marginàlies

Viviu i apreniu, es deia un temps, un imperatiu activador, certament, engrescador, també, i que obre el portam a tot de reflexions, líquides o denses, sobre la vida i l’aprenentatge, l’aprenentatge de la vida o la vida de l’aprenentatge.

Tot està per saber, que deia aquell, i mai no ho sabrem tot. De totes les novetats que anam sabent a cada instant, n’hi ha que no valen un fotre però que, estranyament, t’entretenen la pensa més temps del que, per la seva capitalitat, haurien de prendre’t. Són detalls, grams d’arena que fan l’efecte, gairebé, d’una maragda.

Un detall com aquest: avui és santa Agatòclia, nom que jo no coneixia. És la patrona de Mequinensa, fet que també ignorava. Significa «gloriosa bondat» i, com passa amb una bona part del santoral cristià, no se’n sap res, de la seva vida, ni de l’any de la seva mort, aventurada cap al 230.

Segons la tradició, era l’esclava d’un matrimoni apòstata que, en veure que ella no seguia el mateix camí i es mantenia ferma en la fe cristiana, la maltractaren psicològicament i física fins que la denunciaren. L’autoritat judicial, en veient que es mantenia ferma i repetia constantment el nom de Jesús, li tallaren la llengua, després de torturar-la, i la cremaren viva.

Agatòclia. Un nom esdrúixol, dels que m’agraden, desconegut fins avui i que ves a saber fins quan m’entretindrà la mollera.