Defensa de la tesi doctoral
Ahir, dimecres 13 d’octubre de 2021, vaig defensar la meua tesi doctoral, «Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973) i “Passar el dia, empènyer l’any” (1978-1984)», que ha estat dirigida per la doctora Carme Gregori. Va ser un dia ple d’emocions -la ressaca doctoral encara dura-, la culminació d’una etapa acadèmica, però el pas previ a tot el que encara està per arribar. Deixe, en aquesta entrada, els agraïments -o una part, perquè en són molts més- que van tancar la intervenció:
«Per acabar, voldria apuntar que aquesta tesi doctoral s’ha beneficiat de l’Ajuda del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministerio de Universidades (FPU15/02002). Igualment, voldria destacar que vam descobrir els quatre articles inèdits durant la realització del projecte “UV-Càtedra Joan Fuster, CPI-16-042”, concedit per la Càtedra Joan Fuster i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana entre els mesos de juny i d’agost de 2016, en l’Arxiu Joan Fuster (Espai Joan Fuster) de Sueca.
Ara bé, abans de cloure l’exposició, encara voldria tenir unes últimes paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, han ajudat perquè aquesta tesi es portara a terme. Com que la llista seria llarguíssima, i ja comence a intuir cares de desesperació entre el públic, em dedicaré a agrupar-los per col·lectius. Així, doncs, moltíssimes gràcies a tot el Departament de Filologia Catalana, tant als professors com a la gent de Secretaria, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tant els membres com l’editor, Enric Izquierdo, per la formació impartida i pel caliu amb què m’acolliren des del primer moment en què vaig passar a ser-ne company; com Serra d’Or amb Fuster, ells també m’han fet sentir a casa. Moltíssimes gràcies també a tot el Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València pels projectes compartits en què he descobert que, com deia el suecà, “la literatura consisteix a parlar de literatura”. Moltíssimes gràcies al personal de l’Espai Joan Fuster, a Salvador Ortells i a Francesc Pérez Moragón, per facilitar-me la investigació; a Josep Massot i Muntaner, pels detalls que només un savi com ell pot saber; i a Josep Palàcios pel permís en els drets de reproducció dels mecanoscrits originals i dels inèdits.
Vull repetir els mots de gratitud, de nou, cap als membres del tribunal, cap al doctor Jordi Malé, la doctora Veronica Orazi i el doctor Vicent Simbor per l’atenció, els consells i les crítiques que faran créixer aquesta tesi. Com també –i mai no serà suficient– cap a la doctora Carme Gregori per haver-me guiat, amb tota la paciència i l’interès del món, en aquest treball, un treball que començà, primer, en forma de Treball Final de Grau ara fa nou anys; un treball que seguí, després, en forma de Treball Final de Màster, ara en fa set; un treball que s’ha materialitzat, ara, en forma de tesi doctoral; i un treball que, tot i que la “paperització” puga fer pensar que ha finit, només és una passa més endavant. Moltes gràcies, Carme; els possibles encerts de la tesi, te’ls dec a tu.
No puc oblidar-me de tots els amics (Miguel Ángel, Manuel, Maria, Xavi, ací presents) que m’han animat a seguir endavant, quan l’angoixa i la incertesa estaven a punt de guanyar la partida. També els meus pares, Pepi i José, que mai no han permès que em faltara res i que han fet tots els possibles perquè poguera complir el meu somni d’estudiar el que he volgut estudiar: Filologia Catalana. Aquest dia és, també, una victòria d’ells. Com també de la meua companya, Aitana, que és a qui potser més temps li he robat aquests darrers anys amb la lletania del “no puc –fer això o allò–; he de fer tesi”. Gràcies per fer-ho fàcil.
Finalment, estic segur que hui el meu amic Josep Cerdà Ferrando s’haguera rigut, en primer lloc, per com vaig vestit per a l’ocasió, i, després, perquè, per fi, després d’anys i panys, 
he acabat la tesi. “I ara de què et queixaràs?”, em diria. La tesi doctoral m’ha ensenyat molt –i mai no serà prou– sobre Joan Fuster; poc devia intuir l’Àngel de 2n d’ESO, quan el va descobrir per mitjà del grup de música Obrint Pas, que hui acabaria l’etapa de doctorat amb un estudi sobre el suecà. Però, a banda d’aprenentatges literaris i acadèmics, la tesi i la docència universitària m’han posat en el camí gent meravellosa com Josep que, malauradament, no podrà llegir-la. Aquesta tesi, doncs, també és una mica per ell. Gràcies.»