«És la història d’una societat que cau, i que, mentre cau, es repeteix constantment per tranquil·litzar-se: fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora fa mesos que balla sobre aquella pel·lícula de gel: es posa els patins abans de llençar-s’hi, fa uns primers moviments lents, i ja la teniu allí, corrent, ràpid, ràpid, ràpid; si s’atura, és probable que caiga. Camines pels carrers de Leeds, sempre en la mateixa direcció, sempre la mateixa ruta; comences a conèixer les avingudes, els edificis, on hi ha aquell Tesco on pots comprar salmó -és l’únic Tesco on has trobat salmó. Durant les darreres setmanes d’un hivern fred, Ciudad Jara t’acompanya a les orelles: «Pero ves el final, y ya ves que al final, importan poco las gestas». T’agrada que la veu de Pablo Sánchez ressone dins teu; et transporta a viatges nocturns i compartits amb cotxe. Éreu joves. Veus, alhora que el cantant poesieja, galtes vermelles anònimes sobre fons blanquíssims equipades amb camises de mànega curta, mentre tu, dependent d’un clima més mediterrani, portes un anorac de tres quilograms de pes. «… fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora és una enamorada de la velocitat; l’estima com un yonki estima la coca, l’speed, la farlopa, l’MDMA, el cristal: perquè l’extrau de la realitat. No has viatjat gaire pel Regne Unit, i quan ho comentes als teus, mig en burla, mig en broma, t’ho retrauen: estàs a Anglaterra i no has sigut per a eixir de Leeds? És que tinc molta feina, els dius. I sí, en tens, perquè has agafat -sense cap tipus de necessitat- massa responsabilitats; creies que t’extrauria de la realitat, i potser, momentàniament, així ha estat. «.. fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora sap que un dia caurà; que el patí s’encallarà o que es trencarà; que xocarà contra algú; que un clotet de la superfície serà prou perquè isca volant; que es menjarà la tanca: la patinadora sap tot això, però corre, i dansa, i vola, i. Com un mantra: si ocupes la ment amb responsabilitats d’ací i d’allà, el temps passarà més veloç i els requadres del calendari es guixaran més de pressa. Viure? Això és viure, no? I t’allunyes una mica de les feines més importants, i de veure la llum del sol, o de la lluna, i de. T’angoixes, i acabes retallant hores al son alhora que et preguntes per què, per què, per què ho has agafat, i et repeteixes que a la pròxima diràs que no. «Però allò que importa no és la caiguda…». La patinadora, que és una yonki de la velocitat i que sap que un dia caurà, no havia considerat que la fina capa de gel es podia trencar. I aquell dia allò passa com solen passar aquelles coses: d’imprevist. Tot comença amb una xicoteta escletxa, que, a poc a poc, s’eixampla, i la patinadora no pot evitar allò inevitable quan el terra s’obre sota d’ella. Cau. Definitivament, cau. Tanmateix, no té por d’endinsar-se en l’aigua, en allò més profund i sense fons. Potser ara podrà escoltar-se. Quan escoltes Ciudad Jara -«voy encontrando trocitos de ti en cada carta», «si tú me pidieras que fuera a buscarte», «pero eres demasiado cabezón para quedarte a vivir en las sombras; demasiado corazón para no echarte a volar»- en un directe a Gandia, tornes a València, tornes a Benicàssim, tornes a Leeds. I li ho dius al teu amic: jo escoltava aquestes cançons mentre veia galtes vermelles anònimes, i etcètera. Ell assenteix; la seua funció és assentir. Però després de tantes setmanes, de tants mesos, de tràfecs alienadors, l’endemà, un petit canvi, gairebé imperceptible si no fora perquè pensaves que la immobilitat fotogràfica responia a un temps de reflexió, si no fora perquè estaves esperant, esperant un vertader canvi en sentit contrari, una preocupació o un com estàs sincer, amb voluntat de reconstrucció, una nova oportunitat d’aquestes d’ara sí, ara és veritat; l’endemà, un petit canvi, et dius, que, al capdavall, ha obeït l’ordre natural de l’univers; un petit canvi, sí, ho ensorra tot: ensorra tantes feines per ocupar el rellotge, per desallotjar la ment, i ensorra la mínima esperança de. «Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción, será una fiesta de colores…». Saps que no serà l’última bofetada de realitat, però sí que els processos llargs i els dols no són lineals, i que hi ha anades, vingudes, moviments circulars, balls i entropessades, danses i bacs, com si fora el trajecte d’una patinadora yonki de la velocitat a la qual se li ha obert el sol glacial i ha caigut en les profunditats d’ella mateix.«Però allò que importa no és la caiguda… sinó l’aterratge.». Pam. Pam.