El visat i la primera maleta (Leeds, I)
Ara que fa dos estius d’aquell estiu ben estrany, i havent acabat, per fi, el curs acadèmic (a falta d’unes correccions d’urgència i les recuperacions), potser a l’À. li convindria fer balanç d’aquests dos últims anys, ni que siga perquè en quede constància en aquest indret que l’arreplega des de ja fa tant de temps. Com la majoria de les coses fructíferes a la vida, l’aventura a Leeds també va començar de rebot, però anem a pams i situem-nos al principi.
És dimecres 14 de juliol de 2021, i, després de maldar per dipositar la tesi doctoral, a l’À. li toca fer una quarantena preventiva de Covid19; la setmana anterior va ser la graduació d’Història, de la primera promoció a què va fer classes de Retòrica i en què va conèixer, a més de Josep, Joan, Patri, Jesús, Maria, Joel o Emili, entre d’altres. Molt bona gent. Però tornem-hi. Entre la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, el futur de l’À. el saluda; què farà a partir de setembre? Unes setmanes abans, amb els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació que l’ha tingut entretingut des de 2015, hi ha fet dues entrevistes per a la selecció de professorat de català a l’exterior que convoca l’Institut Ramon Llull: la primera, Granada, i la segona, Salamanca. Havia optat per seguir a l’Estat espanyol per poder dependre d’ell mateix i del cotxe i per poder desplaçar-se al poble o a Madrid quan li pareguera, però, per una raó o per una altra, no l’agafen. Els nervis per arribar a temps de lliurar la investigació i etcètera actuen d’escut per a desfocalitzar la resignació. Uns dies després prova sort a Lió, i l’entrevistador no el mira -via Skype- ni a la cara. Res: centra’t en la tesi, pensa. I en això que tornem, ara sí, a la setmana de la quarantena preventiva i el buit postdipòsit, a finals de setmana, en concret: ha quedat vacant el lectorat a Leeds (on queda Leeds exactament?). Sí, fes l’entrevista, vinga, va, no perdes el tren de la carrera acadèmica. El pròxim dilluns veu a l’altre costat de la pantalla Angel Smith, que li fa unes quantes preguntes; no se’n vol fer il·lusions, i segueix la seua quarantena preventiva, fins que unes hores més tard li confirmen que sí, que anirà a Leeds. Avisa totes les persones avisables: pares, parella d’aleshores, directora de tesi, amics. Entre l’alegria i el neguit, afronta millor l’estiu, i va familiaritzant-se amb el nom d’aquella ciutat del nord-oest britànic: Leeds, Leeds, Leeds. L’equip d’allà no és el que entrena Marcelo Bielsa? Para pròxima a Liverpool i a Manchester, que té aeroport.
En les pròximes setmanes i mesos, la burocràcia postbrèxit fa que aconseguir el visat semble els dotze treballs d’Hèrcules, i es veu convertit en Astèrix pujant i baixant les plantes de l’administració gal·la. En un primer moment, s’amoïna, perquè sap que els papers no estaran en regla per a la data d’inici de curs, però acabarà despreocupant-se’n: per més que patisca, no hi podrà fer res, així que per què seguir pegant-hi voltes? Ajorna aquells bitllets per a la tornada de Nadal i, en saber-ne certa la data, ja en comprarà, de nous. Parla amb la resta de lectores que aquell any s’incorporen al Regne Unit, i cada cas és un món: la seua amiga Maria, per exemple, aconsegueix el visat per a Cardiff aviat, mentre que Elena no arribarà a Birmingham fins a mitjans de desembre. L’À., però, té una relativa sort: el certificate of sponsorship aplega a finals d’octubre, havent ja defensat la tesi i enmig del quadrimestre; una quinzena després ja té el visat de manera oficial (no li ha calgut tanta parafernàlia com a les seues companyes; ni exàmens oficials, ni traduccions jurades, ni res: el visat és de treballador temporal, i val durant dos anys), però coincideix amb la Reading Week a la universitat. Finalment, prepara el vol per al 14 de novembre. I, ara sí, els nervis van fent puntets a l’estómac. El canvi serà brutal -no se li ocorre cap altre adjectiu al narrador que no siga el suat brutal, de veres?-: ell, que necessita veure el campanar del poble sovint; ell, que necessita abraçar i estar prop dels seus amb freqüència; ell, que estava tan a gust en la zona de confort; ell, que no volia anar-se’n gaire lluny; ell, que ja intuïa que fora de la Universitat de València faria fred. I prepara la maleta: quina roba hi deu clavar?, quins llibres s’endú?, què li farà falta allí que tinga ací?, no hi caben persones? De sobte, algú que ha estat diverses vegades a Anglaterra li diu que recorde agafar l’adaptador per als endolls, que allí són diferents; de fet, li havia regalat per a l’aniversari el seu, amb la promesa de l’À. que li’l tornaria en tenir-ne ell un parell de propis. Li ho agraeix -com li agraeix que l’haja ajudat les darreres setmanes a entendre els passos a seguir per a viure en aquell nou tros de món- i se’l posa a la motxilla.
Aquell diumenge és un diumenge trist -com tots els diumenges, sí, però aquell més encara-; el pare l’acompanya a Alacant i vola direcció a Manchester. Abans d’embarcar, però, ha fet amistat (a partir d’ara, totes les noves coneixences seran amistats, perquè no hi coneix ningú) momentània amb una xica murciana que busca una amiga que, casualitats o no, viu a Leeds. Creu que està de sort perquè, almenys, ja té un fil personal des d’on estirar, malgrat que, en el fons, sap que mai més no tornaran a parlar. I arriba a Manchester, i de Manchester agafa un tren cap a Leeds, on, ja aquell mateix diumenge, visita un dels dos possibles pisos que ha vist per a llogar. Li semblarà car, però si no hi ha més remei… I, ara sí, ja el tenim al airbnb, on s’hostatjarà fins que trobe alguna habitació. Però això ja anirà descobrint-ho al llarg de la setmana; ara, però, toca dormir, que a la matinada encara haurà de preparar una introducció per a les assignatures de Català, la primera classe de les quals començarà a les 9…
