Ara, amb la literatura i totes les feines com a refugi, deixe ací un fragment de La hora violeta (2013), de Sergio del Molino, prenc un temps de silenci i calle.

“Como dijo no sé quien (puede que fuera Mafalda, la gran apócrifa), lo urgente nunca deja tiempo para lo importante. Siempre se expresa este tópico como queja o disculpa, pero yo lo siento como una ley física, un axioma que permite que el mundo siga funcionando. Si lo urgente nos dejara atender alguna vez lo importante, moriríamos saturados de intensidad. Por eso los poetas y los filósofos implosionan. Por eso al hidalgo se le secaron los sesos. Porque lo urgente es todo aquello que nos permite desatendernos y seguir vivos. Somos nuestras tareas. Somos los platos sucios, los artículos por entregar, las casas por barrer, los polvos por echar y los recados por cumplir. Somos los plazos de nuestra hipoteca, la declaración de la renta y la llamada al fontanero para que repare la caldera. Somos lo urgente. Sin ello, quedamos reducidos a pura carcasa conceptual, a un cuerpo que pide ser guillotinado por un Robespierre enloquecido. […]

Yo no podría quedarme en lo importante. ¿Qué mente resistiría un abrazo eterno con la mujer que quiere? ¿Qué cuerpo soportaría la tensión extrema constante, el dolor inalterable y plano, homogéneo e infinito, de un amor inabarcable e indomable? Es probable que alguien haya sido capaz alguna vez. Titanes ha habido con psiques indestructibles. Pero desearlo es propio de imbéciles. Esos poetas locos que persiguen la intensidad del dolor, inventándose su propia desdicha. Esos imberbes e insoportables que ansían librarse de lo urgente para atender a la importancia de su ombligo. Todos esos aburridos desconocen el poder de lo que invocan y, si se les presentara finalmente la trascendencia que tanto anhelan, no la aguantarían ni un segundo. Huirían dejando una estala de humo, como en los dibujos animados. No saben que lo urgente nos libera. La vida nos previene de la propia vida. Por suerte, siempre hay demasiadas tareas por hacer. No es mejor la estética del trabajo. Simplemente, es la única soportable.”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Com aquell personatge de l’exprés de Pere Calders

“Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.”

La compassió, el silenci. Esperar en l’andana un tren que segurament no tornarà a passar. L’obligaren a baixar-ne, del tren en què anava des de feia molt de camí, en la penúltima parada, per uns problemes tècnics que el conductor no sabé solucionar: la llum s’engegava i s’apagava intermitentment, les rodes feien massa soroll contra unes vies que s’anaven estretint i eixamplant, els vagons se sacsejaven sense un perquè aparent. La megafonia ho anuncià bilingüement per mitjà de la veu metàl·lica: “Señores pasajeros, les informamos que por motivos técnicos deben bajar en la próxima parada. / Senyors passatgers, els informem que per motius tècnics han de baixar en la pròxima parada”. El nostre personatge caldersià, doncs, no tingué cap altre remei: es posà la jaqueta marró, agafà les maletes, baixà els estreps i va seure en el primer banc que trobà. En aquell precís instant, li hauria agradat que li agradara fumar: s’haguera encés un cigarret i haguera acomplit tots els requisits d’una espera interminable a l’aire lliure, però no portava tabac per a poder realitzar el tòpic.

Diuen els que hi passen, a prop, cada matí que segueix allí, assegut en el banc, amb la jaqueta marró i les maletes. Ningú, però, no s’atreveix a parlar-li: el veuen tan concentrat mirant a l’horitzó, amb unes ulleres que li ennegreixen la part superior de la cara alhora que li empal·lideixen la resta del rostre, que els sap greu acostar-s’hi. Això sí que és un exemple de constància i de perseverança!, va exclamar un dia una dona del poble del costat. Què collons esperarà?, interrogà un pare al fill, mentre aquest alçava els ulls del mòbil i feia una ganyota de menyspreu. Mentida: he dit que ningú no s’atrevia a parlar-li, i he mentit. Quan feia dos mesos que gairebé s’havia fusionat amb el paisatge, m’hi vaig identificar tant que vaig seure al seu costat. Al principi, no es va estranyar ni va girar el cap, fins que li vaig oferir un caramel. Em va observar, va iniciar el que a mi em semblà un lleu somriure i va tornar a mirar al davant. Aquest gest, vaig voler entendre’l com un senyal per a iniciar una conversació (tot i que, potser, vaig abusar amb una metralladora de qüestions): És vosté de fora, veritat? Per què s’està ací des de fa quasi dos mesos carregat amb totes aquestes maletes? Que potser ningú no li ha dit que l’últim tren va passar fa uns quants anys? Llavors, sense tornar-me la mirada, m’ho va confessar: Sé que la gent creu que sóc un boig, o un sensesostre, o un idiota, per esperar-me ací des de fa tantes setmanes. Tanmateix, xiquet, al contrari del que pugues pensar, no és el tren el que espere, perquè ja ho veig, que ja no hi ha ni vies, ni estació. Hi sóc, ací, perquè el narrador que està fent-me parlar no trobava una altra manera d’expressar l’al·legoria.

Publicat dins de Creacions, General | Deixa un comentari

La tecla

Comentava Pep Guardiola en un discurs que la part més màgica del seu treball ocorria quan, analitzant el joc dels rivals, alguna cosa dins del cap li feia clic. Llavors, sabia que guanyarien. Potser, després, empataven o perdien, però era aquell instant breu, efímer, en què trobava una possible solució, que localitzava el sentit que omplia de sentit la seua feina. En el teu cas, amic, sovint, per exemple, mentre estudiaves per a un examen, hi havia un moment, quan tenies la matèria més o menys controlada, que una llumeta en el cabet s’engegava i sabies que aniria bé. O davant d’algun problema quotidià, que creix en la teua imaginació (i on realment es magnifica), però que, quan et relaxes, alguna cosa acudeix a la teua ajuda i et mostra solucions que acaben per desinflar-ne la bombolla. En canvi… En canvi, fa ja dos mesos que esperes que alguna cosa canvie dins del cap, que esperes que et vinga una solució que no arriba, que alguna il·luminació et pose en safata la tecla que cal pitjar. La busques, en realitat, aquesta cosa, aquesta solució, aquesta tecla? Les veus et donen diversos consells, alguns dels quals acaben confluint en la recerca d’una substitució momentània, però tu, que eres un descregut, no vols fer-los cas: realment, això no seria cap solució, i els esborres de la ment. D’altres, més assenyats, et diuen que has de ser fort, que és normal tenir moments de debilitat -que no caldria que publicares en el bloc que tens, però que no saps estar-te quetet- i no saber resoldre ara mateix la ics de l’enigma. Bloquejat i encallat, però, no veus ni una mil·lèsima part de la llum que hauria de començar a mostrar-s’hi; tot -exageradament tot- t’afecta. I tu, ofuscat en no saps ben bé què, segueixes sense tocar la tecla correcta. Enveges la facilitat de la gent per trobar-hi el botonet adequat, la tecla que ho faria capgirar tot. T’agradaria que, en el fons, fora tan fàcil com suprimir, què saps tu, sis fotos d’Instagram. Esborrar, suprimir. Veus en el teclat la tecla Supr, i penses que seria molt senzill tenir la capacitat de poder eliminar segons què. No obstant això, arribat l’hipotètic -i futurista- moment, series capaç de pitjar-la? Tal vegada, tot dependria del xiulit d’un coet, a cau d’orella, ara que fa unes setmanes que els vaixells s’han enfonsat, que les estrelles han caigut imparables, un xiulit que simbolitzaria que tot anirà bé. És possible que només necessites això: escoltar el so d’un coet. Altrament, pagaries sense pensar-t’ho per una sessió com la que James Blunt té en aquell videoclip tan conegut…

(I really need you.
I really need your love right now.
I’m fading fast,
not gonna last.
I’m really stupid.
I’m burning up, I’m going down,
I win it back,
don’t even ask

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks.
Oh, hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK

I’m really sorry,
sorry I dragged you into this.
I overthink, that’s all it is
The way you love me.
The way you love me ‘til the end.
The way you love me.
Oh yeah, it makes me king again.

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple.
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks
Oh hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK.)

Publicat dins de General, Música | Deixa un comentari

Fragilitat

Passen els dies (les setmanes, els mesos, que deia el poeta) i el jove guerrer va amuntonant granet a granet, amb paciència, amb constància, amb la intenció de construir la fortificació, de formar la defensa. Potser Tzu Sun n’estaria orgullós, no ho sap. No la considera, però, una feina obcecada: cada dia camina, veu el granet i, com aquell que troba una andròmina fora de lloc, pum, el pren i el diposita damunt de la resta dels quaranta-i-escaig granets que porta ja acumulats. El lector, en aquestes poques línies, ja haurà endevinat que l’estratègia peca de falta de solidesa, per això, no s’estranyarà -el jove guerrer, al capdavall, tampoc- quan un gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, de l’adversari desencadena un temporal que ensorra aquest principi de muralla. El nostre protagonista fa cara de sorprés perquè el guió ho requereix; en el fons, sabia que, a la mínima, tornaria a la casella inicial. Aplana el terreny de nou, i, en compte d’un granet només, n’hi deixa un grapat. Pensa -i no li falta raó- que el pròxim gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, tornarà a enderrocar el que tinga construït, però tal vegada la base comence a guanyar consistència. Hauria de començar a guanyar consistència, si vol, de veritat, algun dia guanyar(-se) la partida. Tant se val; és hora de dormir i el jove guerrer, que sap que la del son és una altra batalla per véncer -és un avariciós i té uns quants fronts oberts-, necessita reposar aquest mínim, ínfim, gairebé imperceptible colp que li ha trastocat l’ànim i l’ànima. Serà capaç demà de seguir creant, de seguir lluitant, de seguir construint, a poc a poc, o bé de mica en mica? S’aconsegueix la solidesa de la nit al matí, o porta el seu temps assimilar, apuntalar-ne els pilars, polir les parets? Mentre hi reflexiona, ara és l’insomni el que es dibuixa a l’altre horitzó.

Publicat dins de Creacions, General | Deixa un comentari

L’avorriment, segons Sergio del Molino

En l’assignatura d’Ètica de 4t d’ESO, hi havia dies en què el llicenciat en Filosofia -dir-li professor seria dir-li molt, i quin contrast amb l’Antonio Aramayona de la novel·la La mirada de los peces, de Sergio del Molino (Literatura Random House, 2017)- no tenia ganes d’explicar cap lliçó i parlava de futbol, de bandes de música, de curses, i d’altres temàtiques que només tenien resposta entre un grupet de xics, entre els quals m’he d’incloure. Resposta que, tot siga dit, gairebé sempre tenia un punt d’ironia o de sarcasme. Per a l’últim dia del curs, com que ja estava en mode vacances, ens va fer reflexionar sobre què era per a nosaltres l’avorriment. No recorde amb quines paraules vaig omplir el full; segurament escriuria quatre tòpics maquillats amb paraules pomposes (no és el mateix que fan molts escriptors?, no és el mateix que faig jo mateix -que no sóc escriptor- en aquest bloc?) que tocarien aspectes com no fer res, no tenir objectius, l’ociositat d’una vesprada d’agost quan tens quinze o setze anys, etcètera.

En dinar, he acabat la suara esmentada La mirada de los peces. L’he gaudida moltíssim: un jo que, pacte novel·lesc (o autobiogràfic?) en mà, utilitza el recurs retòric d’un professor de Filosofia per a explicar-se, per a ajudar a definir-se, per a saber quin lloc ha acabat ocupant, per a veure’n l’evolució que l’ha portat des de l’extrema esquerra adolescent fins a la plaça ideològica actual. Alternant records de joventut (1993-1996) amb l’actualitat (2009, 2011, 2013, 2016, 2017), hi pul·lulen els primers concerts de rock alternatiu i combatiu, les classes escolars soporíferes, el barri com a punt d’origen, el primer gran amor no entés -no diré si correspost o no-, i la influència d’Aramayona, que, després d’una vida de lluita activista, vol morir dignament. Torne a repetir-ho: l’he gaudida moltíssim, fins al punt que des que l’he finalitzat sent una terrible buidor, i no sé quin començar que hi puga estar a l’alçada; el deixarem reposar. El cas és que a les primeres pàgines hi ha un fragment en què descriu què és l’avorriment, una definició que, a pesar que ara diré que envege per a aquella reflexió del 2007, no haguera tingut sentit per l’absència de totes les experiències viscudes posteriorment. Concretament, segons Sergio del Molino:

“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada día a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esa rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo” (p. 13).

Aquell llicenciat no ens va ensenyar ni qui era Sísif, ni que l’avorriment tenia més formes a part del tedi, ni que faria que ens detestaren tant. Rutina, zona de comfort, por dels canvis: avorriment. Al capdavall, potser encara ho podria lligar amb la resposta d’aquell curs: no és l’avorriment una constant vesprada d’agost, dolça, suau, que acaba immobilitzant-nos al sofà fins al punt que acabem odiant-nos? Com se suposa que hom s’ha de sentir quan, a més d’un agraït Sísif, ha estat pedra alhora? “Lo raro es renunciar a la primera persona del singular, fingir que son otros ojos los que miran y otra voz la que habla, y quizá eso sí que sea soberbio, adoptar un punto de vista divino y sin mácula” (p. 193). No som res!

Publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura | Deixa un comentari