30 vegades gràcies

No començaré dient que aquest està sent -i quasi ja «ha estat»- un estiu estrany per no repetir-me, però que ser-ho, ho és, i etcètera. Segurament, a més de les raons ja exposades, hi influeix l’entrada en els 30: el passat 22 d’agost vaig entrar en aquesta nova dècada. A ulls del denaí -que segons en quines circumstàncies és principi i fi de la identitat- i de certs indrets administratius, una xifra més; a ulls personals, la constatació que, per molt que l’eslògan i la frase wonderfulista diguen el contrari, hom mai més no tornarà a ser jove. (Bé, en els 29, en els 28, en els 27… tampoc no es tornava a ser jove, però una mica de retòrica muda més el text.) Quants camins ja no es poden recórrer amb 30 anys? Quantes primeres vegades ja no ho podran ser? Quantes oportunitats perdudes no es podran reprendre? Una mena de pressió o d’angoixa s’hi instal·la, i comença a fer-ne memòria constant: ja has passat trenta anys de vida, i t’han passat, a mesura que avançaven, volant; a aquest ritme, els pròxims trenta no tardaran gaire a ser un fet -si és que aconsegueixes sobreviure’ls, perquè l’atzar és un fill de puta i el matí menys pensat et pren la vitalitat i els projectes i… Però aquesta entrada no pretenia ser cap reflexió profunda ni existencialista, només té la intenció de posar per escrit una sèrie d’agraïments.

El dia abans dels 30, el dissabte 21 d’agost, ho vam celebrar. I dic «vam» perquè aquesta celebració només té importància i sentit quan recau sobre la col·lectivitat, sobre la «meua» col·lectivitat. Sobre una col·lectivitat feta de família i amics. Sobre una col·lectivitat feta de la gent que estime, que estime moltíssim; de la meua gent. Sobre una col·lectivitat que, tot i que la somiava completa, no va poder ser-ho del tot perquè no tots hi van poder venir per una raó o per una altra, però que, tanmateix, vaig sentir ben a prop. Vaig ser feliç: ho vaig ser moltíssim -de nou, l’adverbi de quantitat dalt de tota l’escala de menor a major, que els estudiants d’un A1 de català haurien d’estudiar-, envoltat de les persones que van passar el dia amb mi físicament -per privat, a distància, també hi van ser. La idea de l’acte va nàixer tres mesos abans, mentre Aitana i jo anàvem amb cotxe no-sé-on: crec que vull organitzar algun tipus de festa, dins de les limitacions i de les restriccions sanitàries, per festejar la fi de la tesi i la incursió en aquesta nova edat. La seua il·lusió, que gairebé doblava la meua, encara m’hi va encoratjar més. I, en un xip-xap de tres mesos, ja érem en el dissabte en qüestió. I van començar a arribar-hi tots, i vam beure cervesa, i vi, i cassalla, i gin-derivats, i vam menjar tot el que ens van traure, i em van cantar l’aniversari feliç, i em van fer un munt de regals que no m’esperava (i quan dic un munt vull dir, sense exagerar, un munt: un marc de fotos amb els amics en diferents etapes de la vida; una motxilla i unes esportives per jugar a pàdel; un pack de diverses cerveses; una botella de ginebra; una camiseta personalitzada amb un dibuix de Joan Fuster i el famós «o ara, o mai»; una camisa, uns pantalons, una dessuadora, una camiseta tèrmica; un adaptador d’endolls anglés; el llibre Plantem cara, de Joan Solà; una camiseta i uns vaquers), i vam fer volantins, i ens vam banyar en la piscina, i vam recordar els que no hi eren, i ens vam abraçar -estàvem vacunats-, i ens vam dir que ens estimàvem, i tant, i tant de pressa com va succeir tot.

No em vaig cansar de dir-ho fa dues setmanes i, per tant, no me’n cansaré ara: moltíssimes gràcies a Alberto i Nallive, Alejandro i Àngela, Álex, Álex i Raquel, Andreu, Ángel i Cris, Bernat, David, Juane i Noelia (i Vera i Lia), Julio, Pep i Veronica, Sergio, Carlos i Paula, Ximo i Maria, Vicente, Daniel, Jorge, Oscar i Laura per regalar-me aquell dia, per ser família, per ser vosaltres. Moltíssimes gràcies, també, a Sandra i Vicent, Estefania, Irene i Manu, per fer-me sempre costat i pels regals, tot i que, per desgràcia, no hi vau poder ser. Moltíssimes gràcies, igualment, a Dani, Sergi, Manuel, Aitor, Josep, Maria, per les cerveses i pels esmorzars anteriors i/o posteriors, i per ser-hi a pesar de la distància. Moltíssimes gràcies, papa i mama, bàsicament, per haver-me donat la vida, i no parle sols des del punt de vista biològic; amb ells, vaig bufar els ciris dos dies després, que hi ha tradicions que no s’han de perdre. I moltíssimes gràcies, Aitana, bàsicament, per tot: per encoratjar-me a tot, per animar-me en tot, per ajudar-me en gestions angleses -i no angleses-, per ser refugi contra tot allò de què ens hem de protegir, per voler que fem part del camí junts. Gràcies, 30 vegades gràcies. I gràcies a tanta gent que m’ha acompanyat fins ací, que segueix al meu costat, que em guia i que em vol bé, que m’ensenya i de qui aprenc tant, que em són referents i models. L’amor i la gratitud són infinits. Com també gràcies a tota la gent que, per un mitjà o per un altre, per whatsapp o per missatge de text, per xarxes socials o per algun estat o història, va perdre una estona del seu dia i em va felicitar. Gràcies. De veritat, moltes gràcies.

L’endemà, amb la calma d’un diumenge d’estiu, hi va aplegar el baixó. 30 anys. Número redó. 30. Més prop dels 40 ja que dels 20. La mena de pressió i angoixa tornava a surar-hi. Però anem a pams. Vaig decidir celebrar l’arribada a aquella edat perquè és una nova dècada i perquè han estat mesos frenètics cara a la pantalla elaborant la tesi, però, sense saber-ho quan Aitana i jo ho vam planejar, aquell dinar també tenia un cert regust de comiat; no només de comiat dels camins que ja no podrem recórrer, o de comiat de les primeres vegades que ja no podran ser, o de comiat de les oportunitats perdudes que no es podran reprendre. De comiat físic, de distància, de posar punt i final a una etapa i començar-ne una de nova. Però això, com diria aquell, hui no toca. 

Nota: En plena època de sobreexposició d’imatges, potser un clar símptoma que aquell dia ho vam passar molt bé -vull pensar-ho, si més no- és que no en va quedar gairebé cap record fotogràfic; els que hi ha, però, tal volta és millor deixar-los per a la intimitat.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent