Amb aquesta camisa
Cada vesprada, l’À. -«una altra vegada jo? Fotre!», pensa l’À. sobre el narrador, que el fa callar i li diu que a la feina-, durant el trajecte de tornada de la facultat a casa, passa per un cementeri. Un costum que ha reprès enguany és el d’anar escoltant música quan va al treball o en torna; els trenta-i-escaig minuts de distància es fan més planers. El cas és que ahir, quan va ser davant del cementeri, el cantant del grup indie que escolta ara va callar; una veu antiga, com del més enllà, amb un anglès decimonònic, va envair-li les orelles. Lluny d’esglaiar-se -i ara el narrador dubta de si escriure-hi el ja tòpic que fan més por els vius que els morts, que horroritza més el dia a dia que no els elements sobrenaturals o paranormals, tot i que, mentre hi dubta, ja ho ha escrit-, l’À. es va aturar: procedia aquella veu del cementeri? La devien escoltar els altres vianants? Ningú més no semblava sorprès, i, de sobte, va trobar que de darrere d’una làpida emergia aquell esperit amb l’expressió afonada. Ràpidament, l’À. s’hi va acostar: «are you ok?», li etzibà. I aquell esperit, que sabia que els costaria entendre’s en l’anglès de la seua època (a la làpida, hi havia només els tres primers dígits de l’any de naixement: 182…), automàticament va respondre amb un català pompeufrabrenc -perquè per tots és sabut que els esperits saben adaptar-s’hi, als idiomes dels interlocutors-: «no gaire; fa anys que plore el meu estimat Jake». L’À., bocabadat per aquell poliglotisme espiritual, li hauria posat la mà a l’esquena, però, és clar, no hi havia una esquena física; només va poder seure a terra i escoltar-lo. L’esperit, que havia ocupat el cos d’un tal Christopherson, li ho va contar, i li ho va cantar, amb aquells versos que devia haver elaborat i reelaborat després de tantes dècades, i que creixien, acompanyats d’una música suau, lenta, però coneixedora dels temps adequats per accelerar-se, que brollava pels auriculars: «I am lost in our rainbow. / Now our rainbow has gone. / Overcast by your shadow / as our worlds move on». Mentre cantava, l’À. començava a entendre que allò fou una relació impossible: la societat no estava preparada per a estimar ni per a estimar-se. Ho ha estat, en realitat, alguna vegada?, es va interrogar mentalment. Pel que narrava, el Jake i el Christopherson s’havien estimat, s’havien estimat fins al punt de conèixer-se les olors, els gestos, les mirades. Quan va arribar a la part d’«In this shirt, I can be you, / to be near your for a while», l’esperit s’agafà la camisa, se l’estirà i el que semblaven un parell de llàgrimes regalimaren d’aquells ulls profunds; l’À. sabia que eren llàgrimes perquè van caure a terra i van deixar marca en el fang. El tal Jake se’n va haver d’anar; potser un dels dos hauria acabat mort, si els hagueren descobert -quina paradoxa, ja que l’esperit esdevingué esperit al cap d’un parell d’anys per una malaltia sense cura. Aquella nit, va dir el Christopherson, la van passar units, besant-se, fonent-se, retenint-se visualment cada raconet del cos, i Jake li va deixar la camisa com a record, per si mai no es tornaven a veure. «Ai Jake, on ets?, on ets?, on ets?», va sospirar el Christopherson, eixugant-se les llàgrimes. «But I need Jake to tell you, that I love you, it never rests», torna a la cançó, i «I am lost, in our rainbow, / now our rainbow has gone».
A poc a poc, el Christopherson es va gitar, i es va fusionar amb les fulles i el fang fins que en quedà colgat -o fins que desaparegué. L’À., allí parat, no va saber molt bé què fer: li hauria agradat abraçar-lo, intentar fer alguna cosa per ajudar-lo, però només plorà, plorà molt. I les llàgrimes caigueren a les fulles, i regaren aquell sòl que ja estava humit, i voldria que hagueren traspassat totes aquelles capes fins arribar al cor del Christopherson -no es preguntà si els esperits tenien cor; no li calgué per comprovar que sí-, perquè en notara l’escalf, perquè sabera que el comprenia, que els amors prohibits, impossibles i no corresposts ja ho tenen això, etcètera. Sense saber com, però, el cantant del grup indie que escolta ara va tornar als auriculars. I, a poc a poc, l’À. s’alçà, s’espolsà el fang dels pantalons i tornà al carrer; ningú s’hi havia fixat, en aquella escena? Una vegada a casa, es llançà al llit, a veure si podia trobar-hi aquella cançó. Amb aquesta camisa, amb aquesta camisa… L’amor és complicadíssim, sí, però no ho valen els moments fugaços que ens regala? I quin poder evocador pot tenir una simple camisa!, tot això ho pensava l’À., amb els ulls humits però meravellat, mentre en teclejava la recerca. No ho reconeixerà mai en públic, això, però agraí en silenci el fet que el narrador li haguera revelat tota aquella història.
