Publicat el 15 d'agost de 2022

A les portes dels 31

Escric això quan falta just una setmana per a complir 31 anys. Durant mesos he dit que estic en la crisi dels 30 des de la nit d’abans de fer-ne 28. Sembla que el sentiment és -més o menys, i amb més o menys grau de drama- bastant generalitzat entre els nascuts el 91 i el 92: la incertesa i la por al futur, una relativa falta d’estabilitat polièdrica, la fugacitat del minuter, la futilitat d’esdeveniments que abans resultaven tan atractius, la incredulitat davant d’històries conjuntes duradores, una abúlia imperant, una certa indiferència cap al món que contrasta amb una pressa -o pressió- social per… què? «No córregues; ningú t’acaça», diuen per tranquil·litzar-te. No, aquí ningú neix preparat, ni per ser jove ni per fer-se gran. El cas és que a les portes dels 31, i després d’un cap de setmana -el penúltim dels 30- emocionalment complicat, és inevitable fer-ne inventari, fer-ne balanç. Si més no, inventari o balanç mentals, que tampoc no cal escriure-ho tot.

«Els 30 són els nous 20» ha estat la frase més repetida des que hem inaugurat dècada. Què n’hi ha, de cert? Que, malgrat l’aparença -i el fals consol- que els 30 semblen els nous 20, perquè hom s’aferra a la joventut com si li anara -de manera literal- la vida i mai no és tard per descobrir res, la veritat és que algunes sensacions i emocions tenen un punt menys d’adrenalina, i la buidor hi arriba més sovint del que es voldria; els diumenges són més diumenges, i l’arribada del dilluns, de vegades, se celebra com una festa. No obstant això, mentre llig i rellig això que acabe d’escriure, pense en la responsabilitat dels factors externs aliens a l’edat -al número que en determina l’edat-, en si hi tenen res a veure (és clar que hi tenen alguna cosa a veure, com no hi han de tenir res a veure, bajoca!?), perquè, tot i la nostàlgia solitària i permanent en què molts de la meua generació ens trobem, no podem fugir del zoon politikon aristotèlic. Ja siga per falta de companyia o per despit, o ves a saber per què, aquells que diuen que no ens calen els altres per ser feliços menteixen; depenem -el nostre estat d’ànim en depèn- de les relacions amb els nostres. És possible no estar malament si veiem un amic malalt? No ens alegrem quan veiem una amiga assolir els seus objectius? L’individualisme -i centenars de comptes de Twitter o Instagram, a més dels venedors de fum habituals- ha envaït l’ecosistema vital amb allò que la felicitat és només cosa nostra, exclusiva de cadascú; que si no s’és feliç o s’està bé amb un mateix, és impossible ser-ho i estar-ho en societat. I, com que això, per molt que ens hi entossudim, no és possible, ens frustrem, ens angoixem, ens entristim. Com amb tants altres missatges d’aquest tipus que ens impregnen de manera subtil cada dia.

A les portes dels 31, el vaivé de gent ha estat considerable: hi ha qui se n’ha anat o qui s’ha quedat a mig camí; hi ha qui ha vingut o qui hi ha tornat, i hi ha, en efecte, els que hi han volgut romandre, a pesar de mi, a pesar de tot. (I, compte: també nosaltres ens n’hem anat -obligats per les circumstàncies o no-, ens hem quedat a mig camí, hi hem anat o hi hem tornat, o hi hem romàs, perquè «la gent són els altres» però per a la gent també nosaltres som els «altres»). Dissabte, tot i que encara faltaran dos dies, si tot va bé, celebrarem la nova xifra, i evitarem comparar-ho amb la festa dels 30. Per higiene mental. I per inutilitat pràctica. Un trimestre… un trimestre ha passat i hem comprovat que no, que la vida no és com l’hem vista al cinema, ni com l’hauríem escrita nosaltres; per més que ens hi encabotem i en tinguem un cert complex, ni som directors de cine ni escriptors omniscients. Tanmateix, hom no pot evitar ser un somiatruites, i esperar, esperar, esperar, perquè ja ha mogut totes les fitxes pròpies i n’espera un altre torn. Hi ha adeus que comencen a ser patents -també és veritat que un altre complex que patim és el de convertir-nos en el pitjor cec que no vol veure-, a manifestar-s’hi. En realitat, ja ho són, de patents, i ja s’hi han manifestat per omissió, però hom no pot evitar ser un somiatruites, i etcètera.

A les portes dels 31, i com a conseqüència d’aquest cap de setmana estrany, però, seria injusta l’assignació d’una pàtina de buidor completa sobre els darrers 360… 358 dies. Seria injusta i, sobretot, mentida. Hem rigut i hem somrigut molt, moltíssim. Hem ballat fins no notar els peus i hem cantat fins quedar-nos afònics (molt afònics). Hem escoltat i hem seguit aprenent dels millors, com sempre. Hem tancat etapes acadèmiques en forma de tesi doctoral i n’hem tret un llibre, a més de participar en uns quants actes al voltant de l’Any Fuster -que, per cert, encara no s’ha acabat. Ens hem sentit com Robinson Crusoe en una illa, en aquest cas, britànica, començant de zero (i, tot siga dit, hem comès l’error de quedar-nos al refugi, sense voluntat d’explorar-la; culpa nostra, mal fet!). Hem caminat 22 minuts per llocs impensables. Hem gaudit de llunes i d’estrelles, de música i de converses. Hem fet de cor en uns quants concerts, acompanyant el cantant de torn per la ciutat de Jara o pels zoos. Hem descobert Paco Roca sense esperar-ho. Hem estat feliços, sí, i quan més ho hem estat, ha sigut perquè estàvem en companyia; una companyia que hem apreciat (més encara, però sempre l’hem apreciada) cada vegada que tornàvem a casa. Zoon politikon...

A les portes dels 31, notem que, si res no ho canvia, cal tancar alguns cicles, algunes portes. De totes maneres, com diu el mestre, les portes sempre callen. Aquest cap de setmana ha estat un pas més, un esglaó més del procés; no el definitiu, però sí un d’important: trobar-se la realitat a la cara sempre dol, però en algun moment deixarà de coure i n’iniciarà la curació. Un trimestre -o més- evitant situacions era temps més que suficient per afrontar-ne alguna, malgrat que no haja estat per voluntat pròpia i malgrat que, en realitat, no s’haja afrontat. Estar a les portes dels 31 sona a final: sona a piscina recalfada pel sol de tot l’estiu, reclosa i que comença a crear vida animal; sona al ditet de refresc que queda al fons de la botella i que ja s’ha escalfat; sona a última pàgina de llibreta, aquella que està tota plena de gargots i de provatures per comprovar si el bolígraf funciona; sona a l’última setmana de treball, quan ja no tens gaire cosa a fer; sona a això, a final.

A les portes dels 31… encara en són 30. I queda una setmana: una setmana per tornar a sentir-nos vius; per posar ordre al desordre i al caos en què ens hem instal·lat; per sortir d’una desgana accentuada per la calor infernal; per eixir d’aquest aplatanament general; per tornar-hi. A les portes dels 31 està bé començar a acceptar això mateix: que en tenim quasi 31, i que hi ha molt de positiu. Som els mateixos idiotes i imbècils -perquè ho som, eh?, i molt-, però amb una visió una mica més àmplia, amb una mica més d’experiència, amb una mica més de recorregut. Sense flipar-nos, que conste. Ara, això… això també és bonic, punyeta!



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Música, per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent