Un conte de xiquets
Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella nit de setembre la va veure en una foto d’escola; era fàcil fixar-s’hi, tot siga dit: desprenia una claror que pretenia fer-li competència al sol. Era el focus, el punt on covergien totes les rectes paral·leles. I n’emanava el toc de llum necessari per a -inconscientment- deixar la resta en la penombra; no n’era la intenció, és clar. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. No li diuen res i la deixen fer; ha heretat el costum de la referent major que, això sí, un bon dia, va abandonar, sense avisar, aquella tradició. Sabia coses, va viure coses, però no era moment de contar-li-les. Eren xiquets, amb un desnivell de coneixements i de vivències que s’hi va acabar imposant; la jerarquia es guanya amb el temps, i ella portava la davantera. I també tenia un núvol damunt que, de tant en tant, n’enfosquia el rostre. Però ell no ho va saber veure, com no va saber veure gairebé res. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Canvia d’indret: s’allunya del menjador i entra a la sala d’estar, es reballa damunt el sofà, agafa el comandament a distància i engega la televisió. Què hi deuen fer a aquestes hores? L’adolescència és dura: canvis, hormones, adaptacions, descobriments, primeres vegades, traumes, massa estímuls per algú que, com ell, ha patit de més jove certs comentaris per l’aspecte físic. I li’ls comenta, i ella, amb un somriure i carregada de paciència, el calma, l’anima, l’empeny. Voldria, des de la distància i la perspectiva espaciotemporal, compartir aquell núvol que, de tant en tant, li tapava el rostre. Però això ho sap ara: aleshores, no hauria sabut controlar-se a ell mateix i agafar només allò que necessitava. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. En el sofà, agafa una manta -fa fred fora; és un poble molt gelat- i se la posa als peus; aquella innocència dels onze anys, està a punt de perdre-la. Quan arriben al concert, una família d’arbres volen ser encantats; ell n’està encantat, de la vida i d’ella, però és un ignorant, un ignorant de tot, i no aconsegueix veure aquell núvol. Bé li agradaria ara aspirar-lo, agafar-ne una part, però llavors estava més pendent d’agafar insectes del terra. Voldria veure-la somriure. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquell jorn, a les portes dels dotze anys, quan la infantesa és a punt de finir, sent un soroll, però no hi dona cap importància. Serà el menut, que comença a agafar-ne el costum? Els records s’esvaeixen, com si miraren a través d’un espill entelat. Aquell juny va amb una bateta plena de flors; ell creu que no ha vist cap persona tan, tan, tan bonica i clara mai, i que tampoc no la veurà. La història, però, no li indica que està a no res de cometre el primer error; les decisions es decideixen, no es compren. No obstant això, recordarà aquell dia per sempre: l’estiu s’hi dona pas, i ella gira, i gira, i torna a girar, i li posaria una flor a l’orella, però seria un ornament sense sentit; no li calen ornaments sense sentit, perquè ja brilla i gira, i gira, i torna a girar, mentre riu, i el mira fixament als ulls, i hi clava fixament els ulls, i el travessa fixament amb els ulls, i arriba al cervell, al cor, a la panxa, a. Però el núvol, a poc a poc, va baixant i comença a col·locar-s’hi, al damunt. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella sèrie, la té enganxada a la pantalla, però, de sobte, desapareix el senyal. Pensa a avisar el pare, que n’és -i en serà- el salvador perpetu, però nota com unes mans l’agafen dels braços; prova a cridar i cridar, però la veu no li ix. Tampoc no li veu la cara a aquelles mans, que la impedeixen moure’s. Tanmateix, no té por; no té gens de por, que ella sempre ha estat molt valenta. Només li sap malament que no l’escolten i que, si desapareix, la família en patisca la pèrdua. Encara es veuran una última vegada en un banc als afores, perquè el lloc oficial de quedada, aquella espècie d’amfiteatre de mentida, té gràcia de nit, sota les pampallugues celestes, no de vesprada. Ara bé, això, que és l’última vegada, només ho sabran amb el pas de les setmanes, dels mesos, dels anys. Somriuran, faran broma, sobre la nova etapa que s’encetarà al cap d’uns dies; es marcaran uns objectius, i els diran en veu alta, a mode de jurament. Però no. La pròxima volta que parlen, els objectius, les il·lusions, els desigs i els anhels hauran canviat, i ells ja no seran ells. O ell ja no serà ell, perquè haurà començat a aprendre com és ell. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. La germana entra a la sala d’estar, i la veu mig esglaiada, mig enfadada. Ho comprèn. Li somriu, i ella, que no sap ben bé què ha passat, relaxa el rostre, però segueix cabrejada. La major l’abraça, i ella hi cau abatuda. Ara li intueix un núvol a la germana gran que mai no li havia vist, i aquesta només assenteix, alhora que assenyala, amb els ulls, dalt d’ella; el núvol d’una es redueix, perquè una part ara passa a formar part de l’altra. S’abracen. Quan és en un nou concert, la troba enmig de la multitud. No es diran res; han passat anys, i no sap si es reconeixerien. Potser, al capdavall, tot és una invenció d’ell, i res d’això és real. Però hi veu el núvol; i la mira a ella: riu, s’ho passa bé, gaudeix, perquè, amb el somriure i la mirada d’una xiqueta, segueix el ritme del bateria, la veu del cantant. Si ara ella es girara cap a ell i, ni que fora furtivament, el mirara, també hi trobaria un núvol, a sobre. Però la cançó s’acaba. El grup s’acaba. El concert s’acaba. I els núvols comencen a confondre’s amb els de la resta de la gent que també suporta, com pot, els respectius núvols, cadascun d’una mida, més o menys carregats, amb més o menys ganes d’expulsar les precipitacions. On és? On ha anat? Deu haver acabat de sopar i ha fugit…