Blocs de VilaWeb

Sona Sigarrito, i deixes una pell de plàtan en el plat de la teua esquerra. De moment, encara segueixes l’horari intern: dinar passades les dues i mitja (hui ha sigut gairebé a les cinc), berenar un café i alguna galeta o una poma, i sopar més enllà de les deu de la nit. Des de la finestra, el desnivell del terreny i l’altura de l’habitació -un segon pis amb restes aromàtiques d’Ikea- et permeten veure els edificis més alts, encara que és fosc; fa hores que tot és fosc. La torre d’una església llunyana -és una església?-, però, se’n salva, i una llum quasi nival la destaca sobre el fons negre; igualment, puntets blancs donen rastre de civilització. Vint-i-cinc de Christopher Road, una casa pensada -com totes les del mateix carrer, i com totes les dels carrers paral·lels, i com totes les dels carrers paral·lels als carrers paral·lels, etcètera- per a sis hostes. Mires el rellotge, i a casa ja són demà, dimarts; ací encara et queden cinquanta-cinc minuts (ara ja cinquanta-quatre, mentre escrivies cinquanta-cinc) de dilluns. «L’atzar et llança una moneda; la vida et dona una lliçó».

Ha passat la primera setmana, i el procés d’adaptació està en marxa. La gran quantitat de feina d’ací i d’allà t’ha llevat temps per pensar, cosa que agraeixes. Mentre teclegues programacions, temàtiques, activitats o frases de ressenya, no trobes a faltar. Mentre et canvies d’habitacle i t’instal·les en la que serà la teua nova llar fins a finals de juny, no n’eres conscient. Mentre passes un matí de dissabte entre llençols, cobertors, coixins, paelles, gots, cafeteres, bosses i carrets, no t’endinses en cap espeleologia mental. Mentre… en fi, ja s’entén. La decisió de guanyar-li una hora al fus horari va ser una decisió meditada i immediata, en dipositar la tesi; no hi havia alternatives i, si n’hi havia, tampoc no vas voler esperar-les. Només va caldre cercar combinacions possibles entre el poble i la city. Tu, que necessites veure el campanar de l’Olleria, com a mínim, una volta per setmana. Tu, que eres tant dels teus. Tu, que tens aquell idioma tan oxidat, i obligues els interlocutors a una repetició més pausada amb l’I’m sorry. I don’t understand you. Tu, sí, tu. Tu, tu, tu, tu. Tu, que és una manera com una altra d’ocultar-te el jo.

Una aventura tot just ha començat, després de mesos burocràticament pesats; un viatge, de moment, en solitari, però amb tots els teus -que es van començar a acomiadar des de finals d’agost i que tots els dies sents ben a prop-  al cap i al cor. Un camí cap a allò desconegut, cap a la incertesa absoluta de què hi trobaràs -per ara, vint-i-sis alumnes de primer, nou de segon i una de quart que volen estudiar català-, cap a un nou clima, uns nous aires. Però sempre amb una àncora allà, un punt fixat en el mapa al qual tornar, un refugi. Ompli’t la maleta d’experiències i de vivències, À., ompli-la i guarda-les ben guardades. Amb Ítaca en la ment, viatja, navega, naufraga si cal, i intenta allargar la travessia tot el que pugues; quan cregues que hi has arribat, veuràs com se’n torna a allunyar. Però això ja vindrà; no córregues. Ara, aprén, aprén molt; segueix aprenent. «I tu encara vens a dir-me que el temps posa tot al lloc, però ja saps lo que toca si te’n passes en el foc».