marginàlies

Havia somniat un sagrari obert amb teranyines que li feien de sostre i a dins una sabata negra amb tacó d’agulla plena d’un líquid indeterminat, d’un blanc marcadament brut, que suposava llefiscós. I vora un dels canelobres de set dolles sense espelmes que l’esguardaven, un ca rater que s’esbutzava de riure amb la corona d’un sant o santa a la boca que, en veure’l, li ha fet senya perquè el seguís fins al menjador dels pobres presidit per una espasa enorme i resplendent clavada enmig de la gran sala curosament parada pel que semblava un dinar important. Ha sentit molt clara la simfonia número 8 en mi bedoll major de Mahler i com més concentrat estava escoltant-la, un cabrit l’ha sucat rient també amb estridència. Ha caigut d’esquena i al punt un gall, amb les potes enormes clavades al pit, ha intentat espicassar-li un ull. Un cop de mà de dona providencial ho ha impedit. S’ha aixecat de sobte per trobar la dona que l’havia salvat i s’ha trobat la sala plena d’homes bruts, vestits amb parracs que l’aplaudien entusiàsticament i el convidaven a beure el líquid de la sabata del sagrari. Torbat, cercava amb desesper alguna cara amable que el rescatàs de l’angúnia i ha trobat, als peus del pobre que semblava el cap de colla, el qui tenia a les mans la sabata negra amb tacó d’agulla, una criatura que no tenia l’any que, d’un bot, se i ha aferrat al coll i a cau d’orella li deia que per res del món contàs a ningú el que havia vist i sentit; que s’hi jugava la vida.