Que els planetes ens perdonen
¿Qué andas buscando, si andas buscando tu propio cielo en los noventa? Saps de sobra què busques -o què has estat buscant- des de l’endemà d’aquell diumenge de principis de maig. Ho saps, tot i que també sabies que no hi arribaria res. «Mou tu la fitxa!», t’han dit, «si tant busques i esperes, mou tu la fitxa!». Una altra vegada? L’enèsim moviment de fitxa? La repetició permanent del rol que des del primer moment us vau assignar? L’estaca, com cantava Llach, només cauria si estiraven tots. No? De totes maneres, no és l’immobilisme en si una presa de partit? Callar, al capdavall, pot ser molt sorollós. Però… Però busques i esperes. O buscaves i esperaves. Perquè en algun moment has de decidir començar a veure que no hi ha més cera que la que crema. I, sincerament, buscaves i esperaves un colp al cap aliè -metafòric, és clar- que li fera enyorar-te fins al punt de voler lluitar costara el que costara, de solucionar el que calguera, de salvar el naufragi, de veure’t i sentir-te, a ulls de l’altre, estimat, valorat, imprescindible -encara que no hi ha ningú tocat de la vareta de la imprescindibilitat, sí, d’acord. El colp al cap, però, te l’has de pegar tu per entendre que tot això no succeirà mai; si no ha ocorregut en anys, no ocorrerà en un parell o tres de mesos. I el colp al cap que t’has de pegar te l’has de pegar, principalment, per comprendre que no t’has vist ni sentit estimat i valorat, però sí, i per alguna falsa percepció -ai, porca arrogància!-, una mica, una miquiua, una micona imprescindible. Altrament, hauries estat esperant?
¿Tú en qué pensabas, cuando esperabas la entrada al paraíso abierta? ¿Olvidar, de repente, los miedos de siempre y encender otro fuego artificial? És això, comptat i debatut, el que esperaves, en efecte: un gest de l’altra part per pretendre esborrar pors, inseguretats, i encendre nous colors per il·luminar les zones fosques i obscures. Malgrat que sempre s’hi pot fer molt més, i a pesar de la falta de retroalimentació, tu creus que ho has intentat, que has estat temps intentant-ho, sense una reciprocitat clara, manifesta, com si llançares pedres a la lluna. Però ho has intentat tan bé com has sabut -cosa que no t’eximeix de l’existència d’errors. No obstant això, és el final, y ya ves que, al final, importan poco las gestas. T’hauria agradat comprendre’n els motius (cansament, por, desgana, desinterès, mutació dels sentiments, rutinització, distància), uns motius que anaren més enllà d’una suposada desconeixença, d’una hipotètica falta de motius. Però tot això es va quedar en aquell diumenge de principis de maig, com també s’hi va quedar l’ímpetu de totes les promeses de tirar endavant que havíeu etzibat amb anterioritat.
Adiós, decid adiós, y entonad el acorde final. A les portes dels 31, vas prendre la decisió d’iniciar un compte enrere en forma de cançons que havíeu compartit durant viatges nocturns: cada dia una -o dues, o tres, si no sabies quina triar d’un grup en concret-, un fragment, un significat. «Lo que quieras, pero hablemos». «Tu recuerdo encantado sin ser mi pesadilla». «Dos volcanes de ideas en erupción. ¿Para qué sigo yo intentando comprender?». «I tanque els ulls i pense en tot el que hem viscut; el que ens queda per fer, tot el que hem cregut». «Per somiar que vens amb mi, per no perdre’m la drecera. […] I al record, les tardes bones, i cançons a mig desfer». «En la nostàlgia del record, hi ha un demà, hi haurà sort». «Dicen que la esperanza se pierde tarde, pero uno ya se cansa de luchar en balde». «Que el dolor se acobardó y se expresó el silencio, y pudimos hablar». «Serem dos bojos sols que busquen el seu lloc en les delícies del seu cos i en l’egoisme del seu cor. L’últim ball…». «Dona’m un últim senyal». «Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida». «Quan no hi siguis, faré la maleta; potser així no farà tant de mal». «Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. […] Preferiria no fer-ho». Era una manera de començar a mirar els ulls de la realitat, ara que la realitat t’havia colpejat tan fort les darreres setmanes. I era també, fet i fet, una manera més d’esperar –alhora, però, que hi establies uns límits. Evidentment, no ha donat cap fruit; i no l’ha donat, potser, perquè havia de ser així, i perquè, potser també, tot això que escrius només s’esdevé al teu cap de somiatruites, que els altres ja han passat pàgina, que ja ho han superat, que no et troben a faltar, que ja han acceptat les noves situacions, que han continuat amb les seues vides, i que, en veritat, per què havien de saber que tu esperaves si no has parlat clar, o si l’acord final va ser, fins a cert punt, un acord mutu?
Decid adiós, no seré yo quien interrumpa el apagón; que los planetas os perdonen. Ai, benvolgut, potser ja ha arribat el moment de deixar d’esperar i de fer via; de no interrompre l’apagada, i que aquesta seguisca la seua senda traçada i imparable. Els planetes de segur que us perdonaran, perquè, al final, heu actuat tots com bonament sabíeu o podíeu segons les circumstàncies i el context, i qui fa el que pot, etcètera. L’has cagada moltes vegades i (vols creure-ho) l’has encertada moltes altres; has plorat de tristesa, però també d’emoció i de felicitat; has patit i (segurament, i a pesar de no haver-ne estat conscient) has fet patir. S’han quedat molts somnis per complir, molts projectes per portar a terme i moltes aventures per descobrir, però se n’han complit, se n’han portat a terme i se n’han descobert altres que per tu mateix mai no hauries viscut. Hi ha opcions l’elecció de les quals podrien haver estat diferents; conflictes que calia haver abordat des d’una altra perspectiva; comentaris que haurien d’haver estat farcits d’altres adjectius i adverbis. Però això ho veus ara, amb l’avantatge de posar, des del present, el telescopi en el passat; si els daus t’hagueren fet guanyar, no hi pensaries, o no hi pensaries tant. Tanmateix, has estimat, has estimat molt, has après, has crescut, i la motxilla queda plena de nous aprenentatges i de noves experiències; la balança, per tant, s’ha decantat cap al costat positiu. I això també ho has de remarcar, i has de demanar disculpes si cal, i també ho has d’agrair, que sempre és un aspecte que queda més pendent, més aïllat. Per tot això, saps que els planetes us perdonaran.
Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción; será una fiesta de colores. I ara? Què ve ara? Ara ve el torn del temps, que ha d’interpretar la seua funció indulgent; ara ve el paper del record amable i tranquil·litzador, el joc del somriure melancòlic i apenat del que hauria pogut ser però que ja no serà. Ara has de desamarrar la barca, que havia estat amarradeta durant moltes setmanes, i, carregat de paciència, has de permetre, i has de permetre’t, que la mar en calme el camí. I arribarà l’instant, el just i precís instant, que giraràs la vista enrere i comprovaràs, per fi, que tot haurà estat ben replet de colors, que haurà estat una festa de colors. I vindrà la pau per a l’esperit. I…