Calidoscopi (La immensitat, I)

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

El riure

La sensació de final de cicle era angoixant. Potser, al capdavall, ja en coneixia el desenllaç des d’un principi, però volia comprovar fins on el portaria aquella senda temporalment desajustada. I no: tot era camí, i prou, i res, i avant. Per això, el silenci davant la pregunta sobre què li habitava el cap s’estava allargant massa. Fins ací, es digué, tot i que no tingué clar del tot si també ho havia materialitzat en veu alta. El cas és que començà a somriure. L’altra persona se n’estranyà, i li preguntà què collons pensava, però ell seguí amb aquell posat alegre. No deia res, i ella anava posant-se cada vegada més nerviosa. Llavors, ell passà del somriure al riure, i el semblant de l’altra persona s’enfosquí. Se n’estava burlant? Però ell tancà els ulls i rigué a cor què vols, fins que inicià una forta rialla. Li entrà mal la panxa, quan, al cap d’una estona, no podia parar de riure, i s’hi agafà fortament. Tanmateix, allò ja no tenia aturador: ell, amb els hahaha estridents; l’altra persona, amb els llavis ben serrats, destil·lant una mena d’odi pels ulls. Aleshores, ella l’agafà pel coll i li l’estrenyé: aquell riure només es podia detenir amb l’asfíxia. Per a la seua sorpresa, però, no hi oposà gens de resistència. Ella notà com la nou se li enfonsava, i com, amb els ulls, li indicava que li faltava l’aire. No obstant això, el hahaha seguia, seguia, seguia, hahaha, hahahahahahaha, hahahahahahahahahaha. L’últim colp: tancà els ulls i, amb totes les seus forces -fins i tot, caient-li una llagrimeta-, va fer força amb les mans. Però, de sobte, només nota els seus propis artells; allí ja no hi havia cap nou, ni cap gola, ni cap ésser humà. El trobaria a faltar? No ho sabrem. Recordaria aquell riure tan característic? De segur. I potser, només en aquell instant, descobriria que aquell hahaha mai no havia volgut ser de burla, ni d’ofensa, ans al contrari: només es reia d’ell mateix, i pretenia fer-li veure que la vida no necessàriament havia de ser tan puta com la pintaven.

Conserva aquesta nit; demà me n’hauré anat

La carretera era llarga i sinuosa, així que la prudència i la paciència van omplir l’interior del vehicle. Convenia anar amb compte, ja que, tot i que feia anys que no hi passava, recordava que la conducció durant aquell tros no era fàcil. Havent deixat enrere les ziga-zagues, es va relaxar: era línia recta, i podia respirar amb calma. De manera gairebé inconscient, engegà la música: aquella cançó, definitivament, convidava a conduir. Començà a taral·larejar-la, perquè el seu anglés s’havia quedat en algun curs d’estiu pretèrit. Xiulava, movia el cap seguint el ritme i, fins i tot, s’atreví amb la tornada: “Save tonight and fight the break of dawn. / Come tomorrow – tomorrow I’ll be gone”. Provava d’impostar-ne l’accent, però no se’n sortia; tant se val, viatjava sol i ningú se’n podria burlar. Li vingué al cap el dia que la descobrí, molts anys enrere; és curiós com les cançons, malgrat que arrastren significats, en poden prendre de nous quan les tornem a escoltar, va pensar. I també es va anotar en algun raconet de la ment que, el dia que poguera, hi escriuria al bloc, sobre la història personal adjunta a certes cançons, una història personal que, per sort o per desgràcia, se’n pot desancorar i pot evolucionar. S’hi sentia segur, amb el volant a les mans, i oblidà completament que aquella recta estava a punt d’entrar en noves esses, zetes o ce trencades. Per això, uns instants abans, i quan semblava que tot s’embalaria, decidí embragar, apretà el fre i reduí alguna marxa que havia posat potser una mica precipitadament.

De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Fiblades

Quan sembla que algú, a la llunyania, algú a qui no aconsegueixes veure, crida el teu nom, notes una fiblada a l’estómac, però no hi dones importància. Segueixes caminant, absort en el teu món mental, on les coses, invariablement, agafen sendes diferents del que sempre s’acaba esdevenint en realitat. I tornes a notar una nova punxada, molt més aguda, que et fa aturar-te i posar la mà damunt de la zona afectada. Et cal agafar aire per intentar suavitzar el dolor, que se’n va. Reprens el camí amb por que et torne, i, quan creus que deu haver estat momentani, un soroll, un brrrrr, indica que no, que alguna cosa allí dins, dins de tu, no va bé. T’agafes fortament la panxa, i mires a un costat i a l’altre del carrer: no hi ha ningú. I et tires a terra, mentre, de manera inconscient -o potser no tan inconscient-, et poses en posa fetal. Una ardor et crema la gola i una glopada va ascendint, fins que s’allibera. Hi veus, entre el líquid expulsat, pedres en què, al llarg dels mesos, has entropessat i que s’hi mostren amenaçadores. Cerques en la butxaca un mocador per torcar-te la boca, però, en el moment que intentes apropar-te’l als llavis, una altra glopada et fa apartar la mà. Hi has reconegut, ara, emocions i sensacions agredolces, cares B d’un disc que està començant a girar per a un públic sord. Et fa mal, molt de mal, l’estómac. Ai, si hagueres anat al metge… Però, a quin? N’hi ha, del tipus de metge que realment necessites? I la tercera glopada et talla els pensaments; ara eres tu qui n’ha eixit totalment nu, fràgil, dèbil, com els darrers dies, cobert, això sí, de bilis. Però, llavors, si t’has autoexpulsat, on estàs en realitat? I, abans d’esfumar-te amb la bilis, amb les pedres, amb les cares B, et veus, a la llunyania, girar el cantó i aparéixer per aquell mateix carrer. Encara tens temps de cridar el teu nom i de veure-li la cara a aquell tu; sembla que ha tingut una mena de punxada a l’estómac, però.