Ni en missa ni repicant
Enllaçar dies i dies dormint una mitjana de tres o quatre hores fa que l’À. bote davant de qualsevol acció de la gent -i «la gent són els altres»-, però, sobretot, li fa veure la realitat a través d’un filtre de mala hòstia i cobreix la quotidianitat d’una pàtina d’obscuritat i pessimisme. Hi suma una dosi ben carregada, ben carregada, ben carregada, d’incertesa en el futur -una incertesa, tot siga dit, amb què no comptava, però les regles són les regles i no s’hi pot fer res, és que mira, les coses venen així, tal, no sé què, i etcètera. De sobte, la por i els nervis el posseeixen, i es posa a buscar solucions d’emergència -fet que, exacte!, li serveix per mantenir la mitjana d’hores de son. Alhora, com que no sap dir que no, sacrifica hores de descans i de dormir per si cal deixar portes entreobertes, no siga cosa que. De mica en mica, paradoxalment, s’allunya del seu objectiu: l’objectiu que dona sentit a tot el viatge. I, és clar, el filtre de mala hòstia es fa més gran i la pàtina d’obscuritat i pessimisme se li arrapa més i més fins que fa mal. Ara, això sí, malgrat tot, no se’n queixa -o no se’n pot queixar-; bé, sí, es queixa de les pròpies decisions, perquè la responsabilitat va ser, i és, seua. L’À. ho ha decidit. L’À. Tot va començar ara fa un any aproximadament, quan cercava distraccions per no pensar-hi, i més de tres-cents seixanta-cinc dies després, encara arrastra el tic diogenesià d’acumular, un tic que, en veritat, el distrau de l’únic objectiu de què no ho hauria de fer. I fins ací.
L’experiència demostra que no es pot estar en missa i repicant, perquè ni s’està en missa, ni repicant, ni on s’hauria d’estar -que no era ni en missa ni repicant. Creia que no n’hi havia, però, de vegades, cal saber veure’n els límits, a pesar que, sovint, com en aquesta ocasió, li’ls fan veure els altres -«els altres són la gent». Aleshores, l’À. només pot acatxar el cap i demanar disculpes.
Dit això: centrem-nos i (re)comencem.