Un diumenge ben diumenge
Hi ha dies més grisos que d’altres, malgrat que la llum del sol impregne aquells indrets sense ombra -oh, que poètic que queda tot quan hi poses llum i ombra, sol, contrastos de paisatge; oh!-. Des de fa un temps, l’A. i jo etiquem determinats diumenges -la majoria- com de “diumenge ben diumenge”. Hui és un d’aquests diumenges ben diumenge -tot i que ahir també fou un dissabte ben diumenge, i despús-ahir, un divendes ben diumenge, i etcètera. Potser hi té alguna cosa a veure la setmana i un dia (de moment) d’aïllament; potser hi guarda alguna relació que la setmana que ve torne a Leeds; potser hi ha alguna relació amb el fet que, a la seua companyia, m’hi acostume de seguida, i després coste molt més reacostumar-me a la normalitat. O potser és que algú es va inventar que demà és el blue monday i a mi se m’ha avançat. O potser és que està a punt de fer dos anys que allò de Josep ens canvià una mica a tots, que vam veure com n’érem, de fragilíssims, d’insignificants, que de res no valia estar ple de vida si un matí, de sobte, el cos o el cor deien prou. O potser és que fa un any que Pipo no hi és, i la casa està més buida, més major, més estancada. O potser és que també hi ha moments que cal aturar-se una mica, mirar què s’ha fet i què s’hi pot fer encara, respirar i confiar en un mateix. Jo què sé. Hui és un diumenge ben diumenge, d’aquells de posar-se música, certes cançons en bucle, per porgar la pena, per si se’n va ja d’una i permet que seguim el camí.