Gràcies per la propina, de Ferran Torrent
Acabe ara la lectura d’aquesta formidable novel·la, també descoberta el curs de 3er d’ESO. No l’havia llegida encara; aquell any em va interessar més el gènere policíac de l’escriptor de Sedaví. Això sí, fou la primera pel·lícula en valencià que veia, amb actors que ja coneixia de les telenovel·les valencianes que veia amb la meua iaia, com Juli Mira. M’encantà, sense més embuts. Com va ser capaç d’arribar-me al cor, de mostrar-me una València no tant distinta de l’actual, amb utopies al cap i a la fi. Un any després, en estiu, me’l vaig intentar llegir, però una mena d’autopacte féu que em llegira els llibres d’Oleguer Presas, Camí d’Ítaca, i Jaume Fuster, La mort de Guillem, i que no poguera seguir les frases torrentines, ja que, a l’onzena pàgina, el vaig abandonar. Fins a dijous passat.
Tot aquest temps l’he tingut en préstec, però ha romàs a la prestatgeria fent de col·lecció, i, en certa manera, me l’he apoderat. També té altres valors, a part del literari, tot siga dit. No obstant això, dijous passat m’hi vaig decidir: em llegiria Gràcies per la propina. I ara l’he finalitzat, amb un regust estrany a l’interior, però positiu. Ha fet que m’emocionara i, en alguns moments, m’ha tret alguna llàgrimeta. El pas del temps, l’amor per la família, la unitat de la llar, l’avi que contava històries mentre els dos xiquets -orfes de pares, que no d’oncles- creixien, les prohibicions de l’època, les anècdotes juvenils, el primer amor, la pèrdua de la virginitat dels protagonistes a una casa de cites, la mort de l’oncle Tomàs i la recompensa final -d’ací em pareix que ve el títol- a l’oncle Ramonet (a la pel·lícula, l’alcoià Juli Mira). M’ha fet viatjar en el temps, cosa inevitable. He recordat aquella aula d’usos multiples, amb tots cara a la pantalla veient un film allunyat de les modes americanes. M’han vingut a la memòria els berenars amb la iaia, asseguts a la taula amb l’estufa, o les converses amb el iaio, sobre la València dels seixanta o dels setanta, quan ell portava camions de mercaderia. També els viatges amb el pare ací o allà, per veure el Gulliver o anar al cine. I, per descomptat, les complicitats amb la mare, que sempre ha volgut el millor per al fill. O pujar aquelles escales que ens portaven cap a la classe de 3er B, amb insults, cridòries, somriures i alguna que altra malifeta. O aquelles reunions al pati, quan tots somiàvem a ser quelcom el dia de demà amb un entrepà a la mà. Evidentment, no fa tant de temps tampoc, uns cinc o sis anys, però Cronos no s’atura i cada volta apreta més l’accelerador.
