D’ombres i vents

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

L’Anunciació (V)

– Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell…

– Biològicament vols dir, no?

– Com?

– Que dones per fet que serà un xiquet des del punt de vista biològic. I si, tot i nàixer amb característiques fisiològiques masculines, ell se sent dona? O que nasca xiqueta -biològicament parlant- i que ja s’identifique ella amb el gènere que preferisca, no? Fins i tot, que no se n’identifique amb cap, si no s’hi troba a gust. O amb tots dos gèneres, veges tu.

– Però Maria, ho diu el de dalt i l’evangelista, i…

– I què voleu, un pin, una xapa, una estampeta de la versió de mi que més us agrade?

– No, però…

– Mut. No se’n parle més. I ara, au, ves-te’n, que volem sopar.

L’Anunciació (IV)

– Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

Maria fa un gest a Josep perquè no faça soroll.

– Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble.

– …

***

– Qui era hui? El de la muerte? El del gas?

– Caguenlamarequelshaparit! Hui era un d’aquells testimonis de Jehovà.

– Una altra volta? Hòstia puta, tu, cada setmana igual. Són molt pesats, no?

– Molt.

L’Anunciació (III)

– Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell…

– Jesús? Com que Jesús? Ni pensar-ho. Li posaré el nom del pare: Simeó. Sols per veure la cara de sorpresa que posarà quan arribem al temple… Segur que es posa roget!

– Ja, Maria, però i si Josep sospita que…

– Josep? Josep què ha de sospitar! Però tu, mira’l! De veres creus que se n’assabentarà? Tu, dona-li un martellet i una serreta, i ell, el més feliç del món. A més, que la culpa és seua, tant de marquet, tanta creueta; ara que no em vinga amb qüentos. Si he de tenir aquest fill, li posaré Simeó.

– Però és que…

– Simeó. I punt.

L’Anunciació (II)

– Tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell…

– Ei, ei, ei, que tindré un què? Un fill? Ha, ha, ha, no digues favades, tu, ara. Jo no vull ser mare, això sí que no! Ja em vau fer acceptar a contracor el matrimoni amb el Pep, que dius, pos bo, tira, ell està allí, al taller, amb les seues feinetes, i no em molesta per a res. Però un fill? Un fill? Ni pensar-ho: no.

– Però Maria…

– Ni Maria, ni mario: no. Jo no tindré cap fill. A més, tu creus que, tal com està el món, ara mateix pot arribar-hi una criatura? Va, tira, tira, ves.

– És que m’ha enviat Ell i…

– Que no! No hi insistisques: no, no i no. I dis-li-ho a ell així també: N-O. Veus? Una ene i una ooo: NO. Busqueu-ne una altra, si voleu, però, a mi, deixeu-me en pau. Ale, au, i no tornes a venir-hi, pesat, que sou uns pesats, tu i el que t’envia.