Vint-i-tres

Nit d’un dissabte qualsevol d’octubre de 2017. Terrassa del pub Anem anant de l’Olleria.

— Perdona: tu eres Àngel, el meu professor de Retò… –t’hi llances tímid, però amb aquell punt de voler descobrir-t’hi, de voler fer veure que som del mateix poble, mentre els amics t’etziben entre rialles que eres un pilota.

— Sí, Josep –et talle, amb un somriure, mentre et pose la mà a l’espatlla–, i tu eres Josep, tranquil que ja et tinc fitxat, ja…

— Oh, oh, oh! Pepo, això és que et suspendrà! –criden els teus amics, que no abandonen el riure sorollós.

— Però segur, eh? Seguríssim! –m’hi unisc, però et mire a tu, encara amb la mà a l’espatlla.

— No els faces cas, que són uns cabrons! –em comentes, alçant el dit i assenyalant-los, i ja no sé si una mica preocupat, però sempre somrient.– Ens podem fer una foto?

— No, home, no, Josep! –ara esclate jo també amb una rialla– Si vols, en acabar el quadrimestre, les que vulgues, que ara de segur que vos les passeu pel grup de Whatsapp els companys de classe i feu muntatges burlant-vos-en!

Vale, va, però fem-nos-la, eh? –em mires fixament, i la línia dels llavis continua cap amunt.

— No ho dubtes! I no begues molt, que dilluns no hi atendràs! –tanque, momentàniament, la conversa, mentre torne amb el grup amb què hi anava.

— Però suspén-lo, eh?, que no para de dir que no sabia si saludar-te o no –sent encara algun amic que crida per cridar. I jo assentisc, rient-me’n cap endins, mentre vaig entrant per tal de demanar la consumició. Amb una mica d’orgull li diré a la meua parella d’aleshores que eres alumne meu.

 

Crec que no ens vam arribar a fer la foto en qüestió quan vas aprovar i vas deixar de ser alumne, però després ens en férem d’altres -poques, però-, quan et vas convertir en un dels millors amics, en un confident, en un pilar fonamental. Hui n’hauries fet vint-i-tres. I ens hauríem vist, i ens hauríem abraçat -abraçat molt, molt fort-, mentre m’hauries dit que colló sempre estàs ací, i ens hauríem fet un parell de cerveses, sense timideses, obrint-nos, l’un amb l’altre, sense filtres, com sempre. I tu m’hauries actualitzat la nit de disfresses de dissabte passat, i com ho portes tot. I jo t’hauria narrat Londres, i com ho porte tot. I t’hauria estirat les orelles, o els mugrons, mentre et deia que t’havia trobat a faltar. Perquè si ja ho haguera fet amb només un mes o mes i escaig de temps sense veure’t, imagina’t ara, que vas camí dels tres anys que… Que t’estime, Josep, que t’estime molt, i que vaig preparant, a la meua manera, aquell cafè que algun dia ens hem de tornar a fer. Per molts anys, amic.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent