marginàlies

Des de fa més de quatre-cents anys la miren, l’admiren –també n’hi ha que la maleeixen-, l’estudien amb detenció, encara segueix fent talls a l’emoció i donant lliçons de tota mena, des de pictòriques a morals, i ningú no sap qui és.

És una veritable llegenda que no es resigna a ser-ho i sobre ella se n’han dit de tot color en representar la Mare de Déu com mai ningú no l’havia representat fins llavors: feridorament humana, tota de la terra, allunyada absolutament de la fredor inquietant de la divinitat. Diu una versió que qui la va pintar, Michelangelo Merisi da Caravaggio, la va trobar ofegada en el riu Tíber i va considerar que era el millor model per representar la Mare de Déu morta. Tanmateix, havia de presidir l’altar d’una església de la zona més deprimida del Trastevere i el pintor de la llum fiblant considerà que els residents s’hi havien de sentir identificats representant-los talment com eren i en els espais de claror i aspror que coneixien be de prop.

Els Carmelites, però, no pensaven igual i no és descabdellat pensar que varen ser ells, o gent molt propera, els que escamparen la brama que era una prostituta i tot. Per això i pel caràcter indomable de Caravaggio, amb una predisposició especial a ficar-se en problemes de tota casta, en ser llicenciós de mena i a convertir en santes pintades algunes de les seves amants, l’Església condemnà l’obra mestra. En posar-se a la venda,  Rubens demanà al duc de Màntua que la compràs per la seva genialitat i s’assegurà la seva conservació.

La model ha passat a la història com una de les Maredéus més admirades i, al mateix temps, més anatemitzades sense que n’hagi transcendit la seva, d’història; ni el nom, i, no deixa de ser tan injust com encabritador.

Per cert, avui Caravaggio fa 450 anys.