Blocs de VilaWeb

– Josep, vols que ens fem un café amb llet abans d’anar-nos-en? Pagues tu i la setmana que ve pague jo? No tinc solt i per no canviar, però, si vols, pague amb targeta, eh?

– Tranquil, pague jo este; recuperem la tradició del café de la vesprada i la setmana que ve repetim.

Parlàvem de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. Tu, quan tenies la meua edat, què… Era una pregunta recurrent mentre preparàvem el sopar -tu, les teues espècies, el teu formatge, el teu arròs, els teus macarrons, les teues truites; jo, el meu arròs, la meua carn o la meua pasta-, o mentre un dels dos escurava i l’altre mirava la televisió o destacava això o allò d’alguna xarxa social. Les darreres setmanes havíem anat atrafegats: l’un, amb els exàmens, i l’altre, amb una anàlisi hipertextual. No obstant això, malgrat que no volguera parlar amb ningú perquè odiara el món, relaxaves la nit amb la narració de les teues experiències, unes experiències que em transportaven huit anys enrere. M’agradava parlar amb tu (de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis), fins i tot, quan no tenia ganes de saber res del món. Dijous passat encara vam matinar per anar, a les sis i quart del matí, a la biblioteca; sense adonar-te’n, estaves a punt de crear un dels millors records.

Ens vam conéixer al setembre de 2017, a la classe de Retòrica; el dia de presentació us vaig dir que diguéreu el nom i el poble o la ciutat d’on veníeu. Sabia que eres de l’Olleria perquè dos estius abans t’havia posat en el Llibre de Festes al costat de Teresa, però no ens coneixíem. Fins aquell moment. Recordes la primera vegada que vam coincidir al pub? Tu eres Àngel, no? El professor de Retòrica? Mentre, de fons, els teus amics se’n burlaven. I després van vindre més dies al pub, i més confiances i confidències. Va, deixa’m fer-me una foto amb tu!, tot i que sabies que fins que no tingueres la nota posada això no podia ser. Amb un cert orgull, però, començaves a ser el meu alumne: sí, el meu alumne, això; el meu alumne, allò altre. La prudència deia que millor que els alumnes i el professor no compartiren espai d’oci, però amb tu era diferent: sense abandonar el caràcter festiu del moment, ens respectàvem mútuament; sabíem que allò era una orquestra o una discomòbil, i que la Universitat era la Universitat. Ens féiem bromes i acudits -més dèbils o més forts, tant se val-, i ens podíem fer la guitza com uns animals, però eres capaç de fer-me alçar del llit un divendres a la una de la matinada perquè ens férem una cervesa i reflexionàrem sobre política, sobre música, sobre amics, sobre amors, sobre somnis. I, per unes coses o unes altres, vam decidir que al pròxim curs aniríem a viure junts -amb companyia de Jesús- a València. Entre tu i ton pare vau trobar el pis a Vicent Zaragozà, i hi vam anar a ulls clucs.

Compartíem viatge d’anada i de tornada; compartíem ratllades mentals que semblaven un món i que, a hores d’ara, ja no recordàvem. Ens vam ajudar en l’estabilitat. Compartíem algun festival i molts concerts, també amb el teu germà Vicent, en qui he descobert un amic -i amb qui vam fer l’indi en la boda de Pep i de Vero-, o amb Esteban, sempre al vostre costat, o tanta altra gent que m’has anat presentant i que s’hi ha anat quedant. Compartíem plans hipotètics, com aquella visita a París durant l’estada doctoral per fotografiar-nos dalt la Tour Eiffel, o aquell esmorzarot amb Mireia que mai no vam acabar de perfilar. Compartíem família: Andreu, un dels meus millors amics, un germà, ara també era amic teu i cunyat. Compartíem vida. De fet, solíem dir-li, a tia tia Àgueda, que érem un matrimoni; ens tiràvem els plats pel cap com si portàrem cinquanta anys de casats, però ens ríem i somríem de tot i de tots amb la complicitat de qui se sap ben acompanyat. Havíem arribat a comentar, mig de broma, mig seriosament, que, quan acabares la carrera, aniríem a viure junts: Ie, imagina’t viure els dos en un piset, o en el poble, o ací, a València. No digues que no molaria! Ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens enteníem. Ideològicament, gairebé sempre hi estàvem d’acord; féiem el pallasso -no hi havia dia que, tot i que volguérem engegar-ho tot a rodar, no férem el pallasso- imitant veus i converses de determinats partits polítics. Érem uns apassionats de la llengua, del poble, de la terra, de la cultura, del país. I t’estimaves els scouts, t’estimaves la Morralla, t’estimaves la Nova, t’estimaves els teus amics del poble, t’estimaves els teus companys de classe, t’estimaves a Josevi i Maite, i a Vicent i Teresa; en definitiva, t’estimaves la gent que t’estimava.

Ahir em van dir que em quedara amb tot allò positiu que havia viscut amb tu. En aquestes situacions, es tendeix a idealitzar o a llançar tòpics, però és que què collons tenies tu de roïn? Què? Estar ple de vida? Estar ple de projectes? Estar ple d’anhels? Les teues ganes d’ajudar perquè hi haguera un clima harmoniós? Què, Josep, què collons tenies tu de negatiu? No vull haver de triar amb què em quede i amb què no: vull quedar-me amb tot. Vull quedar-me, al capdavall, amb tot el que durant aquests dos anys i mig hem compartit: ens hem conegut i has arribat a esdevenir un grandíssim amic, un dels millors, sens dubte. Em coneixies i he estat molt afortunat perquè m’has deixat conéixer-te; i he aprés tant de tu que aquesta entrada fa paràgrafs que s’ha quedat curta. No descobriré res si afirme que has estat una de les millors persones amb què m’he creuat; demà, o d’ací unes hores, la quantitat de gent que t’acompanyarà en el darrer passeig en serà una prova més.

El passat quadrimestre, per incompatibilitat d’horaris, no vam coincidir en les anades i tornades de València. El dijous 9 de gener, però, encara ens vam poder fer un café amb llet i ens vam amollar totes les penes amb bilis i totes les alegries que el 2020 ens podia tenir preparades. Estaves descobrint una persona i n’estaves molt il·lusionat; sí, Josep, ara et puc dir que era ella, que, efectivament, com creies, actuaria com ho ha fet. I ja t’ho mereixies. Vam seguir parlant del que faríem en acabar, tu, exàmens, i jo, la tesi; i, encara que no ho saberes, eres un dels motius per continuar habitant el pis de València aquest segon quadrimestre.

En baixar del cotxe, encara vam aparaular un café amb llet per a la pròxima setmana, per al pròxim dijous. Finalment, el vam ajornar de nou, perquè els dos havíem quedat. Però aquest dijous -el passat-, encara vam tindre la sort de poder xarrar Aitana i jo amb tu, que venies de veure Star Wars –tu eres un friki de Fuster i no passa res!– i de comprar-te uns cascos per a escoltar música –un capritxet, mira, regal de ma tia Àgueda. Esperava que algun dia poguérem fer un sopar els quatre, o el sis, si els ho déiem, a Andreu i Teresa, amb l’excusa de compartir, també, el compte de Netflix. Però el café amb llet va quedar pendent…

I saps? Me n’alegre, que el café amb llet quedara pendent. I me n’alegre perquè, com que te’l dec jo i no m’agrada deure res, sé que algun dia te’l pagaré, i t’obligaré, perquè no te’n tornes a anar, que em convides a un altre. Mentrestant, a cada glopet que faça quan me’n bega un, et tindré a la punta de la llengua, sempre present, com a bons cafeters que déiem que érem i que serem. I et podré tornar a veure. I t’agrairé que coincidírem a Retòrica, que m’ensenyares coses molt més importants que no les que la Guia docent m’obligava a explicar-te, o que em permeteres formar part de la teua vida. I podrem tornar a intercanviar pessics o punyades al braç. I et podré tornar a saludar des de la llunyania, fent broma, aliens a les reaccions de la resta. I em podràs tornar a fer respostes com a contraatac als meus acudits. I podrem tornar a riure i somriure. I podrem tornar a parlar de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. I et podré tornar a abraçar. I ens podrem dir, a la nostra manera, que ens estimem. Perquè, a pesar que ja ho saps de sobra, encara no ho havia escrit al llarg d’aquestes paraules: t’estime, Josep, t’estime moltíssim.

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra (Mt, 5, 39). Som responsables dels nostres actes, però també som responsables dels actes que permetem per part dels altres. Justament per això: per permetre’ls. No podem evitar que hom obre com obra, malgrat els avisos, malgrat els aclariments i malgrat les cent trenta-dues xarrades que, en principi, donaven un tema per tancat i per solucionat. No podem evitar-ho, deia, però sí que podem elegir si ho acceptem o no. I si ho acceptem, si entrem en les regles d’aquest joc alié, només ens queda aguantar-nos i resignar-nos quan, inevitablement, com apuntava adés, hom obre com obra. L’altre dia escrivies que eres un somiatruites; hui escrius que, de la mateixa manera, eres un malpensat i un desconfiat. Per aquest motiu, no té mèrit si, de huitanta coses de què desconfies, tres t’acaben donant la raó; és estadística. El cas és que allò de pensa malament i -la majoria de vegades- ho encertaràs, se sol complir. Estadística? Tant se val; el problema és seguir permetent i acceptant, perquè, tot i que hom obre com obra, no hi ha cap mala intenció darrere; perquè, tot i que hom obre com obra, la condició humana tal; perquè, tot i que, etcètera. I, continuant amb l’estadística, amb la matemàtica, comences a comprovar que la bossa que alberga la gran paciència que t’has descobert té una minúscula escletxa que provoca un lleuger desinflament a mesura que, a l’altre costat, la decepció s’hi va introduint amb un degoteig imparable. Amb el respectiu retorn de fantasmes. Amb la respectiva reproducció d’inseguretats. Però, com apuntaves a l’inici, això és responsabilitat teua i només teua. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra (Lc, 6, 29). I després no et queixes si les galtades fan mal, pesat.

Hi ha cançons que són refugi; cançons que, potser, fa anys que no escoltes -i quan dius anys, són anys, molts anys- però recordes l’efecte guaridor que van tenir en el seu moment. Allà pels darrers mesos del 2007 t’havies proposat assolir un objectiu en el Batxillerat, i veies que, malgrat que amb els resultats del primer trimestre no hi anaves desencaminat, quedava una mica lluny. El primer trimestre dels sis que t’ocuparien el Batxillerat: te’n trobaves a les beceroles, però, impacient com eres, volies ja que tot rutllara com el mecanisme d’un rellotge… fins que vas escoltar la veu de Lluís Llach cantar el poema del grec Konstantino Kavafis. “Viatge a Ítaca” ja formava part de la teua biblioteca musical personal, però no va ser fins després de les notes del primer trimestre que va prendre sentit. El viatge seria llarg i hi hauria camí perquè caigueres, t’alçares, tornares a caure i et tornares a alçar. L’escoltaves una vegada i una altra, i una altra, i visualitzaves aquell darrer concert a Verges amb un enèrgic Pep Guardiola movent el cap al ritme de piano i un Jordi Sànchez -llavors desconegut per a tu- torcant-se alguna llàgrima. Llach i Kavafis t’alliberaven, et desinflaven, et permetien respirar. Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. L’objectiu del Batxillerat no es resoldria al desembre del 2007, ni al gener següent, ni tampoc al març. De fet, era preferible que s’estenguera, que s’allargassara, que no acabara a la primera cantonada. Tingues sempre al cor la idea d’Itaca. I amb Ítaca al cor, i al cap, efectivament, vas anar viatjant fins que al maig del 2009 vas aconseguir la meta. Aquell dia vas ser feliç, però, com gairebé sempre, efímerament. Havies vist Ítaca, sí; tanmateix, se’n tornava a allunyar.

Hi ha cançons que són refugi; “Viatge a Ítaca” n’és una, sens dubte. El concepte -una mica suat, sí- d'”Ítaca” resulta atractiu, encisador, addictiu, necessari. Tots, en realitat, tenim d’una manera més o menys clara, d’una manera més o menys modesta, una Ítaca que ens encoratja. Més lluny, heu d’anar més lluny dels arbres caiguts que ara us empresonen. I, quan els haureu guanyat, tingueu ben present no aturar-vos. No t’atures; marca’t més metes i objectius, camina, cerca, evoluciona, sobrepassa el hui que t’encadena, i ves més lluny, sí, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta. Ara que sofreixes certes obnubilacions derivades d’un present incert i insegur, recorda Ítaca, recorda què et va moure a voler arribar-hi, recorda què et va produir el desig de vorejar l’illa. La lluita quotidiana, al capdavall, és contra la imatge que et retorna el mirall, contra els fantasmes que han fet niu dins teu. El cant de les sirenes -unes sirenes ben arrelades en algun racó del cervell- pretén que hi ancores i en desistisques. Però et vas proposar créixer perquè volies millorar la teua pròpia versió.

Hi ha cançons que són refugi; un clic al cap et va fer buscar “Viatge a Ítaca” al Youtube fa tres nits. De vegades, coneixeràs realment qui hi és i qui no; de vegades, et sentiràs sol i pelat de rametes; de vegades, la teua condició de somiatruites et farà replantejar-te l’existència. Però la certesa serà que Ítaca continuarà esperant-te, independentment de l’entorn, de la soledat o del teu idealisme no compartit. Ítaca, vista amb prismàtics, serà allà, per omplir-te xarxes de volguts estels i per redescobrir-te els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences. Així que agafa de nou el rumb, llança’t a l’aventura, lleva’t pressions que ara no convenen, prioritza les onades que vols naufragar i esquiva les que et fan nosa. Ítaca és el destí, amb tota la càrrega que Ítaca té per a tu, però gaudeix i aprén del camí, fes-te el favor. Ítaca…

Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

Hi ha un breu diàleg interessant en la sèrie How to Get Away with Muder entre la professora de dret penal i advocada Annalise Keating -personatge interpretat fantàsticament per Viola Davis- i un alumne nou, Gabriel Maddox. Aquest, que, tot i ser d’un curs menys, és un dels elegits per a realitzar la seua assignatura, li etziba: “Annalise, busque respostes; estic sol a la vida”, a la qual cosa Keating respon amb un senzill “tots ho estem; se’n diu madurar”. Vaja, no és aquesta la conversa literal, però tant se val, el contingut és el mateix.

La maduresa va lligada a la soledat. Trobe la contestació de la protagonista totalment encertada, encara que no ha calgut que vinguera la ficció per descobrir-ho; quantes vegades hem escoltat la metàfora d’eixir de l’ou com a sinònim de créixer? Hom se’ns imagina dins la closca, abrigats pels nostres, que ens donen calor fins que en volem sortir. Més endavant, encara en portem per barret un trosset, com aquell personatge divertit de dibuixos animats, fins que ens toca volar. I quan volem, bé perquè els que ens havien acompanyat des del principi ja no en tenen facultats, bé perquè la llei natural els ha anat escolpint en la memòria, bé perquè hi ha una divergència d’interessos, volem sols. Tot això és un tòpic, sí. Però el cas és que estem sols.

D’altra banda, hi ha qui reivindica una falsa independència, que no ens cal ningú per poder existir, que sense la gent reeixirem millor en la vida, i etcètera. Tanmateix, convindria no oblidar que som un zoon politikon, vulguem o no, i necessitem teixir una xarxa social -una xarxa social real, sense ciberamics o fòlouers- que ens cuide i que hem de cuidar. I aquesta n’és la clau: és necessària la reciprocitat. El problema arriba quan hom creu que té la potestat d’exigir que només ha de ser cuidat, perquè el seu projecte vital té més valor que no el de la resta; emparat per aquest poder autoatorgat, talla un fil cosit amb temps i paciència. Després, farà cara d’estranyesa i exigirà perquès, però amb tota seguretat farà tard; el fil sol ser irreparable.

Ben pensat, potser caldria matisar la frase d’Annalise Keating. En realitat, en realitat, en realitat, no estem sols; créixer, madurar, és podar un bonsai -un altre tòpic, ara de les relacions personals, ai!- amb parsimònia. No sempre són les branquetes les que es podreixen i cauen; de vegades, també hem de cercar les millors tisores i, txas!, anar eliminant-les. De totes maneres, estem tocats per la sagrada condició humana; de segur que en alguna ocasió errem el tall i acomiadem gent fabulosa mentre d’altra per qui només som meres eines per aconseguir el seu objectiu hi roman. Per sort, aquestes branquetes acaben omplint-se de putrefacció i esdevenen fàcilment localitzables. Les rames que hi resten, aquestes, aquestes!, són les que cal nodrir. No?

De vegades, costa descobrir-ho: que si allò dels arbres i els impediments per veure el bosc; que si allò de la llum cegadora que t’ompli les hores del dia i t’evita fixar-hi la vista; que si les màscares impressionen perquè et venen una realitat irreal; que si. Però és quan, com que cal fer foc, tales un arbre, dos o tres, i llavors observes el bosc; però és quan, com que pitges l’interruptor i apagues els focus, les pupil·les tornen a la seua mida original i atrapen el que s’hi esdevé; però és quan, com que els fils de les màscares estan massa tensats i comencen a fer-se malbé, aquestes cauen i la veritat s’hi fa present; però és quan, com que. I és aleshores quan s’hi revela tot, i ja no hi ha punt de retorn, i per més que hom ho vulga maquillar, de res no serveix: l’absència d’ornamentació i de retòrica comporta, irremeiablement, la presència de la certesa. Ara; ara és el que s’és, tan lluny del que s’hi havia pregonat durant tant de temps. Una bombolla dominada pels designis d’una solidaritat cínica; una bombolla d’egocentrisme amb el jo dalt l’altar per a gràcia de la plebs; una bombolla farcida de pseudoempatia d’autoajuda. I la desviació momentània d’una papallona l’ha rebentada. “Guarda’t d’amics”, i etcètera, i seguim sense fer el cas que hauríem de fer-li, al mestre. El microones, però, avisa que ja són a punt: rosetes.

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dermatòleg o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, és l’últim any de tesi! He llegit, això sí, ai!, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, tot i que no he llegit tot el que voldria haver-ho fet. Els autors més repetits, ara ho veureu, han estat Cristina Fernández Cubas, en castellà, i Martí Domínguez, en català; un descobriment i un redescobriment, respectivament. En fi, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

– Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

– Secundaris, de Núria Cadenes

– La sega, de Martí Domínguez

– Contes de Nadal políticament correctes, de James Finn Garner

– Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders

– El extranjero, d’Albert Camus

– 84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

– Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

– Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

– La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas

– Disset pianos, de Ramon Solsona

– Petita crònica, d’Stefan Zweig

– Pedra de Tartera, de Maria Barbal

– La primera pedra, de Sergi Pàmies

– El fracassat, de Martí Domínguez

– Último día de un condenado a muerte, de Victor Hugo

– Les millors vacances de la meva vida, de Neus Canyelles

– Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig

– Pugeu la biga mestra, fusters!, de J. D. Salinger

– Seymour: una introducció, de J. D. Salinger

– Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero “Nega”

– El Aleph, de Jorge Luis Borges

– La tiranía sin tiranos, de David Trueba

– Mi hermana Elba, de Cristina Fernández Cubas

– Los altillos de Brunal, de Cristina Fernández Cubas

– Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

– El soroll del temps, de Julian Barnes

– Els romanents, de Víctor García Tur

– L’esperit del temps, de Martí Domínguez

– El camino, de Miguel Delibes

Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.

L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.

Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.

Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.

Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.

Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…

El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

A molts joves -jo encara m’hi incloc, compte!-, ens envaeix una nostàlgia intermitent, una melaconlia que espera un mínim gest, una mínima olor, una mínima melodia per florir-hi. La indústria del cinema i dels videojocs ho han sabut explotar: noves versions de pel·lícules que marcaren les nostres generacions, com El Rei Lleó o Aladdin, o els Pokémon constants i continus i les noves aventures de Mario Bros, etcètera, en són una prova. En realitat, és una manera de fer-nos tornar al refugi de la llar, a la nostra infantesa, quan l’única preocupació era rebobinar el film per tornar-lo al videoclub o guardar-lo a la prestatgeria, o superar el monstre final, o triar entre Squirtle, Charmander o Bulbasaur. Les vesprades d’estiu eren monòtones: esperàvem el moment d’eixir de casa per patir calor, però sempre hi tornàvem, i hi dormíem. I teníem la certesa que, malgrat que hi haguera nous reptes, tal dia acabarien festes del poble i a la setmana següent tots ens tornaríem a trobar a l’escola, o, ja més majorets, a l’institut.

Sovint pense que aquesta és la clau d’aquesta nostra -repetisc que m’incloc encara en el grup dels joves!- nostàlgia intermitent: la incertesa i el dubte del demà. En entrar en la vida laboral -la vida adulta-, les pautes diàries van ser unes altres, sense opcions de fer plans a llarg termini. En el curs que començarem, per exemple, encara sé on seré, però, i l’altre? I també en altres àmbits, com el personal. Si gireu la mirada enrere, comprovareu que no estan els mateixos de fa un any; la majoria hi ha romàs, sí, però quants en quedaran l’any que ve? N’hi haurem sumat, de segur, però la nostàlgia mira el passat, no el futur. I és aquesta la por; més encara, després d’haver viscut unes setmanes com les darreres, seguts en muntanyes russes gairebé permanents. Per això, necessitem, de tant en tant, tornar als orígens, sentir-nos com a casa, sentir-nos casa.

Tot aquest fenomen, però, no està renyit en el fet de saber afrontar els nous camins, les noves vies que s’obriran a mesura que se’n tanquen d’altres, mirar el pròxim dia, la pròxima setmana o el pròxim mes a la cara i saber que ens els menjarem. Com sempre ha passat. Com sempre hauria de passar. Però, com sempre també, amb aquesta buidor d’estòmac que queda quan ha passat agost i comença setembre. Època de deixar enrere les hores lentes i reposades, de tornar a repicar teclats, d’endreçar burocràcies, d’abusar dels cafés i de ser engolits per l’estrés; època també de comiats, de distàncies, d’enyors, i de planificar els nous encontres. Una època de bilis negra que cal saber tenir a ratlla perquè no ho enfosquisca tot i quedem ancorats en un moment i un espai cada segon més pretèrits.

Ens han educat -si més no, a alguns- que cal posar-nos en el lloc de l’altre; de fet, comprenem, per exemple, què és una injustícia perquè ens posem en el lloc de qui està sent injustament jutjat. No hi ha res de més solidari: què faries si fores tu? Aquesta capacitat -no a l’abast de tothom ni totdon- supose que deu ser l’empatia. El DIEC la defineix d’una manera més mudadora: “Facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona”. Faria bé més d’un en mirar-se la desgràcia del Mediterrani i la gran tasca de l’Open Arms amb els ulls dels que han de fugir del seu país per misèria o per guerra, passen dies foscos on, mentre sobreviuen, veuen morir companys i, en arribar -si és que hi arriben-, troben odi, no per ser estrangers -els britànics i els francesos tenen barra lliure-, sinó per ser pobres. Però això és un altre tema que mereixeria una entrada independent.

“No actues amb els altres com no t’agradaria que actuaren amb tu”. N’heu escoltat la frase, amb les variants que preferiu, veritat? Fàcilment, es pot donar el cas que a l’altra persona no li importe que actueu d’una manera o d’una altra, però n’heu fet la prova? Potser hi hauria sorpreses i indignacions. Si a tu (dins de les contradiccions que et guien) no t’agrada per a tu mateix alguna cosa, o no la trobes bé, ètica o moral, per què la fas? Fins que arriba un dia, un instant, un sol moment, com un clic, res, un txap!, que et fa començar a preguntar-te si no caldria canviar el sentit de la sentència: actua amb els altres com creus, o com saps, que actuaran amb tu. Al capdavall, això també és la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació”, etcètera, malgrat que es canvien els rols dels subjectes. En altres paraules: seguim posant-nos en el lloc de l’altre. Per què, però, hem de ser nosaltres els que anem amb cura i sempre posem l’altra galta evangèlica? Qui té, doncs, el concepte d’empatia mal aprés? Què entenem per empatia? “El poble diu: ‘Fer com fan no és pecat’. O siga: ‘Com més serem, més riurem'”, escriu el mestre. Però hi ha un certs principis que no et permeten riure, per més que hi siguem. Ara bé, potser, seguint els manuals de poesia i de les figures retòriques, ací perdre seria guanyar? Maleït insomni!

No sé si alguna vegada us haurà passat que quan tot sembla tenir una certa estabilitat us entra por que s’espatlle. Pel que he llegit en alguna xarxa social, sí, hi ha gent a qui li passa. A mi, ho reconec, des de menut que m’acompanya aquest sentiment: quan alguna cosa rutlla com m’agradaria que rutllara durant un període de temps bastant llarg (més d’una setmana, compte), m’entra l’ai que tot es capgire. De vegades, abans de pensar-ho, ja hi ha ocorregut; de vegades també, s’hi esdevé uns dies després. El cas és que sempre que ho he exposat m’han replicat que soc un pessimista i un negatiu, que ho solc veure tot negre, que no sé gaudir dels moments d’alegria i de felicitat perquè pense en el que vindrà, i etcètera. No negue res del que m’etziben… o no ho negue per complet, perquè trobe que sí que sé viure els moments quan arriben, encara que siga a la meua manera. Però, és clar, no soc balhòstia i sé que després ve la baixada. Quan semble que tot, tot, tot vaja bé, cal sospitar-hi: per on vindrà la bufetada? Perquè, no en dubteu, venir-hi, hi vindrà. Està demostrat.

“És que atraus les males vibracions d’aquesta manera!”, sí, i tant, igual que si somrius a l’univers, l’univers ajudarà que faces possibles els teus somnis. No depén del context social, polític, cultural, econòmic, no, a quin sant?, depén dels planetes alineats que formen una boca i amb les estrelles a cada comissura dels llavis. Pensa, pensa així i el bac serà galàctic -hehe, molt roïn, sí, què voleu. Sempre hi ha senyals, sempre, seeeeempre (amb tantes e com desitgeu) que ens demostren que no ens hi podem acomodar. Per tant, supose que una manera de prevenir-ho -tan lícita com qualsevol altra- és posar-nos una cuirassa d’esperar els moments no tan agradables. Per sort, això també serveix per quan venen desgràcies, que intueixes que la cosa canviarà -en algun moment- a bé. Però, si ho analitzem, la cuirassa aquesta no funciona igual; si estem vivint un període de temps no gaire bo, ens costa més imaginar que remuntarà. Som negatius? Som pessimistes? Potser sí, per què no, però preferisc etiquetar-me/-nos com a realistes amb tendències negatives. Realistes i punt, ben mirat. I ja pare, que és de nit, és agost, fa calor, no ha quedat l’entrada justament com jo volia, i bla, bla, bla, que quedarem com Camot.

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2019. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2018, que va tenir lloc el divendres 27 de juliol de 2018. Vinga, us hi esperem!