Publicat el 19 d'agost de 2021

Un estiu ben estrany

Està sent un estiu ben estrany. Molt estrany. De fet, si fórem en una classe d’A1 de català i hi trobàrem una activitat d’ordenar de menor a major els adverbis de quantitat, veuríem dalt de tot l’adverbi que concretaria el nivell d’estranyesa de l’època estival que vivim. “Moltíssim”? “Massa” té un matís una mica negatiu, no? Bé, tant se val; crec que el concepte queda clar. És el primer estiu en nou anys que no hi és Pipo, i el primer en cinc llargs anys que no “he de fer tesi”, perquè -i encara no ho havia dit per ací; de fet, se’m fa estrany escriure-ho fora del whatsapp-, senzillament, ja he acabat la tesi, i n’he fet el dipòsit, i espere la data per a fer-ne la defensa, i… Potser són aquests punts suspensius els que generen la raresa del present estiu.

Recapitulem la cronologia dels fets. Des de l’estiu del 2009 fins a l’estiu del 2020, l’esquema s’ha repetit invariablement: acaba l’agost i al setembre cap a la Universitat de València, primer com a estudiant de grau, després com a estudiant de màster, a continuació com a doctorand -alternant-ho amb una feina de professor de cursos del Mitjà i Superior de Valencià, i amb una beca a l’Arxiu Joan Fuster de Sueca- i, finalment, com a investigador en formació gràcies a una beca de Formació de Professorat Universitari (FPU). Dotze anys -més d’un terç de la meua vida!- amb una rutina que, en cap cas, s’ha tornat avorrida; al contrari, ha estat plena d’experiències i d’aventures, algunes de més divertides que d’altres, que m’han ajudat a conformar la visió del món que tinc en l’actualitat. La finalització del contracte de la FPU i el dipòsit de la tesi doctoral -compte!, el dipòsit, que no la lectura- han marcat un punt i a part en la carrera acadèmica. Ara, què? La pregunta, que començà com una remor ja a l’endemà de concedir-me l’ajuda FPU -el 2016-, anava guanyant un pes important en les últimes setmanes de redacció de la tesi. I ara, què? No negaré que la pressió i una mica d’angoixa pel futur mostraven unes urpes incipients que arrapaven per dins. I ara, què.

Ara ens trobem davant d’aquest futur -de moment, a hores d’ara- una mica incert, però que mostra una llum llunyana i reiniciadora amb un accent anglès. Se’m farà estrany que arribe el setembre i no veja Carme -Carme Gregori, directora de la tesi, que m’aguanta des de fa quasi deu anys, entre el TFG, el TFM i el doctorat, i a qui en alguna ocasió he estat a punt de provocar-li algun infart; com que l’agraïment és etern i mereix més que unes línies entre guionets, en aquesta entrada em limitaré a consignar una minúscula part de la gratitud que li dec-, ni comente els (mals) fitxatges del Barça o el comiat de Messi amb Vicent -Vicent Simbor-, ni li pregunte a Ferran -Ferran Carbó- com han anat les vacances, ni salude Ramon -Ramon X. Rosselló- i ens fem cinc cèntims de si hem fet o hem deixat de fer alguna cosa les setmanes anteriors, ni encaixe amb Gonçal -Gonçal López-Pampló- i ens desitgem una bona represa de curs mentre l’interrogue sobre les novetats de Bromera, ni coincidisca amb Gemma -Gemma Lluch- o amb Vicent -Vicent Escartí- pels corredors, ni ens preguntem Rafa -Rafa Roca- i jo com ens va, ni parle amb Enric -Enric Izquierdo- sobre algun tema d’edició o d’esport, ni em trobe a Josep -Josep Ribera- en la sala de professors imprimint alguna activitat, ni em creue amb Miquel -Miquel Nicolàs- entrant o eixint del despatx, ni sàpia de primera mà quina una en porta de cap Andreu -Andreu Sentí-, ni analitze amb Laia -Laia Miralles- com és l’estudiantat que enguany s’ha matriculat a l’assignatura de Retòrica, ni observe com Jesús -Jesús Jiménez- es trenca el cap pel Departament però ho porta endavant amb tanta serenitat, ni intente complir amb el que ens demanen les Inmes -Inma Carrasquer i Inma Genovés-, Maria -Maria Iborra-, Enri -Enri Chicote- o Vicent, ni ens posem al dia de les nostres vides Manel -Manel Badal- i jo, o ens preguntem com han anat les vacances amb Maria -Maria Saiz-, ni banalitze algun problema amb Maria Josep -Maria Josep Cuenca-, ni… Se’m farà estrany, sí, i molt. Moltíssim. L’últim adverbi de quantitat en la gradació de menor a major. He estat molt ben cuidat, he estat molt ben atés i, als antípodes del rumor -confirmat en alguna ocasió, tot siga dit, per doctorands d’altres universitats- que els becaris estan explotats, m’han fet sentir com un més; sobretot, és clar, Carme, que, des del primer dia, em va etzibar que jo era un professor més de la plantilla i que m’hi havia de fer valer, com a tal. Han estat uns anys molt, molt feliços. I la paraula gràcies es queda tan curta… Ai!

Està sent un estiu ben estrany. Estranyíssim. Ja ho he dit. El 14 de juliol -quan vaig registrar el pdf amb el treball dels darrers anys a la plataforma de la UV- va marcar un punt d’inflexió; des d’aleshores, crec que ni he obert un nou document word ni he llegit cap pàgina de Joan Fuster. I ja tocaria, sí. Però aleshores encara no sabia que el 20 de juliol s’iniciaria un compte enrere que faria vertigen i que avançaria el temps fins al punt que ja siguem a 19 d’agost. Els dies es precipiten massa de pressa, i ja hem passat més de mig agost! En tot aquest mes i poquet, he passat una quarantena, he completat la pauta de vacunació, he vist unes quantes pel·lícules i un parell de sèries, he llegit cinc llibres, he fet quasi tres quartes parts d’un curs d’italià de nivell A1/A2, he assistit a una desena de classes d’anglés, i he participat en un torneig de pàdel amb els respectius entrenaments. I tot, n’estic gairebé segur, per tal d’evitar enfrontar-me als punts suspensius que apuntava a l’inici. Espere que, amb aquesta entrada, reprenga a poc a poc una espècie de rutina -i la rutina inclou, a més de l’activitat al bloc, l’obertura del word i la lectura de (més) Joan Fuster- que em permeta tornar al punt d’abans del frenesí final de la tesi doctoral i encarar ben despert i viu el nou camí que prompte s’enceta. De moment -ja vegeu la ximpleria-, he canviat la capçalera d’aquest espai amb uns colors que en retornen una mica a l’origen; deu ser l’equivalent al típic tall de cabells amb què s’inicia una nova etapa, no?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de DLLCA (UV), General, per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent