Carta de diumenge a mi mateix (IV)
És normal que no sempre pugues amb tot. És normal que ni tan sols la majoria de vegades pugues amb tot. Sí, és normal; accepta-ho. Com també has d’acceptar que és normal que, si se t’acumula un constipat amb dècimes de febre, si se t’acumulen hores de son que el cos no rep (i que, durant el constipat amb dècimes de febre, hi han aflorat), si se t’acumula feina endarrerida per feina endarrerida a què no vas saber dir que no quan tocava, si se t’acumulen classes i classes inicialment no establertes, si se t’acumulen situacions o fotografies que gairebé un any després encara t’afecten quan tu pensaves que ja no t’haurien d’afectar (fa setmanes que n’eres conscient, perquè et venç la curiositat, però encara ho fan, què hi farem), també has d’acceptar, deia, que és normal que cresca la sensació que no pots amb la vida. O que la vida, que el món, se’t presente com un d’aquells monstres horrorosos de les pel·lícules de por que obrin la boca i ensenyen els ullals, els quals, si t’agafen, et destrossaran. I tu només vols tapar-te amb el cobertor fins al cap, i dormir, dormir molt, allargant les alarmes del despertador, a la recerca d’esperança. O tornar a les vesprades de diumenge a casa, amb pijama i la videoconsola perquè l’endemà només hi havia escola, o al banc del parc o de la plaça amb els amics menjant pipes, o als passeigs per la muntanya i als berenars ben acompanyat, és a dir, a quan la nostàlgia no hi era perquè n’estaves creant els episodis.
Tingues paciència. Molta paciència. Respira profundament i agafa aire. El camí és lent i semblarà, en alguns moments, que no, però tot aplegarà, per a tots. Confia-hi. Segueix el rumb; no te’n desvies, no te’n descuides. I recorda aquell refrany: «quan el meu dol siga vell, el teu serà novell».