Al final, què faig amb tu?

Sona Sigarrito, i deixes una pell de plàtan en el plat de la teua esquerra. De moment, encara segueixes l’horari intern: dinar passades les dues i mitja (hui ha sigut gairebé a les cinc), berenar un café i alguna galeta o una poma, i sopar més enllà de les deu de la nit. Des de la finestra, el desnivell del terreny i l’altura de l’habitació -un segon pis amb restes aromàtiques d’Ikea- et permeten veure els edificis més alts, encara que és fosc; fa hores que tot és fosc. La torre d’una església llunyana -és una església?-, però, se’n salva, i una llum quasi nival la destaca sobre el fons negre; igualment, puntets blancs donen rastre de civilització. Vint-i-cinc de Christopher Road, una casa pensada -com totes les del mateix carrer, i com totes les dels carrers paral·lels, i com totes les dels carrers paral·lels als carrers paral·lels, etcètera- per a sis hostes. Mires el rellotge, i a casa ja són demà, dimarts; ací encara et queden cinquanta-cinc minuts (ara ja cinquanta-quatre, mentre escrivies cinquanta-cinc) de dilluns. «L’atzar et llança una moneda; la vida et dona una lliçó».

Ha passat la primera setmana, i el procés d’adaptació està en marxa. La gran quantitat de feina d’ací i d’allà t’ha llevat temps per pensar, cosa que agraeixes. Mentre teclegues programacions, temàtiques, activitats o frases de ressenya, no trobes a faltar. Mentre et canvies d’habitacle i t’instal·les en la que serà la teua nova llar fins a finals de juny, no n’eres conscient. Mentre passes un matí de dissabte entre llençols, cobertors, coixins, paelles, gots, cafeteres, bosses i carrets, no t’endinses en cap espeleologia mental. Mentre… en fi, ja s’entén. La decisió de guanyar-li una hora al fus horari va ser una decisió meditada i immediata, en dipositar la tesi; no hi havia alternatives i, si n’hi havia, tampoc no vas voler esperar-les. Només va caldre cercar combinacions possibles entre el poble i la city. Tu, que necessites veure el campanar de l’Olleria, com a mínim, una volta per setmana. Tu, que eres tant dels teus. Tu, que tens aquell idioma tan oxidat, i obligues els interlocutors a una repetició més pausada amb l’I’m sorry. I don’t understand you. Tu, sí, tu. Tu, tu, tu, tu. Tu, que és una manera com una altra d’ocultar-te el jo.

Una aventura tot just ha començat, després de mesos burocràticament pesats; un viatge, de moment, en solitari, però amb tots els teus -que es van començar a acomiadar des de finals d’agost i que tots els dies sents ben a prop-  al cap i al cor. Un camí cap a allò desconegut, cap a la incertesa absoluta de què hi trobaràs -per ara, vint-i-sis alumnes de primer, nou de segon i una de quart que volen estudiar català-, cap a un nou clima, uns nous aires. Però sempre amb una àncora allà, un punt fixat en el mapa al qual tornar, un refugi. Ompli’t la maleta d’experiències i de vivències, À., ompli-la i guarda-les ben guardades. Amb Ítaca en la ment, viatja, navega, naufraga si cal, i intenta allargar la travessia tot el que pugues; quan cregues que hi has arribat, veuràs com se’n torna a allunyar. Però això ja vindrà; no córregues. Ara, aprén, aprén molt; segueix aprenent. «I tu encara vens a dir-me que el temps posa tot al lloc, però ja saps lo que toca si te’n passes en el foc».



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Leeds, Música, per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent