El refugi (V)

Les cròniques oficials no ho van apuntar enlloc, però diries que allò va començar tal dia com hui, l’endemà d’un 30 de març. Aquella nit, sense acabar d’entendre com ni per què, un cristall aïllat va esclatar, una fruita isolada es va podrir, una margarida marginal es va desfullar. No n’éreu, però, conscients. I encara dura, ara. I dura, per exemple, mentre et proposen transportar un sofà d’un indret a un altre: l’operació sembla fàcil, però calen més de dos braços per a moure’l i que no impacte contra cap altre moble. Que conste, tot siga dit, que tu no en tenies cap queixa, del lloc on era, però no saps dir que no, i tot això i allò. I, al capdavall, tu també t’hi asseuràs, no ho oblides. De seguida, doncs, distribuïu on us situareu cadascú, i a la de tres, un, dos, tres, ja el teniu en alt. Pesa: el maleït sofà pesa molt. Però, res, a poc a poc hi arribareu. Compte ací, compte allà; ei, compte amb la tele, no us la carregueu, vas cridant-los des de la part que atorga una visió més panoràmica. I funcioneu com el mecanisme d’un rellotge: això rutlla, tu. De sobte, tanmateix, no saps si és perquè el procés us està requerint més temps del que créieu o què, el sofà ha guanyat una mica de pes. No hi dones importància; no pot faltar molt de tros. Seguiu amb les indicacions mútues, però comences a notar rostres cansats o, pitjor, indiferents. Va, va, va, que ja som a prop! I sembla que fa efecte: el sofà flota de nou. Però, al cap d’uns minuts, torna a augmentar uns quants quilets. Per què? Algú es torca la suor, i creus que l’increment de pes ha estat conseqüència del fet momentani de deixar de sostenir-lo. Ep, compte amb el gos!, va, hosti, que queda no res. El sofà torna a volar com una ploma, però no durant gaires segons: ara pesa com si hi haguera algú assegut al damunt. No obstant això, no és moment de defallir, t’etzibes a tu mateix. L’excessiva i urgent picor d’un turmell provoca que en soltes una mà per a rascar-te, i acaba passant allò que intuïes que acabaria passant: la gravetat guanya i el sofà destrueix la tauleta de vidre, el gerro de vidre, les flors de vidre, els llibres de vidre, les fotos de vidre, les revistes de vidre, tot fet miquetes, i forada el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis de sota, on forada també el terra, i cau al pis… De manera inconscient, busques les cares dels altres, mig per insultar-los per la seua deixadesa, mig per no saber què es fa quan un sofà forada el terra, i cau al pis de sota, i etcètera. Però allí, com sempre, no hi ha ningú. Llavors, per a sorpresa teua, et sents menys alterat del que creies, t’ajups i toques amb el cul el poc espai de terra que queda a la vora del forat, les cames penjant, la mirada al front, que ja no saps si és una paret o un horitzó on es cofonen el cel i la mar o una serralada amb tot de vegetació, i lamentes que no t’agrade fumar, perquè, amb una cigarreta i en aquella posa, passaries per un personatge d’una comèdia negra o de l’absurd. I tot això, és clar, i per situar el lector en les coordenades temporals, l’endemà d’un 30 de març -o d’un 7 de gener, o d’un 22 de desembre, o d’un 12 d’abril- que tampoc no eixirà en cap crònica oficial, però que comptarà amb més d’un cristall aïllat esclatat, més d’una fruita isolada podrida, més d’una margarida marginal desfullada.

La rèmora

Hi ha la rèmora. Una rèmora pretèrita que pren formes actuals; una rèmora sempiterna que es transmuta en ens desconeguts en l’embolcall però familiars en el contingut. Sota aparences innovadores, els sentiments són identificables quan es troben a tocar. La rèmora es transforma en una carta groga pel pas del temps, en un certificat oblidat en un calaix, en dues inicials pintades en una llauna, en una melodia improvisada, en un comentari falsament innocent, en un gest imperceptible, en despertar dotze minuts abans que sone l’alarma i sentir el pes del món als muscles, en un aïllament ple de plans que no es desenvolupen. Adonar-se’n és el principi, però la rèmora hi ancora i la situació de confinament gairebé absolut en fa impossible l’auxili. I la rèmora va fent camí: s’alimenta de les entranyes més profundes de la memòria; es nodreix del record, de la instantània que semblava momentània, de la llàgrima mai alliberada, d’un mateix. La rèmora em menja, et menja, se’l menja, se la menja, ens menja, us menja, se’ls menja, se les menja. A poc a poc, de mica en mica; pareu-hi l’orella i n’escoltareu el rac-rac del ròssec. L’anhelada tranquil·litat dura breus minuts; de seguida, la rèmora derrota la pau i s’hi expandeix. Fins i tot, de nit, la rèmora treballa: cava, cava, cava, cava fins arribar al subconscient i materialitzar-s’hi en un rostre pròxim. L’única solució per véncer la rèmora és enfrontar-s’hi. Però enfrontar-s’hi ben enfrontat. I, potser, ara mateix, les circumstàncies no són les més idònies. Tanmateix, quan ho seran? Tanmateix: quant de tanmateix.

Manuals

Què ho fa, que, de sobte, un cel clar es torne nuvolós? Que els raigs de sol esdevinguen llamps i trons? Que l’agradable airusset que escalfa els migdies es transforme en tempesta? La meteorologia ho explica. Què ho fa, però, que, sense res ni més, un mínim gest, un gest imperceptible, ens trastoque una rutina que preem? Perquè, a pesar de tot, preem, apreciem, estimem, una determinada rutina; de fet, tendim a arrapar-nos-hi. I això, perquè la coneixem, perquè sabem que cada matí seguirem unes pautes, que a la nit soparem i veurem una sèrie o llegirem unes pàgines del llibre que tinguem entre mans, que a l’endemà la roda tornarà a girar i que, dins d’una zona àmplia de confort, hi ocorreran actes diferents dels del dia anterior, però que no ens n’alteraran l’existència. La tranquil·litat o la pau a què aspirem, no consisteix a anar sedimentant una base sense que s’enderroque la construcció? Què ho fa, què ho provoca, que un clic automàtic es pitge quan li vinga en gana? On ens dirigim? I més important: recordem què ens ha portat a elegir el camí que ara seguim? Si davant la disjuntiva haguérem obert una altra porta -que si una porta, que si dues portes, que si tres portes, que si les portes sempre callen, que si no una porta i sí una finestra, que si darrere la porta, que si-, què o qui seríem ara? Probablement, estaríem plantejant-nos què o qui hauríem sigut si haguérem obert la porta que en realitat és per la qual hem entrat. Suposicions ficíticies, que no deixa de ser una redundància. Com tot: com aquesta entrada, com tu, com jo o com la gent. Hi ha una de les paradoxes més latents: ens alegrem quan alguna cosa hi arriba sense buscar-la i ens entristim quan notem que està a punt d’acabar. Una cosa que ens ha fet feliços sense haver-la demanada! Per què? També tendim, doncs, a arrapar-nos-hi. Segur que alguna persona amb estudis de Psicologia hi posaria un nom, si és que no hi ha ja una síndrome o un complex. Al contrari que en la natura, però, no hi ha manuals per a viure, i potser, malgrat l’espessor ambiental, siga millor així. Tanmateix… Tanmateix, què?

Se’ns ha quedat pendent un café amb llet…

– Josep, vols que ens fem un café amb llet abans d’anar-nos-en? Pagues tu i la setmana que ve pague jo? No tinc solt i per no canviar, però, si vols, pague amb targeta, eh?

– Tranquil, pague jo este; recuperem la tradició del café de la vesprada i la setmana que ve repetim.

Parlàvem de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. Tu, quan tenies la meua edat, què… Era una pregunta recurrent mentre preparàvem el sopar -tu, les teues espècies, el teu formatge, el teu arròs, els teus macarrons, les teues truites; jo, el meu arròs, la meua carn o la meua pasta-, o mentre un dels dos escurava i l’altre mirava la televisió o destacava això o allò d’alguna xarxa social. Les darreres setmanes havíem anat atrafegats: l’un, amb els exàmens, i l’altre, amb una anàlisi hipertextual. No obstant això, malgrat que no volguera parlar amb ningú perquè odiara el món, relaxaves la nit amb la narració de les teues experiències, unes experiències que em transportaven huit anys enrere. M’agradava parlar amb tu (de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis), fins i tot, quan no tenia ganes de saber res del món. Dijous passat encara vam matinar per anar, a les sis i quart del matí, a la biblioteca; sense adonar-te’n, estaves a punt de crear un dels millors records.

Ens vam conéixer al setembre de 2017, a la classe de Retòrica; el dia de presentació us vaig dir que diguéreu el nom i el poble o la ciutat d’on veníeu. Sabia que eres de l’Olleria perquè dos estius abans t’havia posat en el Llibre de Festes al costat de Teresa, però no ens coneixíem. Fins aquell moment. Recordes la primera vegada que vam coincidir al pub? Tu eres Àngel, no? El professor de Retòrica? Mentre, de fons, els teus amics se’n burlaven. I després van vindre més dies al pub, i més confiances i confidències. Va, deixa’m fer-me una foto amb tu!, tot i que sabies que fins que no tingueres la nota posada això no podia ser. Amb un cert orgull, però, començaves a ser el meu alumne: sí, el meu alumne, això; el meu alumne, allò altre. La prudència deia que millor que els alumnes i el professor no compartiren espai d’oci, però amb tu era diferent: sense abandonar el caràcter festiu del moment, ens respectàvem mútuament; sabíem que allò era una orquestra o una discomòbil, i que la Universitat era la Universitat. Ens féiem bromes i acudits -més dèbils o més forts, tant se val-, i ens podíem fer la guitza com uns animals, però eres capaç de fer-me alçar del llit un divendres a la una de la matinada perquè ens férem una cervesa i reflexionàrem sobre política, sobre música, sobre amics, sobre amors, sobre somnis. I, per unes coses o unes altres, vam decidir que al pròxim curs aniríem a viure junts -amb companyia de Jesús- a València. Entre tu i ton pare vau trobar el pis a Vicent Zaragozà, i hi vam anar a ulls clucs.

Compartíem viatge d’anada i de tornada; compartíem ratllades mentals que semblaven un món i que, a hores d’ara, ja no recordàvem. Ens vam ajudar en l’estabilitat. Compartíem algun festival i molts concerts, també amb el teu germà Vicent, en qui he descobert un amic -i amb qui vam fer l’indi en la boda de Pep i de Vero-, o amb Esteban, sempre al vostre costat, o tanta altra gent que m’has anat presentant i que s’hi ha anat quedant. Compartíem plans hipotètics, com aquella visita a París durant l’estada doctoral per fotografiar-nos dalt la Tour Eiffel, o aquell esmorzarot amb Mireia que mai no vam acabar de perfilar. Compartíem família: Andreu, un dels meus millors amics, un germà, ara també era amic teu i cunyat. Compartíem vida. De fet, solíem dir-li, a tia tia Àgueda, que érem un matrimoni; ens tiràvem els plats pel cap com si portàrem cinquanta anys de casats, però ens ríem i somríem de tot i de tots amb la complicitat de qui se sap ben acompanyat. Havíem arribat a comentar, mig de broma, mig seriosament, que, quan acabares la carrera, aniríem a viure junts: Ie, imagina’t viure els dos en un piset, o en el poble, o ací, a València. No digues que no molaria! Ens escoltàvem, ens aconsellàvem, ens enteníem. Ideològicament, gairebé sempre hi estàvem d’acord; féiem el pallasso -no hi havia dia que, tot i que volguérem engegar-ho tot a rodar, no férem el pallasso- imitant veus i converses de determinats partits polítics. Érem uns apassionats de la llengua, del poble, de la terra, de la cultura, del país. I t’estimaves els scouts, t’estimaves la Morralla, t’estimaves la Nova, t’estimaves els teus amics del poble, t’estimaves els teus companys de classe, t’estimaves a Josevi i Maite, i a Vicent i Teresa; en definitiva, t’estimaves la gent que t’estimava.

Ahir em van dir que em quedara amb tot allò positiu que havia viscut amb tu. En aquestes situacions, es tendeix a idealitzar o a llançar tòpics, però és que què collons tenies tu de roïn? Què? Estar ple de vida? Estar ple de projectes? Estar ple d’anhels? Les teues ganes d’ajudar perquè hi haguera un clima harmoniós? Què, Josep, què collons tenies tu de negatiu? No vull haver de triar amb què em quede i amb què no: vull quedar-me amb tot. Vull quedar-me, al capdavall, amb tot el que durant aquests dos anys i mig hem compartit: ens hem conegut i has arribat a esdevenir un grandíssim amic, un dels millors, sens dubte. Em coneixies i he estat molt afortunat perquè m’has deixat conéixer-te; i he aprés tant de tu que aquesta entrada fa paràgrafs que s’ha quedat curta. No descobriré res si afirme que has estat una de les millors persones amb què m’he creuat; demà, o d’ací unes hores, la quantitat de gent que t’acompanyarà en el darrer passeig en serà una prova més.

