Blocs de VilaWeb

De vegades, costa descobrir-ho: que si allò dels arbres i els impediments per veure el bosc; que si allò de la llum cegadora que t’ompli les hores del dia i t’evita fixar-hi la vista; que si les màscares impressionen perquè et venen una realitat irreal; que si. Però és quan, com que cal fer foc, tales un arbre, dos o tres, i llavors observes el bosc; però és quan, com que pitges l’interruptor i apagues els focus, les pupil·les tornen a la seua mida original i atrapen el que s’hi esdevé; però és quan, com que els fils de les màscares estan massa tensats i comencen a fer-se malbé, aquestes cauen i la veritat s’hi fa present; però és quan, com que. I és aleshores quan s’hi revela tot, i ja no hi ha punt de retorn, i per més que hom ho vulga maquillar, de res no serveix: l’absència d’ornamentació i de retòrica comporta, irremeiablement, la presència de la certesa. Ara; ara és el que s’és, tan lluny del que s’hi havia pregonat durant tant de temps. Una bombolla dominada pels designis d’una solidaritat cínica; una bombolla d’egocentrisme amb el jo dalt l’altar per a gràcia de la plebs; una bombolla farcida de pseudoempatia d’autoajuda. I la desviació momentània d’una papallona l’ha rebentada. “Guarda’t d’amics”, i etcètera, i seguim sense fer el cas que hauríem de fer-li, al mestre. El microones, però, avisa que ja són a punt: rosetes.

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dermatòleg o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, és l’últim any de tesi! He llegit, això sí, ai!, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, tot i que no he llegit tot el que voldria haver-ho fet. Els autors més repetits, ara ho veureu, han estat Cristina Fernández Cubas, en castellà, i Martí Domínguez, en català; un descobriment i un redescobriment, respectivament. En fi, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

– Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

– Secundaris, de Núria Cadenes

– La sega, de Martí Domínguez

– Contes de Nadal políticament correctes, de James Finn Garner

– Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders

– El extranjero, d’Albert Camus

– 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

– Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

– Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

– La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas

– Disset pianos, de Ramon Solsona

– Petita crònica, d’Stefan Zweig

– Pedra de Tartera, de Maria Barbal

– La primera pedra, de Sergi Pàmies

– El fracassat, de Martí Domínguez

– Último día de un condenado a muerte, de Victor Hugo

– Les millors vacances de la meva vida, de Neus Canyelles

– Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig

– Pugeu la biga mestra, fusters!, de J. D. Salinger

– Seymour: una introducció, de J. D. Salinger

– Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero “Nega”

– El Aleph, de Jorge Luis Borges

– La tiranía sin tiranos, de David Trueba

– Mi hermana Elba, de Cristina Fernández Cubas

– Los altillos de Brunal, de Cristina Fernández Cubas

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

– El soroll del temps, de Julian Barnes

– Els romanents, de Víctor García Tur

– L’esperit del temps, de Martí Domínguez

– El camino, de Miguel Delibes

Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.

L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.

Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.

Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.

Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.

Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…

El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

A molts joves -jo encara m’hi incloc, compte!-, ens envaeix una nostàlgia intermitent, una melaconlia que espera un mínim gest, una mínima olor, una mínima melodia per florir-hi. La indústria del cinema i dels videojocs ho han sabut explotar: noves versions de pel·lícules que marcaren les nostres generacions, com El Rei Lleó o Aladdin, o els Pokémon constants i continus i les noves aventures de Mario Bros, etcètera, en són una prova. En realitat, és una manera de fer-nos tornar al refugi de la llar, a la nostra infantesa, quan l’única preocupació era rebobinar el film per tornar-lo al videoclub o guardar-lo a la prestatgeria, o superar el monstre final, o triar entre Squirtle, Charmander o Bulbasaur. Les vesprades d’estiu eren monòtones: esperàvem el moment d’eixir de casa per patir calor, però sempre hi tornàvem, i hi dormíem. I teníem la certesa que, malgrat que hi haguera nous reptes, tal dia acabarien festes del poble i a la setmana següent tots ens tornaríem a trobar a l’escola, o, ja més majorets, a l’institut.

Sovint pense que aquesta és la clau d’aquesta nostra -repetisc que m’incloc encara en el grup dels joves!- nostàlgia intermitent: la incertesa i el dubte del demà. En entrar en la vida laboral -la vida adulta-, les pautes diàries van ser unes altres, sense opcions de fer plans a llarg termini. En el curs que començarem, per exemple, encara sé on seré, però, i l’altre? I també en altres àmbits, com el personal. Si gireu la mirada enrere, comprovareu que no estan els mateixos de fa un any; la majoria hi ha romàs, sí, però quants en quedaran l’any que ve? N’hi haurem sumat, de segur, però la nostàlgia mira el passat, no el futur. I és aquesta la por; més encara, després d’haver viscut unes setmanes com les darreres, seguts en muntanyes russes gairebé permanents. Per això, necessitem, de tant en tant, tornar als orígens, sentir-nos com a casa, sentir-nos casa.

Tot aquest fenomen, però, no està renyit en el fet de saber afrontar els nous camins, les noves vies que s’obriran a mesura que se’n tanquen d’altres, mirar el pròxim dia, la pròxima setmana o el pròxim mes a la cara i saber que ens els menjarem. Com sempre ha passat. Com sempre hauria de passar. Però, com sempre també, amb aquesta buidor d’estòmac que queda quan ha passat agost i comença setembre. Època de deixar enrere les hores lentes i reposades, de tornar a repicar teclats, d’endreçar burocràcies, d’abusar dels cafés i de ser engolits per l’estrés; època també de comiats, de distàncies, d’enyors, i de planificar els nous encontres. Una època de bilis negra que cal saber tenir a ratlla perquè no ho enfosquisca tot i quedem ancorats en un moment i un espai cada segon més pretèrits.

Ens han educat -si més no, a alguns- que cal posar-nos en el lloc de l’altre; de fet, comprenem, per exemple, què és una injustícia perquè ens posem en el lloc de qui està sent injustament jutjat. No hi ha res de més solidari: què faries si fores tu? Aquesta capacitat -no a l’abast de tothom ni totdon- supose que deu ser l’empatia. El DIEC la defineix d’una manera més mudadora: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Faria bé més d’un en mirar-se la desgràcia del Mediterrani i la gran tasca de l’Open Arms amb els ulls dels que han de fugir del seu país per misèria o per guerra, passen dies foscos on, mentre sobreviuen, veuen morir companys i, en arribar -si és que hi arriben-, troben odi, no per ser estrangers -els britànics i els francesos tenen barra lliure-, sinó per ser pobres. Però això és un altre tema que mereixeria una entrada independent.

“No actues amb els altres com no t’agradaria que actuaren amb tu”. N’heu escoltat la frase, amb les variants que preferiu, veritat? Fàcilment, es pot donar el cas que a l’altra persona no li importe que actueu d’una manera o d’una altra, però n’heu fet la prova? Potser hi hauria sorpreses i indignacions. Si a tu (dins de les contradiccions que et guien) no t’agrada per a tu mateix alguna cosa, o no la trobes bé, ètica o moral, per què la fas? Fins que arriba un dia, un instant, un sol moment, com un clic, res, un txap!, que et fa començar a preguntar-te si no caldria canviar el sentit de la sentència: actua amb els altres com creus, o com saps, que actuaran amb tu. Al capdavall, això també és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació”, etcètera, malgrat que es canvien els rols dels subjectes. En altres paraules: seguim posant-nos en el lloc de l’altre. Per què, però, hem de ser nosaltres els que anem amb cura i sempre posem l’altra galta evangèlica? Qui té, doncs, el concepte d’empatia mal aprés? Què entenem per empatia? “El poble diu: ‘Fer com fan no és pecat’. O siga: ‘Com més serem, més riurem'”, escriu el mestre. Però hi ha un certs principis que no et permeten riure, per més que hi siguem. Ara bé, potser, seguint els manuals de poesia i de les figures retòriques, ací perdre seria guanyar? Maleït insomni!

No sé si alguna vegada us haurà passat que quan tot sembla tenir una certa estabilitat us entra por que s’espatlle. Pel que he llegit en alguna xarxa social, sí, hi ha gent a qui li passa. A mi, ho reconec, des de menut que m’acompanya aquest sentiment: quan alguna cosa rutlla com m’agradaria que rutllara durant un període de temps bastant llarg (més d’una setmana, compte), m’entra l’ai que tot es capgire. De vegades, abans de pensar-ho, ja hi ha ocorregut; de vegades també, s’hi esdevé uns dies després. El cas és que sempre que ho he exposat m’han replicat que soc un pessimista i un negatiu, que ho solc veure tot negre, que no sé gaudir dels moments d’alegria i de felicitat perquè pense en el que vindrà, i etcètera. No negue res del que m’etziben… o no ho negue per complet, perquè trobe que sí que sé viure els moments quan arriben, encara que siga a la meua manera. Però, és clar, no soc balhòstia i sé que després ve la baixada. Quan semble que tot, tot, tot vaja bé, cal sospitar-hi: per on vindrà la bufetada? Perquè, no en dubteu, venir-hi, hi vindrà. Està demostrat.

“És que atraus les males vibracions d’aquesta manera!”, sí, i tant, igual que si somrius a l’univers, l’univers ajudarà que faces possibles els teus somnis. No depén del context social, polític, cultural, econòmic, no, a quin sant?, depén dels planetes alineats que formen una boca i amb les estrelles a cada comissura dels llavis. Pensa, pensa així i el bac serà galàctic -hehe, molt roïn, sí, què voleu. Sempre hi ha senyals, sempre, seeeeempre (amb tantes e com desitgeu) que ens demostren que no ens hi podem acomodar. Per tant, supose que una manera de prevenir-ho -tan lícita com qualsevol altra- és posar-nos una cuirassa d’esperar els moments no tan agradables. Per sort, això també serveix per quan venen desgràcies, que intueixes que la cosa canviarà -en algun moment- a bé. Però, si ho analitzem, la cuirassa aquesta no funciona igual; si estem vivint un període de temps no gaire bo, ens costa més imaginar que remuntarà. Som negatius? Som pessimistes? Potser sí, per què no, però preferisc etiquetar-me/-nos com a realistes amb tendències negatives. Realistes i punt, ben mirat. I ja pare, que és de nit, és agost, fa calor, no ha quedat l’entrada justament com jo volia, i bla, bla, bla, que quedarem com Camot.

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!

El jurat dels XVI Premis Universitat de València d’Escriptura de creació en modalitat de Narrativa Breu en Valencià, format per Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran Garcia-Oliver, ha declarat el relat que hi vaig presentar, “De quan fórem estrelles i coets”, com a guanyador. I, evidentment, no hi puc estar més content i emocionat! I més en veure les personalitats que conformen el jurat: tres autèntics mestres de la ploma. Moltíssimes gràcies! Com també moltíssimes gràcies a totes aquelles persones, en especial Paula, Mireia o Carmen, que es van llegir les vint pàgines abans d’enviar-les al concurs, i me’n van fer comentaris suggeridors, o em van ajudar a fer-les créixer. Huit anys després d’aquell primer Premi Bancaixa -ara han canviat el nom, però és el mateix-, les sensacions són diferents, però la il·lusió és igual o major (això són tòpics, sí, però són certs, redeu!).

“De quan fórem estrelles i coets” va nàixer el 30 de desembre de 2017, moment en què tot va fer un tomb. El relat, en forma de dietari, pren com a base -només com a base, ja que els textos resultants s’allunyen bastant dels originals- certes idees que vaig anar deixant escrites ací, al bloc, ara eliminades, des d’aquell dia fins al 16 de febrer d’enguany. Hi ha la pèrdua, la caiguda, la recaiguda i l’estabilització; hi ha estrelles que s’han esfumat i que han desaparegut del firmament, i coets que s’han mullat o s’han podrit; hi ha pors amagades, esperances renovades i ganes de seguir endavant; hi ha descobriments que fan somriure i ments bellíssimes amb qui ha estat senzill connectar; hi ha viatges, reflexions i fotografies descrites; i hi ha Calders, Colom, Fuster -no hi podia faltar Fuster-, i tants altres, com hi ha sèries i música, molta música. Perquè, malgrat que “la vida no és com l’has vista al cinema”, sí que és més fàcil de portar amb l’ajuda de referents literaris, seriòfils i musicals. Però, sobretot, és més fàcil de portar amb l’ajuda de tota la bona gent que m’ha acompanyat, m’ha aconsellat, m’ha ensenyat la cara amable de les coses i m’ha fet costat tots aquests mesos, des de tots els àmbits: els personals, els professionals, els polítics o els instantanis. Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots! I, per descomptat, als pares, que són els autèntics herois.

“L’hora del Paradís” era un homenatge als iaios, que se n’havien anat els dos en poc de temps de diferència. “De quan fórem estrelles i coets” ha estat una mena d’exorcisme i d’alliberament de mals. Potser, al capdavall, tindran raó aquells escriptors que afirmen que escriure és terapèutic…

I amb l’orgull del nostre tros de món,

i amb la rebel·lia de ser petits.

(Xavi Sarrià i Auxili)

Avancem inexorablement cap a una divisió social, cada vegada més marcada, entre guanyadors i perdedors. És el llenguatge esportiu que ens imposen: si hom compleix uns patrons establerts i assoleix un cert nivell crematístic, és un winner; si hom està fora de la norma i no aconsegueix vendre el seu producte, rep l’etiqueta de loser. No descobriré res si afirme que la globalització –del costat dels primers– aniquilarà qualsevol reducte identitari per imposar un únic tot monocolor; el mainstream juga en contra nostra. És el mercat, no?

Per això, que un any més, i ja en van vint-i-quatre, la Colla de dolçaines i percussió La Morralla, el Grup de danses El Revol i el Ball dels Locos hagen donat forma a una nova edició de la Festa de la Magdalena, no pot deixar de considerar-se un èxit –relatiu, si es vol, però un èxit, al capdavall. Un èxit dels que no tenen darrere cap megaestructura mediàtica ni econòmica que els empare; un èxit dels rebels que es neguen a difuminar-se en les modes i ser engolits pels trending topics i tot el tall d’anglicismes fagocitadors; un èxit dels col·lectius que defugen l’individualisme imperant i que, a través de la dolçaina i del tabal, del ball i dels castells, taquen de color i de so la plaça, els carrers, el cel, és a dir, tot allò que ens pertany.

Sentim-nos orgullosos, doncs, de la tasca i de l’esforç impagables d’aquestes associacions culturals de l’Olleria per portar endavant, una vegada més, una festa única. El pròxim 20 de juliol, un menudíssim tros de món demostrarà que, per viure l’alegria i les arrels populars, només cal la voluntat de la bona gent. I, en el tradicional sopar a la fresca, el nostre vell ancestre ens farà retrobar-nos amb l’essència del poble.

Formem part –ja ho hauran intuït– de l’exèrcit dels perdedors. No voldria caure ara ni en victimismes ni en megalomanies; hi hem pres partit decididament, i punt. El que és cert és que, des d’aquesta perspectiva, qualsevol victòria mereix ser celebrada. I si l’excusa és gaudir d’una formidable vesprada i d’una magnífica nit, estimats lectors, a què esperen per sumar-s’hi?

(Text per al díptic de la XXIV Festa de la Magdalena del 2019)

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.

Han estat quinze dies intensos entre París, València, Barcelona, València, París, Barcelona, amb Joan Fuster i Teresa Colom. Dijous vaig anar a la Universitat de Barcelona per a realitzar una comunicació en el col·loqui predoctoral “Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”. Escriptores catalanes a la contemporaneïtat. Hi parlava sobre els nens en la narrativa de Teresa Colom, concretament, en l’obra La senyoreta Keaton i altres bèsties (2015) -per a mi, un dels millors llibres dels darrers anys. Els organitzadors Francesco Ardolino i Helena González, no només van encertar en la coordinació i l’organització, sinó que, a més, ens van tractar immensament bé. González va dir, en acabar, que l’any que ve voldrien fer-ne una segona edició; tant de bo poder tornar-hi!

En acabar, vaig decidir prendre’m el camí de tornada amb una mica més de calma que el d’anada, i vaig anar a peu fins a l’estació d’autobusos. I, sense adonar-me’n, vaig ser a la plaça Catalunya. La cosa en si no té cap importància, ho sé, però en ser conscient on era, vaig buscar, en el cantó, la botiga d’Apple: cinc anys enrere, vaig esbrinar l’última nota que em quedava per saber de la carrera justament allí, en un dels ordinadors. Ho repetisc: la cosa en si no té cap importància, però em va traure un somriure. I, com que em coneixia la zona, vaig pensar que podria fer temps en l’apartat de llibres de l’FNAC.

De sobte, però, vaig veure un barret abandonat en la boca del metro; un barret gris, amb rombes com a decoració i una cinta negra que li pegava la volta, però un barret que ja no tenia amo, que ja no cobriria cap cap. Era gairebé idèntic al que em vaig trobar en el mateix lloc després de descobrir la nota d’Història de la Corona d’Aragó, tot i que més envellit: aquell era blanc; aquest semblava haver-se contaminat dels fums de la ciutat i havia agafat un toc grisós. M’hi vaig apropar i me l’hi vaig quedar mirant; hi havia una certa familiaritat en tot allò i, fins i tot, vaig estar temptat d’agafar-lo, però ho vaig deixar córrer. Si era allí, segurament ja no tindria cap utilitat i no entraria en cap tendència estilística. Quina olor devia fer aquella magdalena de Proust?

Llavors vaig canviar d’opinió: en compte de fer temps a l’FNAC, vaig preferir visitar altres llibreries de camí a l’estació, i vaig preguntar al Google Maps on era La Central (La Calders, a l’altra). El passeig cap a aquest indret em va permetre veure i fotografiar des de fora el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que, de nou, no té cap importància, però, què voleu?, a mi em feia il·lusió. Tot seguit, vaig enfilar pel carrer de la Llibreteria fins a la casa dels llibres. Aquesta no era la llibreria “gran” -va dir el dependent a una clienta-, però m’hi vaig tirar uns quants minuts fins a caure en La vida líquida, de Zygmunt Bauman, i Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero, “Nega”. Com sempre, al final, em va tocar eixir esperitat fins a l’estació. Barcelona va ser efímera, però la vaig deixar enrere amb el convenciment que, en poder, la revisitaré. El barret hi seguirà, per descomptat, però algun famolenc ja s’haurà menjat la magdalena del francés, i, com aquesta vegada, només serà un element del paisatge. Un element més.

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…