-Ja veuràs que acabaré esbudellada qualsevol dia d’aquests, li deia fent glopets a una tassa de te que bofegava asseguts a redós d’una taula del cafè que freqüentaven a tocar del carrer. Ell la mirava amb més curiositat que preocupació, jugant amb el cafè i la cullereta, fent esforços per posar cara a cada una
Des de fa més de quatre-cents anys la miren, l’admiren –també n’hi ha que la maleeixen-, l’estudien amb detenció, encara segueix fent talls a l’emoció i donant lliçons de tota mena, des de pictòriques a morals, i ningú no sap qui és. És una veritable llegenda que no es resigna a ser-ho i sobre ella
Als Tallers Marginàlia, el calendari de l’espai destinat a l’administració, hom diria que admonitòriament, encara mostra la pàgina del mes de març de 2020, l’inici de l’era inacabada de la pandèmia o de la COVID19. I ningú ja no fa comptes adiar-lo, ni quan el 30 de novembre es tanqui definitivament la parada cloent, així,
“Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor”, de Miquel Àngel Vidal, editat per Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció “En diàleg”, és una excel·lent guia de l’univers literari d’un dels millors escriptors en català dels darrers anys. Tant un com l’altre aconsegueixen dibuixar amb força precisió i detall el procés creatiu d’Antoni Vidal Ferrando,
La vida no basta per res, se m’ha acudit dir tot pensant en les lectures que no hem fet, les que ens queden per fer necessàriament i les que ja no farem per manca de temps. I aquestes lectures permanentment en espera no es poden suplir amb crítiques més o menys ajustades, amb resums poc
El corral és seu des de fa una eternitat. Observar-les durant una bona estona és posar messions segures per aconseguir un estadi fronterer amb la placidesa, probablement l’efecte que cercam les bèsties humanes amb més avidesa però que ben poques vegades aconseguim per maldestres, potineres i apressades. Solen estar molt de temps aturades, les tortugues
Les persones, en relatar algun fet del que n’hem estat testimoni o en reproduir el relat que ens han fet, tendim a exagerar, a fer-ne un gra massa, a adherir als fets que han passat realment consideracions pròpies bé sigui per impressionar l’interlocutor, bé per fer més contador l’esdeveniment. Com si el relat precís i
En poc dies de diferència, el PSIB-PSOE ha posat el català en el punt de mira de la regressió o de la repressió. Dilluns passat, en el Parlament, votà en contra d’una moció presentada per Més per Menorca que establia el deure dels professionals del Servei de Salut d’entendre els usuaris en ambdues llengües oficials.
Ulls de sorra que irriten la mirada Dits escaldats àvids de conèixer el consol de la llàgrima Saliva estèril que posa en risc l’aventura del desig La pols que governa i emmiralla L’ardor de la set estanyada a les galtes Llavis clivellats que volen ser roca Llengües incapaces de dir cap mot en disputa de
Supòs –no tenc cap dada fiable per afirmar-ho- que, avui per avui, les imatges religioses a les llars no sovintegen. No obstant, els que ja tenim un bon grapat d’anys –eufemisme beneit per no dir els que ja hem sobrepassat molt o poc la seixantena d’anys- hem vist bonjesusos-en-bres, últimes cenes, cordejesusos, marededeus diverses -pintades
La ministra espanyola de turisme no ha dubtat a qualificar d’espectacle meravellós l’erupció del volcà de La Palma; ni de presentar-lo, gairebé, com una esca ben suculenta per cridar turistes. Li han importat ben poc les deu mil persones que han hagut de ser evacuades i la destrucció de cases, conreus i altres infraestructures. Ja
Havia somniat un sagrari obert amb teranyines que li feien de sostre i a dins una sabata negra amb tacó d’agulla plena d’un líquid indeterminat, d’un blanc marcadament brut, que suposava llefiscós. I vora un dels canelobres de set dolles sense espelmes que l’esguardaven, un ca rater que s’esbutzava de riure amb la corona d’un
El preceptor menor me mostra el primer dibuix que ha fet a l’escola, que començà dilluns passat. Abans, però, em diu que està molt content amb el nou teacher perquè els va fer uns trucs de màgia increïbles: deia one, two, three i desapareixien les monedes que tenia a les mans. Riu, en sentir-lo, el
Viviu i apreniu, es deia un temps, un imperatiu activador, certament, engrescador, també, i que obre el portam a tot de reflexions, líquides o denses, sobre la vida i l’aprenentatge, l’aprenentatge de la vida o la vida de l’aprenentatge. Tot està per saber, que deia aquell, i mai no ho sabrem tot. De totes les
Miralls abandonats que desfiguren la llum i les ànsies d’alar el cant dels nòmades. Llunes de butxaca, espills engrevits, Emmirallaments en marge sotjant l’eco subtil d’un alè incontinent que enlloc no troba ni abaixador ni pista d’envol. Pols mandrosa i ploramiques en ulls intrèpids malgrat totes les derrotes, racons desarmats en revolta, el metall contra