Només puc dir-vos que ha pagat la pena llegir aquesta magnífica novel·la, perquè, una volta més, Ferran Torrent m’ha portat a la reflexió i a la sensació agredolça d’haver allargat un poc més la seua obra, amb un estil penetrant i una llengua que barreja l’estàndard i el col·loquial. A continuació, vos copiaré els fragments que m’han paregut més divertits o que m’han fet pensar…
“Un somni és un lloc imprecís, l’escapada momentània d’un present incert.” (pàg. 7)
“Amb tot, vaig decidir prendre apunts mentals amb la seguretat que temps després abocaria els records en un llibre, que és la manera de donar-los vida, per bé que la vida està feta de construccions i ensorraments i només queda la memòria -o la nostàlgia-, aquell substrat potser inútil però persistent que ens recorda dies inabastables.” (pàg. 8)
“Sóc Ferran Torres i em vaig masturbar per primera vegada quan tenia nou anys. Bé, en realitat només fou un intent perquè la desmanyotada fal·lera onanista em causà una irritació al gland i un notable unflament del penis. En si mateix el fet no és important, però el recorde perquè fou el dia abans de prendre la primera comunió; objectivament, un dels dies més desgraciats en la meua vida.” (pàg. 9)
“De petit em cridava l’atenció que als collons els digueren “parts” i a la resta del cos “organisme”. Ho vaig saber el dia que vaig conéixer la primera dona: en efecte, el penis és un problema a part. El problema.” (pàg. 13)
“De classes socials, n’hi havia dues: els que anaven a missa i els que preferien dormir. Minoritaris, els darrers.” (pàg. 17)
“Si “podies” però no “volies”, estaves venut. Llavors, el seguit d’adjectius com ara “vago” i “inmoral” (sus padres se sacrifican por usted y mire cómo les paga), i les premonicions admonitòries d’acabar malament en la vida (com si fóra possible acabar-hi bé), ressonaven a la sala com el soroll d’un martell contra l’enclusa.” (pàg. 31)
“Tant fa que morira d’accident o se suïcidara, no volia ni potser mereixia viure. Mai ho he comprés que una dona o un home base l’existència en l’amor irrenunciable per un altre. El meu escepticisme de vital formació m’impedeix aquesta confiança obsedida en l’espècie humana. A l’amor trencat per les circumstàncies, a l’estima com a estigma, opose l’estima per la dignitat personal, l’egoisme solidari d’autodefensa.” (pàg. 36)
“I, sobretot, perquè en eixir d’allí, ja en el cotxe, Tomàs, amb el segell de relax en la cara, deixava anar un sospir abans d’engegar el vehicle:
– El tio no entén de política, però si el món estiguera ben follat no hi hauria guerres.
És evident que sí que n’entenia, de política.” (pàg. 46)
“Si en aquest país existeix una tradició oral antiquíssima és la de passar hores de tertúlia parlant de sexe, invertit i de l’altre.
Ho practiquen homes, dones, xiquets i municipals sense graduació. No és, ni de lluny, un tema deliberat sinó que aflora amb escatològica naturalitat, un costum que ni l’aferrissada moral feixista va aniquilar.” (pàg. 64)
“Quan estàs satisfet no necessites els records, i ara, en aquells moments, les portes d’una vida plenament lliure romanien obertes de bat a bat.” (pàg.67)
“Llavors cridava una dona en algun lloc de la terrassa i de seguida ella anava al seu costat mentre el Fino em picava l’ullet, com volent-me dir “veus?, totes són meues. Absolutament totes”. Les dones que jo posseïa només eren producte de la meua imaginació, en l’habitació i en el silenci de la nit, tot just quan Pepín començava a dormir. M’ho feia amb la mà esquerra: durava més, molt poc.” (pàg. 84)
“El primer salari és com la primera dona: la falta de costum et fa creure que és un obsequi excessiu, però passat el temps t’adones que no en tens prou.” (pàg. 86)
“No hi ha res més vulnerable que un home sotmés al dubte d’una decisió irrevocable.” (pàg. 88)
“Per molt que intentes esborrar un capítol de la teua vida, sempre queden indicis de les planes viscudes; més encara si forces un destí que pensaves inalterable.” (pàg. 93)
