«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.
El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.