Què trobem a faltar quan trobem a faltar algú?

Vesprada d’un dia de juliol, quan el sol gairebé ja s’ha acomiadat. De camí a la caseta després d’unes hores de passeig, assaborisc el paisatge de banda i banda, de davant i de darrere. No porte els auriculars i, per tant, només m’escolte jo. Acudeixen al cap centenars de vesprades d’estiu, des de la infantesa fins a fa quatre dies. De fet, fa set anys estava (i estàvem) de celebració. Què trobem a faltar, doncs, quan trobem a faltar algú? Trobem a faltar la persona? Trobem a faltar la situació? Trobem a faltar el lloc?

Potser depén de casos. Pense en els avis: trobe a faltar les persones, les situacions i els llocs compartits. Quan era menut, veníem quinze dies -els quinze dies de vacances del pare a l’agost- a la caseta i -la mare m’ho recorda cada vegada que hi tornem- eren “els dies més feliços de la meua vida”. Omplia motxilles de revistes, de jocs, de pel·lícules, i cap al camp. Des d’aleshores, diria, que la pell ja no ha tornat a agafar aquell color moré. L’avi, caliquenyo a la boca, seia en el balancí de tela: pelava ametles, llegia el periòdic, mirava a l’infinit o soltava sentències. L’àvia, brusa estampada, cada dia d’un color, recolzava el cap sobre la mà esquerra, llegia la Lecturas, mirava a l’infinit o discutia amb algun de nosaltres mentre bevíem un got d’orxata. El que deia: amb els avis, trobe a faltar els cossos que els representaven, els moments que vivíem i les localitzacions exactes que habitaven.

D’altra banda, hi ha casos en què no saps què és exactament el que trobes a faltar, si la persona, la situació o el lloc. Tal volta, en realitat, trobes a faltar una mica de tot: una comprensió i un somriure, acompanyats d’un granissat de café amb llet o de llimonada seguts en un portal qualsevol; un acudit dolent mentre camines pels camins del poble; un concert en què, tot i saber-te les cançons, no estàs pendent dels músics; xarrades nocturnes després de fer rutes amb la moto; encetar un paquet de pipes i repartir-ne grapats; un passeig per un passeig marítim. Rectifique: potser, al capdavall, el que trobem a faltar és com ens vam sentir mentre féiem això. Evidentment, si ens vam sentir bé també era per la persona, per la situació i pel lloc: les coordenades que ens emmarcaven eren fonamentals. Però, en realitat, ens trobem a faltar a nosaltres mateixos: la innocència de les primeres vegades, la poca pràctica en encarar determinats problemes, el goig de disposar de tot el temps del món per a perdre’l. És el nostre jo passat, el que enyorem; si provàrem a repetir experiències, amb la mateixa gent, amb la mateixa situació i amb el mateix lloc, segurament no serien ni la meitat de plaents.

Tanmateix, sovint, la ment -més en somnis, que és quan se’ns adreça clarament- demana una última repetició, una última oportunitat per jugar-se-la al tot o res, i saber quan calia haver modificat alguna peça de l’engranatge, o quan calia haver dit el que es va callar. I això ocorre, sobretot, una vesprada d’un dia de juliol, quan el sol gairebé ja s’ha acomiadat i un va de camí a la caseta després d’unes hores de passeig, assaborint el paisatge de banda i banda, de davant i de darrere, sense auriculars i, per tant, només escoltant-se a ell mateix.

Tradicions de Sant Joan

Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).

Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.

L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:

“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”

D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:

“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”

Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?

Egoisme propi

Malgrat la redundància semàntica, el sintagma feia patxoca: egoisme propi. “Per egoisme propi, sóc bona persona”. I et ve al cap aquell assassí justicier de la ficció, Dexter, i l’obscur passatger. Tots tenim un obscur passatger, però potser -potser!- actuem bonament per egoisme propi; el karma, per entendre’ns. Seria tan, tan senzill viure amb creences; vull dir, tenir-les, creure-hi, en alguna cosa, fervorosament. Fer, o deixar de fer, una acció d’una determinada manera per a gaudir d’una recompensa -o, si més no, lliurar-nos d’una desgràcia. Hi ha qui necessita (necessitem?) creure-hi per trobar sentit a la vida; si no, quin en pot tenir? Racionalment, amb el cap fred, emparant-se en la raó: per què vivim? Què quedarà de nosaltres quan abandonem la Terra? Ens recordaran? Algú, d’ací cent dotze, dos-cents trenta-quatre o cinc-cents un anys, sabrà que un dia hi vam existir? I entre tanta opressió nihilista, algú obri la finestra, hi deixa entrar un correntet d’aire suau i fresc que t’acaricia la cara, que et desperta, que et trasbalsa. Bastant, sí. I t’adones que potser també, després de tot, hi ha qui és bona persona perquè sí, perquè vol, sense pensar en hipotètiques conseqüències personals dels seus actes, a pesar que defense que la bondat emesa és per egoisme propi. No sé si m’he explicat gaire bé, o si, al capdavall, no he dit res. Tant se val; deixem-ho córrer, que no són hores.

