Carta de diumenge a mi mateix (III)
La idealització -o idolització- fa obviar la part fosca d’algú, que s’hi presenta falsament immaculat. Tots tenim una part fosca, però l’idealitzador -o idolitzador- es posa una bena als ulls davant la de l’idealitzat -o idolitzat. I això, en realitat, és culpa de l’idealitzador -o idolitzador-, malgrat que l’idealitzat -o idolitzat- sap jugar unes cartes inconscientment, o no, ambigües, intermitents. Un dia, però, aquella bena es torna transparent. O cau. O pots veure-hi a través. Tant se val. Havies decidit donar una oportunitat a la modificació dels papers d’una relació, tu, que sempre t’hi havies oposat, perquè no saps veure, si més no de moment, qui tant has estimat amb unes ulleres que no són les que havies utilitzat fins aleshores. Però ho havies decidit, perquè, almenys, hi guardaves el contacte, no donaves per perdut tant de temps de coneixença, t’estalviaves una certa angoixa derivada per un silenci que no parava de ressonar dins teu. I ho havies decidit, també, perquè hi veies un cert interès per l’altra banda; un cert interès, això sí, que havia anat decaient, com sempre que passava una mica de temps des de l’arrancada original, com el colp de la roca o del cudol en l’aigua, amb la bromera inicial, les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. De les converses inicials, gairebé diàries, es va passar, com en els pitjors temps, a converses plenes d’uns silencis que s’anaven espaiant, primer, durant hores, i, després, durant dies. I davant del nou -nou?- desinterès, vas preferir que el millor seria parlar, només, si s’hi tenia alguna cosa a dir, que tampoc no calia fer -més, més, més- l’imbècil i acabar amb la sensació, novament, de sentir-se idiota, hiperbòlicament idiota. I, així i tot, la bena seguia; hi buscaves tot de justificacions, a aquella manera d’actuar. L’autoengany, fer-se trampes al solitari, sempre t’ha agradat. Amb el pas dels dies, i havent llegit reaccions a les xarxes socials, anaves comprenent que tu ja no eres tu; que, cada vegada més, et transformaves en ell, que esdevenies ja un pretèrit que, durant una sèrie d’anys, havia fet de crossa, de suport, de refugi. Crossa, suport, refugi? Segur? És igual. Havies començat a assimilar això: la superació del tu per ell, el teu nou lloc en el prestatge del passat de l’idealitzat -o idolitzat. Tanmateix… tanmateix, continuaves amb un pacte de respecte no escrit: evitaves certs moments, certes situacions, certs comentaris, perquè sabies que podien molestar l’idealitzat -o idolitzat-, i a tu no et suposava tampoc cap problema. Aquest pacte no escrit, sembla -com tot, ben mirat- que només existia en el teu cap, cosa que et fa créixer la sensació de sentir-te idiota, hiperbòlicament idiota. Comptat i debatut, és per sentir-s’hi: ningú no ho havia dit, no estava escrit i potser tan sols sonava bé al teu cap (de nou, la culpa no és de l’idealitzat -o idolitzat-, sinó de l’idealitzador -o idolitzador). La nit de divendres el pacte (el pacte, recorda-ho, que només existia en la teua ment, en la ment de l’idealitzador -o idolitzador) es va trencar: hi vas veure la veritat, i, de sobte, tot va tenir un perquè, tot va quadrar, totes les pors es van entortolligar. Un dels motius que més t’havia fet patir des de sempre. El motiu de la desconfiança. El que sempre s’havia ocultat. Això. «Lo dijo el precario: abrir los ojos duele», que canta el Nega. I sí: va fer mal, va fer molt de mal. Un mal irracional, ho saps, com igual d’irracional és que t’afecten uns actes de l’idealitzat -o idolitzat-, que, no ho oblides, pot fer el que li apetisca, que no té per què actuar com tu ho faries, que. Però vas viatjar als primers mesos, al patiment per les mitges veritats o les mentides directes. Malgrat estar sota el cel, tot allò es va fer minúscul, com minúscul et vas fer tu, que en aquell moment et vas sentir sol -perquè sí, xiquet, perquè tu sí que has estat sempre sol-, sol i incomprès, una vegada més, i idiota, hiperbòlicament idiota, no només pel que acabaves de contemplar, sinó perquè allò t’haguera afectat tant, ara, que anem camí del mig any de dol. Voldries haver cridat; en canvi, simplement vas passar per allà, com si no te n’hagueres adonat, i, després, ho vas veure des de la distància. Fins que el cos va imposar que el problema extern havia de passar a ser un assumpte gàstric. Mentre te’n vas haver d’anar momentàniament, sols et podies repetir allò: que sempre havies de ser tu qui patia, i etcètera.
Ja han passat gairebé dos dies i, afortunadament, no hi has estat tan sol com t’hi vas sentir en un primer moment. I ara, en realitat, et preguntes: calia escriure-ho ací? Calia despullar-se, per enèsima vegada, per mitjà del teclat, en un text quasi despullat de metàfores i de la retòrica que solia actuar com a filtre? No, segurament, no calia. Però t’ha permès cridar, cridar ben fort sense que et prenguen per boig. Ah!, i també t’ha permès, hui, diumenge 23 d’octubre de 2022, posar per escrit com t’hi vas sentir aquell divendres de Fira, per tornar-hi quan calga tornar-hi, per venir-hi per si tens temptacions d’oblit, perquè tu, idealitzador -o idolitzador- com eres, comences a obrir els ulls i a desidealitzar -o desidolitzar- l’idealitzat -o idolitzat. Ja d’una. Ja, per favor. Ja.