Vint-i-dos

Un dels temors que -hui que hi he pensat- m’ha vingut de sobte és oblidar la veu dels que ja no hi són. És fàcil tenir-ne present la cara, les faccions, els gestos, la forma de caminar -les fotografies hi ajuden-, però hui m’ha entrat la por sobtada de no recordar la teua manera de parlar, d’expressar-te, i he anat a cercar algun àudio de veu en les converses de WhatsApp que tinc guardades. No n’hi he trobat cap; segurament, les que teníem es quedarien ancorades en un altre dispositiu. Però sí que hi era la breu conversa que mantinguérem per escrit el dilluns 2 de desembre de 2019 -breu, perquè tu eres més de parlar en persona i, sobretot, perquè ens havíem de veure a la nit (els missatges eren del migdia)-; l’he llegida i he somrigut amb una sensació amarga però feliç perquè, entre nosaltres, érem nosaltres, sense màscares:

14.02 Àngel: Per molts anys, amic!

14.02 Peppo: Moltes gràcies, chermà!

14.02 Àngel: Només era per si, Déu no ho vulga, se’m passava dir-t’ho en persona.

14.03 Peppo: No, home, no!

14.03 Àngel: Quan et veja, et pegaré un mos al peçonet i et diré lo molt que et vull! [Emoticones amb besets].

14.03 Peppo: [Emoticones amb ulls amb forma de cor].

14.03 Peppo: Ara sí que m’has deixat tontet!

14.03 Àngel: Ja m’ho imagine [Emoticona amb cara pícara].

Inconscientment, he llegit la teua part del diàleg amb el teu to, amb la teua veu, amb el teu riure, i m’he desangoixat. Hui n’hauries fet vint-i-dos, i, encara que no ens hauríem trobat en aquell tercer pis de l’avinguda de Vicent Zaragozà perquè tu ja series graduat en Història i jo ja no viuria a València, t’haguera emplaçat perquè ho celebràrem el pròxim dissabte 11. No t’haguera mossegat res, però t’abraçaria fins que ens en cansàrem. I beuríem cervesa, i vi, i cassalla. I ens posaríem al dia. I m’explicaries que no sé qui va fer no sé què, i jo et retrucaria que segur que no era per a tant, que eres un exagerat. I. I. I… I m’he de conformar dient-t’ho ara, en silenci, abans de dormir.

Per molts anys, amic! T’estime. I et trobe tant a faltar…



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent