“Antoni Vidal Ferrando. La mà de l’escriptor”, de Miquel Àngel Vidal, editat per Lleonard Muntaner, editor, a la seva col·lecció “En diàleg”, és una excel·lent guia de l’univers literari d’un dels millors escriptors en català dels darrers anys.
Tant un com l’altre aconsegueixen dibuixar amb força precisió i detall el procés creatiu d’Antoni Vidal Ferrando, d’on beu, com tira i té esment de les llavors literàries que acabaran sent obres referencials. I, sobretot, mostren clarament que, en la creació, res no cau de l’aire del cel; que tot es fonamenta en el treball acurat i exigent, en l’esforç mantingut i en no rendir-se, al primer atzucac, al repte de dir i dir bé.
Sabrem, a tall d’exemple, que el seu concepte actual de literatura va néixer en conèixer Lorca, amb qui es va enamorar de les paraules. Que, com a enamorat retut de l’ensenyament i de la seva força revoltadora, considera impossible ser bon mestre si no s’és bona persona. I que, davant l’estesa del feixisme, “el que em sap més greu és haver-me de morir abans d’en Franco”. I que reivindica tostemps “la memòria, la insubmissió, la recerca de la identitat, la força de l’amor i de les paraules”.
“Escriure és pura èpica”, afirma amb la rotunditat dels que no es cansen de saber i de transmetre les seves descobertes perquè és la millor ruta per ser lliures, i, per això, ”el que intent és fer bona literatura, que no s’ha d’assemblar mai a un pamflet”. En el mateix to afirma que “sense poesia no hi ha literatura” i que “la poesia neix allà on crema l’herba de l’esperit”.
Així les coses, aquest curós treball només podia acabar amb una revelació categòrica: “cada vers és una resurrecció”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!