“Aleshores jo no podia comprendre que el meu avi, una persona que estimava, es resistira a la possibilitat de viure un poc més. Jo hauria donat fins i tot una part de la meua vida perquè poguera estar més temps entre nosaltres. Potser era massa jove per a entendre que des de feia anys l’avi s’havia abandonat al decurs de les coses. L’obstinació a desprendre’s dels records; de no parlar de l’àvia, morta al cap de temps de casar-se, dels anys duríssims de la guerra i la postguerra, de mon pare, de ma mare… Tot aquell esforç per no mirar enrere no era, crec jo, l’afany d’un home que intentava sobreposar-se a una memòria personal trista. Hi havia alguna cosa en ell que l’incitava a la renúncia passiva, a contindre el dolor quan el dolor és la nostàlgia, al silenci de l’espera.” (pàg. 95)
“Abans d’anar-me’n, en el bes de comiat que va precedir l’adéu definitiu, vaig creure vore en els seus ulls una expressió de malenconia, una mirada ratificada en el convenciment que el que has viscut no et serveix de res, que el present és una insistència efímera i el futur, com el passat, no existeix. O potser això ho pensava jo.” (pàg. 126)
“L’idioma del desig és tan universal que la barrera entre el que nosaltres preteníem i elles ambicionaven a penes obstaculitzava l’entesa.” (pàg. 166)
“Tenia la sensació que el meu món havia canviat, com si el viatge, curt en el temps, s’haguera convertit en una llarga absència. La llimera ja no estava. Perdíem intimitat, amb els veïns més prop, i, com deia Ramonet, hauríem de vigiliar el contingut de les tertúlies. Però aquella nit havíem de contar-nos moltes coses i ho féiem amb aquella classe d’eufòria que descura la sonoritat de les paraules.” (pàg. 172)
“”Per què tot és tan complicat?”, em preguntava aleshores, i la resposta la vaig trobar anys més tard, quan vaig entendre que només som la part insignificant d’una cadena de paradoxes. O potser no és una paradoxa que allò que en diuen amor sovint acaba sent un desacord entre infeliços? Em preguntava si realment Tomàs havia sigut feliç o aquella incontinència per viure no era sinó un intent permanent de construir-se un món a la seua mida.” (pàg. 186)
“I és que no imaginem les persones tal com eren sinó l’efecte que tingueren sobre nosaltres. D’alguna manera érem una conseqüència d’ell i potser per això -o bé perquè cada lloc l’havíem compartit-, havia de mirar al meu voltant per ratificar-me en el convenciment que ja no el tornaria a vore. (…) Tot el que era vida ens remetia a Tomàs; viure així era una manera de donar-li vida i era, a més, la forma en què millor perdudaria en l’àmbit del record.” (pàg. 189)
“Durant molts anys s’hem vist ocultant-nos de tots, com si fórem delinqüents. Mira, fill, podem ser molt resignats, perquè som conscients de lo que som, però arriba un moment que tota esta situació és tan cansada que només tens dos solucions: deixar-ho estar i conformar-te o afrontar les conseqüències. Hem optat per lo primer, més encara quan tu ho vas descobrir. Ramon estava avergonyit. M’alegre molt que hages vingut, m’alegre sobretot per ell, però em fa l’efecte que ja és tard.” (pàg. 195)
“Pensàvem que mai no demanava res perquè no ho necessitava, sense adonar-nos que en el fons d’aquesta actitud residia una espera resignada. Tot havia estat, per part nostra, un error des del principi i ara temíem no arribar a temps d’esmenar-lo. De Ramonet sempre vam recordar aquelles paraules que ell havia aprés de l’avi i que ens va transmetre a nosaltres: “Sigues lo que sigues en la vida, lo important és tindre cor”. Vam descuidar el d’ell i només la tristesa ens va recordar que també en tenia.” (pàg. 197)
“Ramonet i jo ens reüllàvem de tant en tant i, en una de les voltes que les nostres mirades bo i esquivant-se es van trobar, em va somriure: era la resposta a la pregunta que cap de nosaltres va gosar fer-li. Vaig intuir que era el moment d’anar-se’n i deixar-los sols. Entre ells havien de parlar de moltes coses; o potser no, al cap i a la fi eren amants esgotats per molts anys de confidències ocultes. Tal vegada restarien amb silenci mentre amb els ulls somiadors imaginarien què hauria sigut d’ells si no hagueren format part d’una immensa utopia. No ho sé, mai li vaig preguntar a Ramonet què li va suposar aquella trobada. Mai no ho vaig saber, no volia saber-ho. Tot el que vam fer per ell tenia el valor d’un somriure; no era poc, per bé que només era el canvi de l’indret impúdic de l’habitació d’un hostal pel paratge familiar però reclòs del porxo d’una casa.” (pàg. 198)
Gràcies per la propina, de Ferran Torrent. Ed. Bromera (1995).