El passat quadrimestre, per incompatibilitat d’horaris, no vam coincidir en les anades i tornades de València. El dijous 9 de gener, però, encara ens vam poder fer un café amb llet i ens vam amollar totes les penes amb bilis i totes les alegries que el 2020 ens podia tenir preparades. Estaves descobrint una persona i n’estaves molt il·lusionat; sí, Josep, ara et puc dir que era ella, que, efectivament, com creies, actuaria com ho ha fet. I ja t’ho mereixies. Vam seguir parlant del que faríem en acabar, tu, exàmens, i jo, la tesi; i, encara que no ho saberes, eres un dels motius per continuar habitant el pis de València aquest segon quadrimestre.

En baixar del cotxe, encara vam aparaular un café amb llet per a la pròxima setmana, per al pròxim dijous. Finalment, el vam ajornar de nou, perquè els dos havíem quedat. Però aquest dijous -el passat-, encara vam tindre la sort de poder xarrar Aitana i jo amb tu, que venies de veure Star Wars –tu eres un friki de Fuster i no passa res!– i de comprar-te uns cascos per a escoltar música –un capritxet, mira, regal de ma tia Àgueda. Esperava que algun dia poguérem fer un sopar els quatre, o el sis, si els ho déiem, a Andreu i Teresa, amb l’excusa de compartir, també, el compte de Netflix. Però el café amb llet va quedar pendent…

I saps? Me n’alegre, que el café amb llet quedara pendent. I me n’alegre perquè, com que te’l dec jo i no m’agrada deure res, sé que algun dia te’l pagaré, i t’obligaré, perquè no te’n tornes a anar, que em convides a un altre. Mentrestant, a cada glopet que faça quan me’n bega un, et tindré a la punta de la llengua, sempre present, com a bons cafeters que déiem que érem i que serem. I et podré tornar a veure. I t’agrairé que coincidírem a Retòrica, que m’ensenyares coses molt més importants que no les que la Guia docent m’obligava a explicar-te, o que em permeteres formar part de la teua vida. I podrem tornar a intercanviar pessics o punyades al braç. I et podré tornar a saludar des de la llunyania, fent broma, aliens a les reaccions de la resta. I em podràs tornar a fer respostes com a contraatac als meus acudits. I podrem tornar a riure i somriure. I podrem tornar a parlar de política, de música, d’amics, d’amors, de somnis. I et podré tornar a abraçar. I ens podrem dir, a la nostra manera, que ens estimem. Perquè, a pesar que ja ho saps de sobra, encara no ho havia escrit al llarg d’aquestes paraules: t’estime, Josep, t’estime moltíssim.

L’altra galta

Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra (Mt, 5, 39). Som responsables dels nostres actes, però també som responsables dels actes que permetem per part dels altres. Justament per això: per permetre’ls. No podem evitar que hom obre com obra, malgrat els avisos, malgrat els aclariments i malgrat les cent trenta-dues xarrades que, en principi, donaven un tema per tancat i per solucionat. No podem evitar-ho, deia, però sí que podem elegir si ho acceptem o no. I si ho acceptem, si entrem en les regles d’aquest joc alié, només ens queda aguantar-nos i resignar-nos quan, inevitablement, com apuntava adés, hom obre com obra. L’altre dia escrivies que eres un somiatruites; hui escrius que, de la mateixa manera, eres un malpensat i un desconfiat. Per aquest motiu, no té mèrit si, de huitanta coses de què desconfies, tres t’acaben donant la raó; és estadística. El cas és que allò de pensa malament i -la majoria de vegades- ho encertaràs, se sol complir. Estadística? Tant se val; el problema és seguir permetent i acceptant, perquè, tot i que hom obre com obra, no hi ha cap mala intenció darrere; perquè, tot i que hom obre com obra, la condició humana tal; perquè, tot i que, etcètera. I, continuant amb l’estadística, amb la matemàtica, comences a comprovar que la bossa que alberga la gran paciència que t’has descobert té una minúscula escletxa que provoca un lleuger desinflament a mesura que, a l’altre costat, la decepció s’hi va introduint amb un degoteig imparable. Amb el respectiu retorn de fantasmes. Amb la respectiva reproducció d’inseguretats. Però, com apuntaves a l’inici, això és responsabilitat teua i només teua. Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra (Lc, 6, 29). I després no et queixes si les galtades fan mal, pesat.