7 Trelawn Street
Al número 7 de Trelawn Street, al barri de Headingley, un narrador escriu aquestes línies i hi torna a fer aparèixer l’À., que des d’allò de les vies no se sabia on parava. I l’hi fa aparèixer com a pretext per a parlar de l’Adrianna i el Josh, per a parlar, justament, del 7 de Trelawn Street. L’any passat, l’À. compartia el 25 de Christopher Road, a Woodhouse, amb cinc persones més: una taiwanesa, un indi -que va ser substituït per un anglès-, i tres anglesos més -quatre, quan l’anglès substituí l’indi. Durant els primers mesos, l’À. va fer amistat -i amb la cursiva el narrador en marcarà la distància- amb l’indi, el Milan, però al febrer va haver de marxar-ne. Tot seguit, la conveniència idiomàtica de la taiwanesa, que volia recuperar els anys d’aprenentatge d’espanyol, provocà diverses converses banals, sobre què sopaven o quan tenia festa -ella-; l’À. podia ocupar les hores de silenci. Fins que va venir el Morris, que, a mode de presentació, el va convidar a un got de whisky amb mel. No sap, gairebé mig any després, què se n’ha fet, d’aquells desconeguts: el Milan -creu- va anar a Manchester o a Londres; la taiwanesa havia trobat una nova casa on poder imposar la seua dictadura; el Morris, on deu haver anat el Morris? Tant se val. Tampoc no confia gens que ells es pregunten on ha anat l’À., tot i que es trobe a uns vint-i-cinc minuts d’aquell carrer costerut.
En qualsevol cas, en el nou pis, el 7 de Trelawn Street, durant les primeres setmanes ha parlat amb l’Eliza -que és qui ha adoptat el paper de delegada de classe-, l’Adrianna -la pronunciació geminada de la n en va delatar l’origen romà-, i el Josh -més tímid. El cas, però, és que l’Adrianna i el Josh abandonaran les respectives habitacions demà mateix: «This is my last weekend in this house», li va comentar ell, abans de confessar-li que se n’anava a Austràlia, d’on és la família del pare, amb una beca. L’Adrianna no li ha dit on ni per què se’n va; ningú no pregunta, en aquell pis, més enllà dels formalismes i dels convencionalismes que acompanyen el «Good morning-how are you?-fine, thanks. and you?-good, thanks». Però sap que se’n va perquè, quan l’À. va anar a veure la que seria la seua habitació, l’agent immobiliari li ho va dir. En desconeix els motius, però l’À. els trobarà a faltar, a l’Adrianna i al Josh. Ella, un matí feiner, el va sorprendre: «Bon dia!». L’À., que creia que no l’havia entesa, va somriure i li va respondre: «Bon dia! Come stai?», i es va sentir el més poliglota del món. I una mica com a casa, també. En una altra ocasió, van parlar de llengües, i ell li va explicar que el curs anterior havia estudiat una mica d’italià i que fa uns anys havia visitat Roma i a Siena; ella, en canvi, no havia estat a València, però sí a Barcelona, a pesar que no coneixia el català. El Josh, per la seua banda, va portar-hi un amic divendres de nit que anava amb cadira de rodes. L’À., que s’ha envoltat de cadires de rodes, no es va estar de demanar-li si necessitava ajuda -ignorant per un instant que aquest gest pot resultar ofensiu-, però el Christian li va dir que no, que gràcies però que no calia, i li’n va endevinar la procedència. Tot això, ell, en un perfecte espanyol de Cuadernos Santillana.
Dimarts, però, ja no hi seran: ni l’Adrianna -ni el seu xicot, que hi anava alguna vegada-, ni el Josh -ni el Christian. No hauran pogut fer amistat -aquella amistat amb cursiva-; no hauran pogut establir arrels. Ells acabaran en l’oblit de l’À., que, algun dia, els recordarà vagament; i l’À., potser, serà un nom més en la memòria d’ells. La substituta de l’Adrianna -l’agència els va dir, als romanents, que la nova companya volia posar-se en contacte amb ells-, la Chloe, també treballa a la University of Leeds, i hi arribarà al 7 de Trelawn Street dimarts a la vesprada-nit. Però l’À., durant el passeig dominical de hui, només podia veure una metàfora de les relacions personals (tan clara que li ha semblat insultant posar-ho per escrit en el seu bloc personal) en allò del pis, dels pisos, de Leeds: gent que se’n va, gent que hi aplega, converses mínimes, preguntes convencionals, manies de cadascú, cuirasses idiomàtiques, barreres plenes de pors, personalitats oposades o no, etcètera. I ell, el nostre amic À., que, si no passa res de greu, complirà el contracte amb l’agència, perquè ell és de complir contractes. Ara bé, què quedarà de l’À. en les nòmines mentals de les Adriannes, dels Joshs, dels Milan, dels Morris?, es pregunta ell mateix i, fins i tot, en deixa constància en aquell bloc abocaagonies, però bé voldria preguntar-ho a. A qui?, li pregunta l’À. al narrador. I el narrador, que, de moment, és qui en té el poder, el deixa, així, pam, sense resposta.
