01-11-2019/01-11-2020

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat. O durant les llargues hores de confinament, compte!

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, són els últims mesos de tesi! He llegit, per tant, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

Enguany no hi afig cap conclusió; me les reserve. En qualsevol cas, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

Escopiré sobre la vostra tomba, de Boris Vian

Els romanents, de Víctor García Tur

Consciència, de Teresa Colom

Novel·la d’escacs, d’Stefan Zweig

Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez

Ignot, de Manuel Baixauli

Amb el sol al damunt, de Geovani Martins

Guillem, de Núria Cadenes

Los santos inocentes, de Miguel Delibes

És que abans no érem així, d’Empar Moliner

Àlbum Fuster, d’Antoni Furió

Una boda a Lió, d’Stefan Zweig

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

Converses inacabades, de Toni Mollà

Joc brut, de Manuel de Pedrolo

Jesús Infant: Natzareth, de Jacint Verdaguer

Jesús Infant: Bethlem, de Jacint Verdaguer

Espectros de la movida. Por qué odiar los años 80, de Víctor Lenore

Correspondència vol. XIII, de Joan Fuster i Max Cahner

La piel, de Sergio del Molino

Hitchcock al sofà, de Pep Calero

Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Pasaia Blues, d’Harkaitz Cano

 

Obsolescències programades

Hi ha periòdics digitals -o periòdics en paper que també incorporen versió digital, no es posen tecles, caríssims lectors- que indiquen el temps aproximat de lectura dels articles. Tres minuts. Cinc minuts. Dos minuts. Mai no incorporen, però, el temps que ha costat d’escriure; això és un altre tema. O no, però l’aparte momentàniament. Com seria la nostra vida si ens digueren, abans d’iniciar un projecte, ja siga en forma de relació -amorosa o amical, que, al capdavall, és tot qüestió de matisos-, en forma d’estudis, en forma de treball, quant de temps durarà? Deixe de banda les hipoteques, perquè els bancs tenen per costum avisar-nos -molt amablement, això sí, gairebé com si ens acaronaren la gepa- dels mesos i dels diners que ens lliguen a ells, i les conseqüències que comportarà no fer cas dels terminis.

El focus, doncs: com actuaríem sabent, abans de començar, quan acabarem una relació, uns estudis, un treball? Ep, mireu, si empreneu hui un viatge junts, aquest finalitzarà l’11 d’octubre de 2025. Bon dia. Sí, escolte: si es matricula hui, 18 d’octubre, als estudis d’Humanitats, el grau acabarà, exactament, havent entregat el TFG i tot, i comptant que no anirà a curs per any perquè ho compaginarà amb treball(s), el 8 de setembre de 2026. Hola. Ens agradaria que formara part de la nostra empresa editorial; el contracte, tot i que indefinit, expirarà el 10 de gener de 2023 perquè, per desgràcia, farem fallida. Amb aquestes informacions, ens llançaríem a l’aventura? Potser, sí; potser, no. De segur, però, que ens faria tocar de (més) peus a terra. No és la incertesa, en alguns aspectes, un factor positiu? El dubte d’esbrinar si d’ací unes hores serà l’últim moment d’un bes, o si demà serà l’última convocatòria d’un examen, o si d’ací tres setmanes i cinc dies una nova màquina ens substituirà en el nostre lloc. El cas, però, és que el mateix podria dir-se de la vida: «Al punt que hom naix, comença de morir». D’acord, senyor March. Però quan deixarem de viure, en el sentit extremadament materialista? Tot té una obsolescència programada, i nosaltres, els humans, més que res ni ningú. No som déus, i la Bíblia pot dir missa.

Comptat i debatut, i reprenc allò que havia aparcat al principi, la valoració dels fets tindrà un signe o un altre segons haja costat d’aplegar just al moment previ de l’inici del camí. Si ens digueren que un article que requereix de la nostra atenció cinc minuts ha estat preparat durant dos dies… Si ens xiuxiuejaren que una relació que es mantindrà ferma durant set anys, un mes i huit dies ha tingut una preparació de dihuit i de vint-i-set anys… Si ens feren un escoltet que la carrera que hipotèticament reclamarà una mica menys de sis anys ha comportat un determinat estalvi econòmic durant els últims deu anys… Si ens enviaren un fax amb les indicacions de tots els treballs que ha calgut sofrir per a estar només dos anys, una setmana i cinc dies en la companyia que anhelàvem… Com ho acararíem tot? No tenim poders endevinatoris, i encara sort, a pesar que en alguns moments vulguem capir-ho tot i respirar.

Presentació del Llibre de Festes 2019

La nit d’un divendres de juliol de 2019, vam presentar el Llibre de Festes 2019. Va ser el final d’una etapa de quatre anys en què havíem intentat aportar el nostre granet d’arena a una tradició llibresca que ja dura dècades. Ara, davant la situació que ens toca viure i sense poder celebrar les Festes de Moros i Cristians -ni Sant Miquel, que seria aquesta nit-, us deixe el text d’aquella presentació que, alhora, fou l’editorial de l’esmentada publicació.


Defender la alegría como una trinchera, 

defenderla del escándalo y la rutina,

de la miseria y los miserables,

de las ausencias transitorias

y las definitivas.

(Mario Benedetti)

Fem cas al poeta uruguaià: defensem l’alegria, i defensem-la com un principi, com una bandera, com un destí, com una certesa, com un dret. Tenim dret a l’alegria; la forma més magnànima i digna de subversió. Sense tristeses ni decadències, la millor resposta és el somriure. La frase, escrita d’aquesta manera, podria confondre’s amb aquelles sentències impreses en tasses o agendes. Fugim de tota aquesta paraliteratura de màrqueting que pretén emmascarar una falsa autoajuda. L’alegria no és això.

Defensem l’alegria compartida, fruit d’una confidència, d’una abraçada, d’un acudit o d’un bes, que ens altera la monòtona quotidianitat. Defensem l’alegria de la particularitat de les xicotetes coses, de l’extraordinarietat dels menuts detalls, com el paisatge derivat dels últims minuts del sol, com el plugim que genera l’olor de terra mullada. Defensem l’alegria de perseguir els anhels i les il·lusions, les utopies pròpies que ens permeten avançar a mesura que s’allunyen. Defensem l’alegria de l’estudiant i de l’aturat, de la fornera i de la cambrera, del botiguer i de la mestra, de l’obrer i de la dependenta, de l’infant i de la jubilada. Defensem l’alegria de la jove que vol tornar a casa sola i tranquil·la, lliure de perills intimidatoris i amb poder de decisió. Defensem l’alegria de la protesta, de l’opinió discordant, de pertànyer a qualsevol minoria al marge de les tendències. Defensem l’alegria d’un gotet de vi a la fresca una nit d’estiu, de les hores asseguts a la vorera del carrer. Defensem l’alegria d’obrir un llibre de festes com aquest i trobar-nos-hi.

Un any més, hem mamprés l’aventura –perquè, creguen-me, això té totes les característiques pròpies d’una aventura– de coordinar el Llibre de Festes de l’Olleria. En aquesta quarta edició que dirigim, tanquem un cicle. Al llarg d’aquests anys, hem parlat del valor de la tradició, de l’amor a la pàtria reencarnada en l’Olleria, de la importància de recuperar els carrers; en el comiat, doncs, defensem l’alegria. I tot mentre hem tractat d’establir determinades seccions, de consolidar-les i de contribuir a pujar el nivell, la qualitat i la temàtica de les diferents col·laboracions.

Per això, entre les col·laboracions literàries –una escriptura de circumstàncies, al capdavall– trobaran una varietat de textos que donen color a la nostra història local. D’una banda, hi ha aquells escrits que fan surar en la memòria col·lectiva certs episodis de la vida olleriana, com les anècdotes del tio Conill, les partides dels Tres Sets o els inicis de les capitanies. D’una altra, tenim aquells articles que reivindiquen determinades figures (hi ha la tercera part dels pasdobles del músic Don Dionisio) o d’espais emblemàtics (la Casa Santonja), a més d’una explicació sobre els capítols de la visita al poble.

Igualment, en la secció Som poble hem seguit la línia de focalitzar l’atenció en la gent que treballa o viu les Festes des d’una altra perspectiva. En aquesta ocasió, hem conversat amb les cinc famílies que donen suport als actuals càrrecs festers: la de les reines Infantil i Major, les dels dos ambaixadors i les dels dos capitans. Nayara i Rocío, Joane i Enrique, i Edu i Víctor ens faran gaudir de l’espectacle, sens dubte, però que els flaixos no amaguen la magna tasca que han portat a terme els pares i mares, els fills i filles, els germans i germanes o els companys i companyes. Per qüestions de disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, només hem pogut interrogar els familiars més directes, però estem segurs que al darrere tenen un exèrcit fent-los costat.

D’altra banda, com en les edicions anteriors, els càrrecs del 2018 han tornat a tenir un espai en la secció Uns se’n van, altres hi venen. Marc, Gabriela, Jose, Herminio, Carles i Jorge ens han obert les portes als sentiments i les emocions que van viure en els diferents actes que van protagonitzar, així com els preparatoris d’una capitania o la posterior assimilació. A la secció només en disposaran d’un tast; per gaudir de les entrevistes completes, hi hauran d’accedir a través dels codis QR que trobaran al paper.

Arribem, ara, al torn dels agraïments. Tot i ser un servidor el que signa com a coordinador del Llibre de Festes, és remarcable la feina de tots els que ens han acompanyat en aquest viatge, angoixós però gratificant, de telefonades, whatsapps, correus, modificacions i correccions. Com que citar noms propis concrets té el perill de deixar- ne alguns pel camí, parlarem en plural i ens referirem als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, com no podia ser d’una altra manera, a l’anterior regidor de Festes i batle –i amic–, Julià Engo, que va seguir apostant per nosaltres perquè confeccionarem i culminarem aquest projecte iniciat el 2016. També a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els treballadors del qual ens han facilitat –fins i tot, quan ens féiem pesats– sempre tot el que els hem demanat.

Menció a part, i amb el benentés que ho comprendran, mereixen Vicent Albiñana i Manolo Mompó, que han actuat com a intermediaris i ens han guardat tot el material que rebien. També per a Víctor Albiñana, a qui hem privat de més d’un dinar en la tranquil·litat de la llar perquè ens assessorara amb les imatges i les fotografies que conformen les portades de les seccions. I, evidentment, a Miguel Ángel Martínez, que ens ha salvat de caure en unes quantes situacions. Finalment, voldríem tenir les últimes paraules pels ànims i l’amor incondicionals dels pares, Pepi i José, que ens han estat encoratjant, sense defallir, en tot moment. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Han passat quatre anys, doncs, en què hem intentat –dins de les limitacions imposades pel format i per les condicions de publicació– implantar-hi una marca pròpia i consolidar-la, sempre amb els orígens en ment. Als calaixos queden idees que, per determinades raons, no han pogut ser posades en pràctica; potser, en un futur, prenen forma. O potser no, perquè els temps canvien, les idees es regeneren, i etcètera. En qualsevol cas, aquest llibre és producte, també, dels seus suggeriments, de les seues aportacions, de les seues quimeres; nosaltres només hem intentat posar en solfa –sempre a través del filtre de la subjectivitat– el material que hem rebut. Som conscients que tal volta no haja acabat d’agradar a tot el món –tants caps, tants barrets–, com també lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada, d’alguna informació o d’alguna imatge. No hi busquen sentits obscurs; la causa serà, indubtablement –i no, per això, menys excusable, ho sabem–, l’oblit.

Finalitzem una etapa: una etapa que ens ha permés esbrinar el treball i l’esforç d’associacions i de col·lectius; una etapa que ens ha possibilitat conéixer part de la història del poble; una etapa que ens ha fet descobrir la bona gent; una etapa en què hem estat feliços coordinant aquestes planes. Defensem l’alegria dels finals, siguen amb èxit o amb fracàs, perquè són el pas previ d’un nou inici. I, a partir de hui, per a sempre, defensem l’alegria d’experimentar en la nostra pell les millors festes del món.

D’una figuera pretèrita

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.