Primer mes de contacte (Leeds, II)
Quan a les 9 del matí de dilluns 15 de novembre l’À. xafa la University of Leeds, troba a faltar moltíssim la setena planta de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València. Angel Smith li ensenya el seu nou despatx -a la planta baixa, apartat de la resta de companys del departament; de fet, apartat gairebé de la resta de la civilització, cosa que, inicialment, agraeix, per preferir una mica d’isolament fins que puga construir– i l’acompanya a la seua primera classe, a Baines Wing; en fa les presentacions i, com serà la tònica habitual els pròxims dos cursos, desapareix. «Hi, everyone! My name is À. and I will be your Catalan teacher. However, a partir d’ara en aquestes classes parlarem en català», diu l’À., tot esperant algun somriure ni que siga incòmode del nou públic, però no arriba. Són alumnes de primer i molts d’ells han agafat Català I per omplir els crèdits d’optatives o perquè se’ls ha explicat que si volen fer l’any a l’estranger (el Year Abroad, durant tercer) a Barcelona o a la resta de Països Catalans, han de passar necessàriament per aquella assignatura. Fan les presentacions, l’À. explica breument la guia docent i els anima que pregunen dubtes; cap ni un. Aleshores, els encoratja que li envien els correus electrònics que necessiten per a resoldre qüestions, i ja tenim els cinquanta-cinc minuts complerts. La pròxima classe serà en una hora (els dilluns, amb la compressió de l’horari pel retard de huit setmanes ocasionat per l’obtenció del visat, és el dia amb major nombre de classes), i els tocarà als de Català II, que ja entenen una mica la llengua i, per tant, la conversació esdevindrà una mica més fluida: Julia, Isla i Chris fan més fàcil l’entesa amb Anna, Jade, Rita, Rob i Daniel.
La primera setmana, pensa l’À. ara, amb perspectiva, és dura, perquè, a més de preparar les classes, ha de buscar pis i adaptar-se a presses i correres a una ciutat no gaire atractiva, tot i que, amb el temps, es convertirà en amable. El primer dinar, voldria fer-lo en un bar, però, a prop de la universitat, no hi ha cafeteries de menjar «calent», més enllà que d’un microones per a l’entrepà; el paquet d’entrant + sandvitx/pasta + beguda per 3’5 lliures del Tesco, encara tardarà una mica a descobrir-lo. I les jornades s’allarguen des de les 8 del matí fins a gairebé les 9 de la nit, també per a evitar pensar. Des de l’Olleria, o des de Madrid, la persona que li havia regalat l’adaptador d’endolls, continua ajudant-lo amb tot: que si a enviar correus a les immobiliàries; que si a comunicar als estudiants això o allò altre; que si, que si, que si qualsevol excusa és bona per mantenir contacte amb el punt de partida. Li dona les gràcies una vegada i una altra, perquè no sap què faria sense ella, malgrat la distància -que, a partir d’un moment concret, no serà només física-, però va fent. Finalment, l’À. troba un pis al 25 de Christopher Road: aprofitarà la vesprada de divendres per portar-hi les primeres andròmines i el matí de dissabte per anar a comprar llençols, nòrdic, coixins, estris de cuina i una tassa per als cafès. S’hi instal·la, i el pròxim dimarts hi escriurà la primera entrada al seu bloc, titulada «Al final, què faig amb tu?».
L’À. alterna la feina a la universitat amb passejades per la ciutat, i comença un vici que el perseguirà els pròxims mesos: omplir-se de feina per no enyorar-se, per no pensar, per no recordar, i fer veure que les agulles del rellotge circulen més ràpid. La primera presa de contacte amb Leeds durarà fins al 10 de desembre, que comencen les vacances de Nadal, però aquelles primeres quatre setmanes li valdran per anar apamant el terreny. Coneixerà els companys de pis, amb qui no acabarà de crear cap tipus de lligam: a la xica tailandesa, encara li faltaran uns quants mesos fins a arribar-hi, i el Milan se n’anirà tan bon punt comence el segon quadrimestre, mentre que la resta seran comparses del dia a dia. L’À. no socialitzarà, però perquè tampoc no en tindrà temps. Ara bé, si en tinguera, ho faria?, es pregunta qui va teclejant ara aquestes lletres. No crec, li etziba l’À., una mica desmenjat. I entre One Stop, entrepans gelats de dilluns i dimarts, feines que comencen a acumular-se, passeigs amb podcasts a les orelles, l’observació dels colors de la tardor, una primera nevada que agafa per sorpresa els mateixos anglesos, la impregnació d’un esperit nadalenc com mai no havia vist, un sopar del departament amb professors d’Espanyol amb qui pot parlar sense haver de pensar com es diu cada paraula, i un intent dels seus amics Bernat i Andreu de viatjar a Londres -frustrat per les noves mesures per frenar la Covid19 de Boris Johnson-, aplega l’hora en què l’À. fa nit a l’aeroport de Manchester fins a les sis del matí, quan tornarà cap al País Valencià.
L’À. ha passat el primer mes a Anglaterra, amb la consciència, i, en certa manera, la tranquil·litat, que hi tornaria aviat. No li ha donat temps a llançar llavoretes per a futures arrels; no li ha donat temps per recórrer gaire la ciutat; no li ha donat temps… En tindrà, en algun moment? No ho sap, però ja és a Alacant, al cotxe, amb el pare, i torna cap al poble. Aquest mes, però, li haurà servit perquè en un futur mes d’agost, quan gire la vista enrere, entenga que ací va començar tot: el progressiu canvi de vida que li la capgiraria de dalt a baix, però no ens avancem, amigues i amics, que a l’À. encara li queden uns quants episodis.