Un concert de Fito

En èpoques d’introspecció, d’anàlisi interna, la ment estableix connexions, viatja d’un continent a un altre, gairebé de manera involuntària i incoherent. Fa un parell de setmanes, sense pretendre-ho, em va venir al cap un concert de Fito y Fitipaldis a Ontinyent, del 2007: això que, de sobte, tens una flaix, i pum, ja t’hi veus, en la pista d’atletisme del poliesportiu amb la gent amb qui hi vas anar. El concert era l’excusa per trobar-nos a la capital comarcal; de fet, només em sabia -i em sé- dues cançons del grup. No importava, però; n’era el pretext de la quedada. Érem joves i sense carnet de conduir, i etcètera. Més encara: si pense en l’espectacle musical, només recorde haver parat atenció justament en les dues lletres que coneixia. Sé que hi vaig arribar amb un amic, el pare del qual ens hi va portar; que allí ja hi havia altres amics; que ens en vam separar; que, en acabant, vam anar a una discoteca; i que, per sort, com que l’amic, el pare del qual ens hi havia dut, i jo ens en vam tornar abans, ens vam lliurar d’una baralla que va fer fugir cames ajudeu-me la resta dels companys.

El cas és que, com a bon flaix, el record va durar uns instants, va provocar un lleu somriure i, al cap d’unes hores, va desaparéixer del tot. Però divendres, a l’hora de la cervesa, per l’altaveu va sonar el “Soldadito marinero”, i em va retornar aquell moment. Per curiositat, vaig buscar al Google quin dia havia estat el xou: 5 de maig de 2007. Ahir -escric aquestes paraules en la matinada del dissabte per a diumenge; ja és diumenge, doncs, encara que no sé quan apareixerà publicat- va fer onze anys. També va caure, lògicament, dissabte. Sé que, a l’última entrada i en aquesta, hi sura una capa de sensació nostàlgica, però no, els records no han estat buscats. En l’anècdota d’Iniesta, per la sortida del Barça; en el concert, supose que per la data en qüestió. No obstant això, tinc una mania que ho justificaria millor: en aquell concert en què importava tot menys el grup, vaig començar a errar-la en alguna parcel·la vital, a cagar-la, a descarrilar el camí. Que serveix d’alguna cosa veure-ho tants anys després sense cap opció possible de capgirar-ho? Diria que no. Que hi ha com una justícia poètica en forma de bumerang? Diria que sí. Que ha estat útil per a créixer? Pfff, jo què sé. Creixem sense ser-ne conscients, qui dia passa, any empeny, i bla, bla, bla.

Una frase a propòsit d’Andrés Iniesta

“Eixe Iniesta no és jugador per al primer equip del Barça”. La frase és de mon tio i la va dir un 4 de desembre de 2004 en el Camp Nou. Ho recorde com si fóra ahir, i ja han passat gairebé catorze anys. Imagine que la primera -i única- vegada que t’enfiles a les graderies d’aquest camp no s’oblida, però tinc la frase, ara graciosa i divertida, gravada en la memòria. Devien portar vint minuts jugats i crec que el de Fuentealbilla va fer una -de les poques- passada malament; llavors, el germà de l’avi, que és encara d’aquells culers pessimistes i negatius que han vist el Barça patir més que guanyar, va emetre la sentència. Jo me’l vaig quedar mirant i vaig somriure, perquè no era la impressió que em donava, ja que ja hi havia jugadors com Fernando Navarro. Aquell partit, que fou contra el Màlaga, se l’emportà l’equip blaugrana per quatre gols a zero: Deco marcà el típic gol de rebot; Samuel Eto’o féu un doblet i el jugador que no era per al primer equip també ficà la pilota en la porteria. Vaig gaudir del partit i de la temporada, que acabà “només” amb la Lliga (després d’anys de sequera) que seria l’inici de tant d’èxit posterior. Unes temporades més endavant, aquell jugador blanquinós i poc efusiu ens classificava en l’últim minut per a una final de Champions. Sis anys després, donava un Mundial a Espanya. I molt, molt de futbol, però, sobretot, una demostració que es pot ser una autèntica estrella en aquest esport i no ser un prepotent ni un arrogant. Sempre que es retira o se’n va un jugador o un entrenador (Puyol, Guardiola, Xavi i, ara, Iniesta) fa la sensació que una part de tu queda òrfena, incompleta, com si la tancares per sempre. No debades t’han donat moltes alegries. Saps que tornaran a venir-hi referents -a part dels que hi queden-, però jo m’entenc. Per sort, això sí, mon tio no va encertar el futur.

No guarde cap fotografia d’aquell dia perquè era molt intel·ligent i vaig obrir la càmera de fotos d’usar i tirar, de manera que es van fotre totes les instantànies que havia fet al museu i al Mini Estadi. El que sí que tinc, però, és un pijama que em vaig comprar amb l’escut al mig del pit, perquè em pensava que era un xandall. Ep, i encara el gaste! Per cert, veient un resum de les estadístiques del partit, m’adone que un tal Lionel Messi va eixir en el minut 82…