Carta de diumenge a mi mateix (V)

Ahir vaig somiar que ens véiem i parlàvem: que, després de tant de temps, ens véiem i parlàvem. Que féiem un cafè, o un te de rooibos, o un suc, o una botella d’aigua. Ahir et vaig somiar. I vaig témer que el diumenge fora molt diumenge. «Anheles ara el que tenies?», (em) pregunte sovint, a mode de recordatori. La qüestió és que aleshores també em preguntava si anhelava el que tenia en aquell moment. Un inconformisme mal portat, supose. En qualsevol cas, per a llevar-me aquella pesantor, aquells arraps a la gola i a l’estómac, per a callar aquell esgarip silenciós, vaig acabar de llegir dos llibres: El día que se perdió la cordura (Suma, 2017) i Memòries de mi mateix (Columna, 2023).

Pel que fa al primer, és, per entendre’ns, el McDonald’s que hom es demana un diumenge a la nit quan importa més la companyia i la conversa que el menjar -no de gaire qualitat- en si: un bestseller amb quaranta-cinc girs argumentals, amb jocs mentals, i amb un punt d’excessiva pretensió per part de l’autor que, en algun moment, tracta el lector com si fora una mica deficient intel·lectual. Llegirem, però, la segona part, El día que se perdió el amor (Suma, 2018), que, de tant en tant, ve de gust empassar-se una Doble Bacon Grand McExtrem, encara que siga pels comentaris posteriors amb la S., que me’ls va recomanar.

Respecte al segon, per seguir el símil gastronòmic, és una bona paella o una bona cassola, regada amb un bon vi negre, amb la família, amb els amics, amb els éssers estimats. Ferran Torrent està més en forma que mai, amb una novetat -no recorde ara si en l’anterior llibre, Poder contar-ho (Columna, 2020), ja ho posava en pràctica; crec que no- en l’estil i els diàlegs: la barreja magistral d’històries entrellaçades que fan avançar a un ritme imparable -ara he caigut en la trampa d’escriure una frase de falca publicitària, ai!-. I no dic que em recorde a un àpat amb la família, els amics i els éssers estimats de bades: per aquestes gairebé quatre-centes pàgines circulen, ni que siga de nom, alguns dels personatges que ens han acompanyat des de No emprenyeu el comissari! (Tres i Quatre, 1984). Hi ha les referències al detectiu Toni Butxana i al comissari Tordera. Però també hi apareix un dels germans Torres, Ferran, que es va masturbar per primera vegada el dia abans de la primera comunió. I també surt, efímerament, l’aventura de l’exagent britànic Liam Yeats per València. I, és clar, les cireretes del pastís: el Mític Regino -el protagonista-, el Messiè, el Llargo, Marc Sendra -la primera persona narrativa d’una de les històries-, el Comptable, el pare Rafel, Sara, el gitano, l’Espanyol Martínez, i tants i tants altres als quals hem vist -i ens han vist- créixer des de fa vora quaranta anys.

El 2006, un professor de Valencià de l’institut ens donava un llistat amb algunes obres, com l’esmentat No emprenyeu el comissari! Cambres d’acer inoxidable (Columna, 2000), a partir de les quals m’hi vaig enganxar. Un parell d’anys després, la meua parella d’aleshores em va regalar Gràcies per la propina  (Bromera, 1994), que no llegiria, però, fins al principi del 2011, tot i que esdevindria un dels meus llibres favorits. Al principi de l’estiu de 2010, vaig passar pel Bulevard dels francesos (Columna, 2010) després d’haver-ne assistit a la presentació a Ontinyent, i, de seguida, vaig tornar a Butxana, en vaig rellegir els ja llegits i en vaig descobrir de nous, com Penja els guants, Butxana (Quaderns Crema, 1985), Un negre amb un saxo (Quaderns Crema, 1987) o Cavall i rei (Quaderns Crema, 1989); a poc a poc vaig anar completant la lectura del món ficcional de Torrent. Més d’un lustre després, vaig començar la sèrie Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015), Individus com nosaltres (Columna, 2017) -que vaig acabar a l’aeroport de Berlín- i Poder contar-ho (Columna, 2019), una sèrie que finalitza, justament, amb Memòries de mi mateix. Enmig, mentre esperava que l’escriptor anara creant i jo redactava la tesi doctoral, vaig devorar la trilogia sobre la corrupció valenciana –Societat limitada (Bromera, 2002), Espècies protegides (Bromera, 2002) i Judici final (Bromera, 2006)-, coronada per un quart llibre, Només socis (Columna, 2008). La setmana passada encara vaig acompanyar Santiago Cortés en la seua missió d’assassinar nazis a Ombres en la nit (Bromera, 2011), un llibre que vaig intentar iniciar en un viatge de Xàtiva a València el mateix any de la publicació, però que, no sé per quina raó, no em va atrapar; ara ho ha fet.

No sé si era per allò del poder evocador dels somnis, que creia que diumenge seria molt diumenge i m’engoliria -malgrat que, a la fi, vaig mantenir el monstre a ratlla- o què, però la sensació en tancar el llibre va ser de pesar i de tristesa: pesar i tristesa perquè -no sé per què- em va fer la impressió que Torrent s’acomiadava de tots els personatges que han donat lloc al seu món narratiu durant dècades. I sí, em va entrar un pesar i una tristesa molt, molt grans. Tant de bo m’equivoque, tant de bo siga un sentiment ocasionat pel pes dominical. Sé -i tu també ho saps, encara que no m’ho deies als somnis- que els canvis són difícils, dolorosos, infamiliars, inevitables o inconfortables, que fan por, que angoixen, que són un procés i, sobretot, que són impredictibles, però, entre tanta incertesa, un, de vegades, només vol saber que al falsificador, al periodista, al detectiu, al comissari o a l’estafador més famosos del món literari valencià els queda molta, molta vida. Ni que siga perquè, d’alguna manera, em lliguen a l’Àngel adolescent, una mica ingenu i bastant ignorant, que encara tenia la motxilla buida de trossos trencats i plena d’il·lusions pel demà.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General, Llibres, escriptors, literatura, per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent