Carta de diumenge a mi mateix (I)
D’acord, no ens entenem ni ens sabem estimar. Si aprofites la por, aquesta acabarà tornant-se cerimònia. Ho escriu Enric Casasses i ho canten Miquel Gil i Jonatan Penalba. És diumenge -amb tota la cursiva que calga, perquè no sol portar res de bo aparellat-: dia d’introspecció, de replantejaments existencials, de reconsideracions vitals. Comences a localitzar les escletxes (comences?; aquest present és real o és un mer artifici retòric que t’escrius tu mateix?) per on se’n va l’energia, per on el cansament i esgotament físic i, sobretot, mental s’infiltren i ho conquereixen tot. Tens la sensació d’haver-te instal·lat en el caos, de moure’t pel caos, mentre saltes alguns obstacles, mentre fuges del sorramoll, mentre un carranc et pinça el dit xicotet del peu -ai, el dit xicotet del peu!, ai. Està tot tan corromput des de fa temps que se t’han corromput fins i tot els escrúpols, i no passa res. Perquè mentre estàs ocupat, estàs extasiat, estàs falsament dalt de tot, no passa res. Veus les parelles com entrecreuen els dits de les mans, l’esquerra d’ella, la dreta d’ell, la dreta d’ella, l’esquerra d’ell, la dreta d’ell, l’esquerra d’ell, l’esquerra d’ella, la dreta d’ella, un diumenge qualsevol d’abril, a les portes d’una Pasqua que s’anticipa -com els últims mesos, i ja n’hi anem sumant uns quants- estranya; poses data de caducitat a aquelles encaixades. Tot en té; com si el demiürg haguera estat inspirat per aquell home que sempre vestia de negre, amb coll alt, amb ulleres i barba, a l’hora d’establir l’obsolescència programada. Veus, a les cinc de la vesprada, cotxes amb la gent que torna de les casetes de dinar, hui que feia núvol però feia bona temperatura. O veus formigues humanes que, abillades amb roba d’esport, circulen pels camins, en línia recta, a poc a poc, a poc a poc. I t’agradaria un punt d’ancoratge, uns fils entreteixits als quals agafar-te en situacions de desesperança, en situacions de diumenge. La vida, anar tirant. L’amor és pa amb formatge. I si ens entenguérem, ens sabríem estimar? Perquè a les pel·lícules -també les protagonitzades per amics, coneguts, familiars- tot sembla més fàcil; ara, quan el film s’inicia i el protagonista eres tu, eres el pitjor guionista del món. Pa amb formatge, en got de vi blanc. Veritat que sembla senzill? Mos de formatge; assaboriment del formatge; glop de vi blanc, i cap avall. La vida és un naufragi, en got de vi blanc. Que senzill, que simple, que alegre. Però menjar-s’ho sol, mentre es consumeix la llum solar dominical, i tu et visualitzes flotant en una illa de formatge dins el got, sense saber com arribar-hi a la vora, perquè no hi ha vora, ni punt per sostenir-se, ni. L’amor és Déu en barca. Què és l’amor? S’han escrit tractats, manuals, llibres d’autoajuda, novel·les, còmics, poesies, acudits. És Déu en barca? És això, l’amor? O l’amor és l’última novel·la d’Empar Moliner? És això, et repeteixes, resignar-se, dius? Déu en barca estaria tranquil, no? És això l’amor? La vida, anar paint. Què hem de pair? Què? Què, quan notes que fa setmanes que alguna cosa s’ha trencat en un lloc inconcret però familiar, que s’ha arribat a un punt de no retorn, que uns cristalls gens sorollosos han esclatat. L’amor és caure al toll… i trobar-hi l’amor. Caure, caure, caure, perquè mentre caus tot va bé, com deien en aquella pel·lícula francesa en blanc i negre. Mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va bé, mentre caus tot va, mentre caus tot, mentre caus, mentre. Diumenge…